El conflicte Espanya-Catalunya o viceversa ha estat sempre un invent espanyol que té dos vessants, la batalla pura i dura del poder central per evitar la dispersió dels centres de decisió cap a la perifèria i la convencional disputa del poder entre la dreta i l’esquerra. Ara mateix, PP i Ciutadans ho acaben de posar de manifest precisant que el crit del “a por ellos” vol dir en realitat “a por él”, dirigit òbviament al president socialista Pedro Sánchez. S’utilitza el pretext català per recuperar el poder amb la coneguda, per reiterada, estratègia del “acoso y derribo”.

PP, Ciutadans i Vox s’inspiren en les estratègies politicomediàtiques de Steve Bannon per a Donald Trump. Han copiat, per exemple, el terme “felón” referit a Sánchez que van utilitzar sistemàticament els estrategs de Trump contra Hillary Clinton a la campanya del 2016. El crit més unànime a la convenció republicana de Cleveland que va proclamar Trump candidat a la presidència va ser “Hillary, a la presó”. Clinton no ha estat empresonada com va prometre Trump, però l’objectiu polític es va complir. Així que no trigaran gaire els cabdills de la dreta espanyola a demanar presó per al president Sánchez. Segurament el voldran enviar a Soto del Real a fer companyia als seus “aliats”.

Ara, la dreta espanyola s’ha agafat a aquesta cosa del relator per acusar Sánchez de traïdor a la pàtria, quan tots els governs espanyols anteriors no van tenir tantes manies per negociar amb els pistolers d’ETA. Ho va fer Adolfo Suárez, també Felipe González amb les converses d’Alger, molt específicament José María Aznar reconeixent públicament la banda terrorista com el Moviment d’Alliberament Nacional Basc, i després José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba.

PP i Ciutadans copien descaradament l’estratègia agitadora i deslegitimadora que va fer servir Donald Trump contra Hillary Clinton al crit de "a la presó”

La campanya actual de PP i Cs amb la convocatòria de la manifestació de diumenge és pur histrionisme polític, que té una evident clau electoral, perquè la dreta espanyola no disposa de cap altre argument ni projecte per convèncer els espanyols que no sigui deslegitimar els seus adversaris com a antiespanyols. En el cas del PP, a més, li permet tapar tota la corrupció que va apareixent allà on ha governat. En aquest sentit, el conflicte català ha esdevingut políticament el seu únic modus vivendi.

Cal recordar que, al llarg de la història i també des de la Transició, la dreta espanyola ha perdut sistemàticament el poder quan Catalunya s’hi ha mobilitzat en contra. No cal remetre’s a les dues repúbliques. Aritmèticament, el PP solia superar en escons el PSOE a tot Espanya tret de Catalunya, on el PSC, triplicant els escons del PP, completava la majoria socialista en el còmput global i li atorgava el govern. Aquesta i no pas cap altra va ser la raó per la qual Aznar primer i Rajoy després van decidir provocar el conflicte amb Catalunya amb la intenció de dinamitar el consens territorial socialista que tot i ser fràgil li proporcionava majories. La prova és que des que el plet català ha esdevingut el principal afer polític espanyol, els socialistes no aixequen el cap, i quan la dreta s’ha ensorrat per la corrupció generalitzada, els socialistes han recuperat el poder d’una manera insòlita i precària, però gràcies a l’imprescindible suport dels diputats catalans.

La dreta, doncs, ataca sempre pel mateix flanc. La qüestió és per què el plet català és un punt feble per a l’esquerra espanyola? Doncs perquè, en bona part, està abduïda pel discurs nacionalista i falsament patriòtic dels seus adversaris, però sobretot perquè el PSOE està infiltrat d’agents del deep state espanyol, els poders fàctics que no estan disposats a acceptar ni tan sols la mera redistribució territorial del poder que va preveure el pacte constitucional del 78.

El PP va provocar el conflicte amb Catalunya per dinamitar el consens territorial socialista que li atorgava majories de govern a Espanya

El posicionament contrari al govern Sánchez adoptat pels barons regionals del PSOE es deu a la seva inseguretat davant les properes eleccions autonòmiques, espantats com estan per l’ofensiva de la dreta i, en comptes de fer-hi front, opten per assumir els postulats dels que malden per desallotjar-los del poder, que és una manera de donar-los la raó i que, estratègicament, els portarà a la perdició. Ara bé, més transcendent és que en plena operació de setge al president del govern espanyol, sigui l’editorial d’El País el que condemni les timidíssimes iniciatives de diàleg de Pedro Sánchez. Al consell editorial de l’empresa editora del diari espanyol de referència figura, entre d’altres, un tal Felipe González. L’Estat profund és etern i es mou per raons que van més enllà que les properes eleccions.

En aquestes circumstàncies, un president de Govern sense majoria parlamentària, amb tants enemics interns i tan poderosos i orfe de relat mediàtic ho té francament difícil per resistir, però no té cap altra sortida que intentar arribar com sigui a la tardor, perquè qualsevol avançament suposaria afrontar els comicis prèviament derrotat. Francament, sense pressupostos tot ho fa encara més complicat. Ara bé, tal com està el pati, si ara amb el pretext del relator Pablo Casado, Albert Rivera i l’editorial d’El País acusen Pedro Sánchez, els uns de traïdor i els altres de claudicant, què no farien si s’anunciés un acord pressupostari beneït per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont