Dilluns, per primera vegada a la història, almenys la història d’aquí, un candidat a la presidència del Govern se sotmet al debat d’investidura amb la voluntat de no sortir elegit. Pedro Sánchez necessita que li tombin dimarts la investidura perquè no vol ser elegit en primera votació de la única forma políticament factible, que és amb el suport de Podem i ERC, quan, de fet, dijous necessitarà pràcticament els mateixos suports, com a mínim el vot favorable de Podem i l’abstenció d’ERC, que també és una modalitat de suport.

La única raó per la qual s’ha convocat per dilluns el ple del Congrés dels Diputats és per fer una representació distinta d’una realitat que no es vol reconèixer. Fins a aquest extrem arriba el teatre polític.  

Cal recordar per als desmemoriats que el resultat de les eleccions va ser una victòria de les esquerres després d’una campanya que enfrontava més que mai la dreta contra l’esquerra. Qualsevol articulació d’una majoria que no sigui d’esquerres suposaria una traïció a la voluntat democràticament expressada a les urnes. Tanmateix, l’actitud del líder socialista des del mes d’abril fins ara ha suposat un canvi de sentit. De cridar a frenar a la dreta durant tota la campanya ha passat a frenar les expectatives dun govern de les esquerres. En les darreres setmanes hem vist com d’entrada Pedro Sánchez ha deixat clar que no vol ser investit amb suports independentistes. Però a continuació tots els seus esforços han estat dirigits a denigrar el líder de Podem per fer-li impossible a Pablo Iglesias justificar el seu suport a la investidura. En les darreres entrevistes de Sánchez i en les declaracions dels seus portaveus, Pablo Iglesias ha estat presentat com un tipus irresponsable, un ambiciós sense escrúpols i artífex d’una mascarada amb les bases del seu partit. Partint de la base que havia de ser el seu aliat preferent, tot fa pensar que Sánchez ho fa perquè el desacord sigui irreversible. És difícil imaginar una govern ni que sigui “de cooperació”, com es va dir en un principi amb els dos socis barallats abans de començar. No sol passar. (El precedent català és una excepció que confirma la regla).

Pedro Sánchez ha passat de fer una crida durant tota la campanya a aturar la dreta a frenar la possibilitat d’un govern d’esquerres que reverteixi les polítiques regressives del PP

Per tant, com que Sánchez encara no vol ser elegit dimarts president del Govern, el primer debat que se suscitarà tindrà escàs interès més enllà del que digui sobre com pensa gestionar el conflicte català, que és la mare dels ous, el problema que manté Espanya amb governs en funcions des de fa cinc anys i no cal esperar res que no sigui la defensa numantina, mai més ben dit, de la unitat de la nació espanyola i la condemna del sobiranisme. Més enllà d’això, és probable que se’n parli més de qui vota què, per què ho vota i qui no vota què i per què no ho vota.

Estant així les coses, és impossible no sospitar que Sánchez es trobi novament amenaçat pel deep state espanyol mobilitzat per impedir un govern d’esquerres que porti a terme un autèntic canvi polític. Un canvi capaç de derogar les legislacions regressives dels governs del PP com la reforma laboral i que s’enfronti amb les polítiques d’austeritat imposades pel directori europeu, polítiques que, per cert, han donat com a resultat un augment de les desigualtats que fan perillar la convivència i l’estabilitat arreu del continent.

El mateix Sánchez va reconèixer la intromissió dels poders fàctics en la seva caiguda quan es va negar a facilitar la investidura de Mariano Rajoy. Hi ha més raons ara que abans perquè aquests poders a l’ombra l’avisin que si ho van fer una vegada ho podran fer un altre. Llavors, però, Sánchez només era cap de l’oposició i liderava un partit que feia aigües pertot arreu. Les circumstàncies l’han portat a la presidència del Govern. Sap que no tindrà una tercera oportunitat, així que sembla ben decidit a incorporar-se definitivament a la confraria de l’establishment i exercir, com està manat, al servei de Sa Majestat.