És ben curiós que havent-hi com hi ha líders sobiranistes a la presó i a l’exili i es mantingui per part espanyola el criteri repressiu contra el moviment independentista —mig miler d’antiavalots per a la Diada—, fins i tot una part de l’opinió publicada que havia simpatitzat —i fins i tot hi havia militat— amb el sobiranisme reclami ara al president Torra un canvi d’estratègia i un retorn a la política convencional per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. Com si això depengués d’ell.

La qüestió és quina política convencional pot fer Oriol Junqueras des de Lledoners. Tothom sap que de ganes no li’n falten. Ni a ell ni a cap dels empresonats. Però el que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Imaginem-nos per un moment que el president Torra convoca una nova conferència i en comptes de cridar a la mobilització dels sobiranistes demana que tothom aprofiti el pont de la Diada per anar a la platja i que és millor deixar estar l’autodeterminació per a un altre dia perquè el govern espanyol ha dit que no pensa autoritzar el referèndum. Què seria més probable, que tothom l’ovacionés com un responsable polític carregat de seny o que esclatés un conflicte als carrers de conseqüències imprevisibles liderat pels grups més radicals?

Els judicis implacables amb els febles i la condescendència amb els poderosos només serveixen per justificar les barbaritats dels qui des d’un bon principi tenien el disseny estratègic de provocar el conflicte

Ara fa un any, el Parlament va aprovar la llei del referèndum i la llei de transitorietat i tot l’establishment mediàtic ha carregat les tintes contra els presumptes promotors de la iniciativa sobiranista. Estic disposat a debatre que tot allò es va fer molt malament, però en el curs d’un any tot ha empitjorat, no pas pel que va passar llavors, sinó perquè a continuació es va desencadenar una brutal repressió i una judicialització d’un conflicte polític que ha avergonyit Espanya davant la resta del món i és el que ens ha portat a un atzucac irresoluble.

“Les coses haurien estat diferents”, com li agradaria a Josep Martí Blanch, i  l’independentisme es podria” recol·locar en el carril de la política”, com demana l’amic Francesc-Marc Àlvaro, si després del que va passar no hi hagués gent a la presó i a l’exili, perquè el que de debò ha empantanat la situació ha estat l’acusació injusta del delicte de rebel·lió a dirigents i activistes polítics que honestos juristes espanyols han desacreditat i tribunals europeus han desautoritzat. Des d’aquest punt de vista, els judicis implacables amb els febles i la condescendència amb els poderosos només serveix per justificar les barbaritats dels qui des d’un bon principi tenien el disseny estratègic de provocar el conflicte.

El que de debò ha empantanat la situació ha estat l’acusació injusta del delicte de rebel·lió a dirigents i activistes polítics que honestos juristes espanyols han desacreditat i tribunals europeus han desautoritzat

Ara mateix, la situació explosiva de la sanitat catalana, que és un fet objectiu, s’utilitza per establir una relació de causa-efecte amb el procés sobiranista, però ningú no demana responsabilitats a qui va practicar la guerra bruta i es passa per alt aquell episodi en què Daniel de Alfonso, jutge i director de l’Oficina Antifrau, comentava satisfet a Jorge Fernández Díaz, llavors ministre de l’Interior, que “les hemos destrozado el sistema sanitario”.

Javier Cercas va escriure aquest estiu un article titulat “El creador de caos”, amb què presentava Carles Puigdemont com el culpable de tots els mals, com un especialista capaç de convertir “un petit problema en un de descomunal i tan enrevessat que deixa de ser un problema propi per esdevenir un problema aliè”. La seva denúncia és tan valenta com quan en plena crisi de la monarquia per la corrupció que l’afectava, Cercas va publicar un text titulat “Sin el Rey no habría democracia”.

Per ser honestos, cal aprofundir en les causes per les quals en tot just cinc anys l’independentisme ha passat de ser una opció minoritària a ser, en paraules de Pedro Sánchez, “la minoria majoritària”. I no calen grans esforços per comprovar que l’origen del conflicte no sorgeix de Catalunya, sinó de miserables maniobres partidistes a Espanya.

El conflicte català té l’origen en la decisió estratègica del PP de dinamitar la coalició PSOE-PSC, que li impedia guanyar les eleccions a Espanya

Podríem anar més enrere i entrar en més detalls, però, per no allargar el relat, quan el 2004 el PSOE liderat per José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions després de donar suport a la reforma de l’Estatut, tota l’estratègia del PP se centra a atacar els socialistes pel seu pacte amb Catalunya. Llavors, l’independentisme català encara era minoritari i fins i tot la reforma de l’Estatut havia cansat la gent, però el PP va mantenir la seva estratègia amb la recollida de firmes “contra Catalunya” i va desestabilitzar el Tribunal Constitucional. No va parar fins a aconseguir una sentència que trencava el pacte constitucional del 78, que havia establert el referèndum vinculant de l’Estatut i atribuïa a la voluntat dels catalans democràticament expressada la decisió de la seva relació amb Espanya. El PSOE havia guanyat les eleccions el 2004 perquè a Catalunya va obtenir 21 diputats, i el PP, només 6. Van ser 15 diputats de diferència determinants. El 2008, la diferència encara va ser més gran, 25 a 8, 17 escons de diferència que van ser decisius. Així doncs, el PP va arribar a la conclusió que només dinamitant la coalició PSOE-PSC tornaria a guanyar. Tal com va ser.

La intenció del PP no era cap altra que trencar l’hegemonia socialista a Catalunya, el seu taló d’Aquil·les; ho va aconseguir i va tornar a guanyar al preu posterior de provocar la pitjor crisi d’Estat des de la mort de Franco. Cercas té raó quan diu que els pitjors polítics són els que converteixen un petit problema en un de descomunal que ens perjudica a tots, i el gran problema el tenim ara. Un intel·lectual tan poc sospitós de connivències sobiranistes com Ignacio Sánchez Cuenca ha descrit la situació —en un article a La Vanguardia— amb una  precisió que em veig incapaç de superar. “La postveritat”, diu, “pot definir-se com una certa indiferència davant els fets (...) En aquests moments, la postveritat corporativa i ideològica s'encarna de forma excel·lent en el nostre Tribunal Suprem i la seva obstinació a mantenir l'acusació de rebel·lió contra els líders polítics del moviment independentista català. Tractar d'encaixar les conductes de la ‘tardor calenta’ del 2017 en el tipus penal de rebel·lió és contrari a la lògica, el sentit comú i el mateix dret espanyol. L'estratègia seguida en la instrucció del cas suposa una degradació profunda del nostre sistema legal: poques vegades s'ha vist amb tanta claredat com els prejudicis ideològics i polítics s'imposen sobre una consideració racional i imparcial dels fets”. Ja ho va dir Aristòtil. S’ha de ser amic de Plató, però més amic de la veritat.