La declaració de vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull ens colpeix i ens interpel·la a tots, però molt especialment apel·la a la consciència i a la responsabilitat dels dotze magistrats que componen el Tribunal Constitucional: Juan José González Rivas, Encarna Roca Trias, Andrés Ollero Tassara, Fernando Valdés Dal-Ré, Santiago Martínez-Vares García, Juan Antonio Xiol Ríos, Pedro José González-Trevijano Sánchez, Antonio Narváez Rodríguez, Alfredo Montoya Melgar, Ricardo Enríquez Sancho, Cándido Conde-Pumpido Tourón i María Luisa Balaguer Callejón. La seva raó de ser és l’empara dels ciutadans davant la possibilitat d’una injustícia o la protecció dels encausats contra les vulneracions de drets i llibertats. En el cas dels líders independentistes no han fet ni una cosa ni l’altra.

Especialment interpel·lada ha de sentir-se la vicepresidenta del Tribunal, Encarna Roca, no pel fet que sigui catalana, ni perquè fos elegida magistrada a proposta del Parlament de Catalunya amb el suport del PSC i de CiU, ni perquè sigui membre de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó per coherència amb la seva trajectòria com a jurista tan elogiada, abans per uns i ara per uns altres. Sempre ha donat suport a les resolucions del Tribunal contra el procés sobiranista, afirmant: “Soc jutgessa i no prevaricaré”. El delicte de prevaricació consisteix a prendre resolucions injustes sabent que ho són. Així doncs, mentre el Constitucional no dicti sentències sobre les persones encausades, no hi ha prevaricació possible. No resoldre recursos d’empara no es pot dir que equivalgui a prevaricar, però sí que objectivament allarga una situació susceptible de ser declarada injusta i els magistrats en són responsables. Potser no se’ls pot acusar de res, però sí que es pot denunciar la seva responsabilitat moral.

No resoldre recursos d’empara no equival a prevaricar, però sí que objectivament allarga una situació susceptible de ser declarada injusta

Des de fa més d’un any, els magistrats podien haver resolt si Jordi Sànchez i Jordi Turull tenen raó en les seves reclamacions. Tal com recorden tots dos encausats, la mateixa Llei d’Enjudiciament Criminal preveu que “els recursos contra els escrits de presó provisional han de rebre tramitació preferent i s’han de resoldre en un termini màxim de 30 dies”. De fet, abans que el recurs d’empara, les impugnacions s’han resolt al Tribunal Suprem, que no ha trigat més que algunes setmanes a respondre les mateixes qüestions amb el rebuig habitual.

El Tribunal Constitucional ha optat per admetre a tràmit els recursos, però no resoldre la reclamació. L’argument deu ser que té massa feina, però objectivament la resolució del TC només podia tenir dos efectes: si acceptava els arguments de les defenses i ordenava l’alliberament dels recurrents, tombava tota l’estratègia repressora de l’Estat assumida pel Tribunal Suprem; si no els acceptava, donava peu a un recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) susceptible de tombar pel seu compte la causa general contra del procés fins i tot abans dels judicis. Com que el TEDH no pot actuar fins que s’han exhaurit totes les instàncies judicials a Espanya, l’actitud del Constitucional de bloquejar els recursos desempara en comptes d’emparar i aixeca totes les sospites polítiques. És significatiu que hagi estat el govern espanyol, el poder executiu, que participa com acusador en el plet, el que ha sortit a defensar el tribunal, i ha afegit així confusió a la teòrica separació de poders.

Precisament per això, la vaga de fam de Sànchez i Turull interpel·la també les institucions europees, que no poden mantenir-se impassibles davant d’una situació tan flagrant. El cas dels catalans ha de servir perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans trobi fórmules per intervenir d’ofici quan és tan evident que es prenen mesures per impedir-li que exerceixi la seva funció i es comprovi si un Estat està vulnerant els drets fonamentals que està compromès a complir.