Sap greu dir-ho així, però la cosa més transcendental del judici que començarà aquest dimarts contra els líders sobiranistes no serà tant la sentència, sinó el paper que farà el Tribunal Suprem per demostrar que s’han comès delictes que objectivament no s’han comès o que no estan previstos en la legislació vigent. És la justícia espanyola la que paradoxalment se sotmet al gran judici.

La instrucció del sumari contra els líders catalans empresonats ha postat en evidència prou irregularitats per fer sospitar que el tribunal que els jutjarà a partir de dimarts no ofereix garanties d’imparcialitat. Les declaracions del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, i les amistats polítiques tan perilloses del president de la sala segona, Manuel Marchena, porten a la conclusió que som davant d’un tribunal de part i que difícilment se’n pot esperar una sentència imparcial.

Davant d’això, ha sorgit el debat de si l’estratègia de les defenses ha de ser política o estrictament jurídica. Tenint en compte, però, que la gran batalla, jurídica i política, es lliurarà a Estrasburg, el que sembla més lògic és plantejar el judici tenint en compte els criteris que sol aplicar el Tribunal de Drets Humans, que es limita a verificar si hi ha hagut vulneració de drets fonamentals i prou garanties processals.

Així doncs, cal tenir ben present que el judici no té res a veure amb el dret a l’autodeterminació o la independència de Catalunya. Es tracta de determinar si els fets concrets pels quals s’han empresonat els acusats són constitutius de delicte. El problema al qual s’enfronten els acusats no són les lleis espanyoles, que, en la seva literalitat, emparen els drets fonamentals, sinó la retorçada interpretació que n’han volgut fer la fiscalia, l’acusació particular formulada per Vox i el jutge instructor.

El que sembla més lògic és plantejar el judici tenint en compte els criteris que sol aplicar el Tribunal de Drets Humans

És clar que som davant d’un judici polític contra un moviment dissident, però els arguments de la dissidència política correspon defensar-los en un escenari diferent. Totes les iniciatives de protesta estan justificades i fins i tot són exigibles a tothom que se senti compromès amb la defensa dels valors democràtics. Ara bé, el que compta en el judici no és la raó político-ideològica, en la qual Estrasburg no entrarà. Per consegüent, tot el que sigui desacreditar a priori el tribunal i formular proclames polítiques dins la sala només servirà per distreure l’atenció dels fets objectivables, que és on els acusats tenen més possibilitats de guanyar després davant un tribunal veritablement independent.

La prova és que l’acusació de rebel·lió, que és l’invent més groller que es va fer per poder justificar la jurisdicció del Suprem i els empresonaments, va caure a les primeres de canvi al Tribunal de Schleswig-Holstein, ha provocat la primera discrepància al si del Tribunal Suprem i ha mobilitzat els columnistes més bel·ligerants per assegurar que la sentència no provoqui un ridícul internacional. Algú tan significat com Luis Maria Anson ja s’ha fet ressò d’aquestes angoixes. Citant fonts jurídiques, va escriure a El Mundo que “els tribunals europeus als quals apel·laran els encausats difícilment acceptaran el delicte de rebel·lió i sí, en canvi, la conspiració per a la rebel·lió. Seria lamentable per al prestigi de la justícia espanyola que l'europea casés una sentència del nostre Tribunal Suprem. No cal subratllar la gravíssima repercussió política que tindria a Espanya”.

La sentència, doncs, no està escrita. Fins ara, la consigna de l’“a por ellos” ha dominat totes les iniciatives jurídiques i polítiques del govern espanyol, de la Fiscalia General de l’Estat i del Tribunal Suprem, però quan s’han adonat que la justícia espanyola també corre riscos, el govern espanyol i el Tribunal Suprem han començat a prendre mesures, algunes de tan insòlites com la visita del president Sánchez al Tribunal d’Estrasburg per proclamar que Espanya és un estat de dret.

Això posa de manifest que, des del punt de vista sobiranista, la internacionalització del conflicte en defensa no pas de la independència ni l’autodeterminació, sinó dels drets civils dels ciutadans de Catalunya continua essent estratègicament prioritària; però això caldrà fer-ho lluny de la sala. Al judici només comptaran els fets. Caldrà, doncs, armar-se de paciència perquè certament un judici centrat en disquisicions jurídiques serà poc romàntic, molt avorrit i mediàticament poc espectacular, però serà l’única manera de constatar que a Espanya han deixat de funcionar els mecanismes propis d’un estat de dret.