El Fons Monetari Internacional ha rebaixat les expectatives de creixement de l’economia espanyola i preveu un estancament de la taxa d’atur al voltant del 14%, que és gairebé el doble de la zona euro i gairebé el triple de la mitjana dels països de l’OCDE. El més greu és l’atur juvenil, perquè la tercera part dels joves menors de 25 anys, és a dir, un de cada tres, no treballa. I els que treballen ho fan en condicions tan precàries que la mateixa OCDE ha advertit Espanya que és el segon dels 36 països membres de l’organització amb “més pobres en edat de treballar” i que “la pobresa augmenta per la manca d’ocupació de qualitat amb salaris correctes”. A tot això caldria afegir la involució social que implica constatar que per primer cop els fills són més pobres que els seus pares.

En aquesta situació, lògicament la gent expressa les seves angoixes. Gairebé dos terços dels espanyols consideren dolenta o molt dolenta la situació econòmica. Segons l’enquesta del CIS, l’atur segueix sent, de molt, la principal preocupació dels espanyols. A la pregunta de quin és el problema que més els afecta personalment, les respostes són, per aquest ordre, l’atur, els problemes econòmics, la precarietat laboral i les pensions. La independència de Catalunya també preocupa però més aviat poc. A penes el 3,5% dels espanyols, comptant els catalans, considera que és la seva primera preocupació, i només al 4% sent que la cosa l'afecta personalment. Aquestes dades posen de manifest la gran estafa política que implica la utilització del conflicte català per monopolitzar el debat electoral amb un assumpte que queda lluny de les preocupacions de la gent, sobretot dels espanyols que no viuen a Catalunya.

La qüestió catalana serveix de coartada per no haver de presentar alternatives econòmiques i socials que sempre resulten arriscades

La qüestió catalana serveix de coartada per no haver de presentar alternatives econòmiques i socials que sempre resulten arriscades. Tothom té clar que un govern del bloc de les dretes aplicaria totes les retallades que calguin i accentuaria la precarietat laboral, per això Pablo Casado i Albert Rivera eviten aquests temes espinosos per no perdre vots, però també perquè no han estat capaços d’elaborar una alternativa que els identifiqui més enllà de la bandera. I resulta que, incomprensiblement, els socialistes estan cometent l’error d’interioritzar el discurs dels adversaris i com si dubtessin de si mateixos, de la seva espanyolitat, valga’m Déu, es veuen obligats a jurar i perjurar matí, tarda i nit que són igualment contraris a la independència de Catalunya. Quina disbauxa d’energies...

I tot plegat posa de manifest la manca d’una alternativa espanyola per a Catalunya que és el que ens ha i els ha portat al desastre. Cap dels partits espanyols principals ha ofert una alternativa per resoldre el conflicte. Tots els discursos de Pablo Casado, de Cayetana Álvarez de Toledo i d’Albert Rivera són amenaces als catalans, contra la llengua, contra l’autogovern, contra l’escola... I els socialistes s’han quedat amb el “no es no” de Pedro Sánchez al referèndum. Certament Podemos ha posat el referèndum al programa, però ben amagat. Aquest és el símptoma més clar de l’atzucac.

Els candidats solen recórrer el territori fent promeses als electors de cada ciutat o comunitat autònoma, però cap líder polític espanyol s’atreveix a fer cap proposta positiva específica per Catalunya. Res de resoldre el problema de Rodalies, de millorar les infraestructures, de promocionar l’aeroport, de defensar la candidatura de Barcelona per acollir esdeveniments internacionals...

Amb presos polítics i exiliats la normalitat serà impossible, però l'hostilitat sistemàtica de l’Estat sembla que només té una sortida.