Pràcticament totes les enquestes assenyalen que dos de cada tres espanyols són partidaris de reformar la Constitució i sovint s’apunta a la iniciativa com un camí per resoldre el conflicte amb Catalunya, quan el cert és que des de qualsevol punt de vista, espanyol o català, Espanya no tindrà mai una Constitució més democràtica i autonomista que la del 1978. La realitat espanyola no dona per a més. Atesa la correlació de forces actual, sens dubte qualsevol reforma de la Constitució del 78 tindria com a objectiu recentralitzar l’Estat, impedir la influència estatal dels partits d’àmbit autonòmic i imposar, amb més contundència encara, la identitat castellana de la nació espanyola. Així que no cal insistir-hi

La Constitució del 78 es va elaborar en un moment històric irrepetible, quan els sectors més reaccionaris van actuar a la defensiva després de quaranta anys de dictadura perquè necessitaven el vistiplau europeu per mantenir la posició dominant. Van acceptar la reforma a canvi de no perdre cap dels privilegis que tenien. Es van conformar amb impedir la ruptura, assegurar la monarquia i, per descomptat, descartar qualsevol revisió dels crims i la corrupció del franquisme. Tanmateix, el text literal incorporava conceptes i criteris democràtics que els seus redactors preveien que es podrien desenvolupar a mitjà termini, quan els militars estiguessin més tranquils i ben entretinguts a l’OTAN.

La Constitució, per exemple, no preveu el dret d’autodeterminació, però sí estableix l’autogovern com un dret de les nacionalitats i deixava, per exemple, als catalans, tenir la darrera paraula, en un referèndum vinculant, sobre la seva relació col·lectiva amb Espanya. Certament, la sentència del Constitucional contra l’Estatut va trencar definitivament el pacte constitucional acceptat tan majoritàriament a Catalunya i per això estem com estem. Amb el dret a la llibertat d’expressió o el dret a la protesta ha passat si fa o no fa el mateix.

Si ara es plantegés una reforma constitucional, la reforma seria per anar endarrere i no pas endavant, perquè els franquistes i els seus aliats tindrien molta més influència que la que van tenir el 78

La Constitució es va fer prou ambigua perquè perdurés i l’esperit amb què es va fer era deixar oberta la porta a desenvolupaments posteriors que eixamplessin els drets i les llibertats. El problema és que l’evolució ha estat la contrària. Tot té la seva explicació. En el procés d’elaboració de la Constitució, la dreta franquista estava en minoria i el seu representant en els treballs constitucionals era Manuel Fraga Iribarne, que estava disposat a transigir per homologar-se personalment com a líder democràtic i assegurar la seva continuïtat com a dirigent polític tan disposat com estava a assumir la presidència del govern espanyol. Fraga va transigir prou com perquè bona part dels seus correligionaris es desmarquessin i demanessin el no a la Constitució com va fer, segons va confessar en un article, José María Aznar.

És a dir, no parlem de règim, parlem estrictament del text del 78, que va ser fruit d’un consens entre forces de dretes, de centre i d’esquerra amb una influència franquista limitada. Si ara es plantegés una reforma constitucional, el consens requeriria el vistiplau de PP, de Ciutadans i de Vox, a més de PSOE, Podem i els sobiranistes catalans i bascos. Ergo, la reforma seria per anar endarrere i no pas endavant, perquè els franquistes i els seus aliats tindrien molta més influència que la que van tenir el 78 per rebobinar tots els avenços en drets i llibertats.

Des d’aquest punt de vista, hom podria pensar que els sectors ultres i conservadors haurien d’estar més interessats en la reforma constitucional i no ho sembla. La dreta espanyola, que no només són els partits, sinó també els jutges, la cúpula funcionarial de l’Estat, els militars i, ara també, els poders mediàtics ―ara sí que parlem del Règim― no té massa interès a reformar la Constitució que va votar en contra perquè se l’ha fet seva, i monopolitza la interpretació que se n'ha de fer. I tot s’interpreta al revés de l’esperit amb què es va elaborar el text. Perquè la Constitució es va fer per obrir drets i llibertats i s’està interpretant per restringir-los. Ara resulta que fins i tot Vox és considerat un partit constitucionalista i PP i Ciutadans només fan que amenaçar amb iniciatives objectivament inconstitucionals com seria suprimir l’autonomia de Catalunya i altres barbaritats. Saben que ho poden fer no perquè ho digui la llei, sinó perquè tenen tots els àrbitres del seu bàndol.

I també hi ha una segona raó per la qual la dreta espanyola no vol reformar la Constitució. Si s’obre el meló, el primer debat seria sobre la monarquia i el Rei no està en condicions de sotmetre’s al veredicte de les urnes, ni tan sols que s’obri el debat. De fet, la iniciativa més revolucionària ara mateix a Espanya no és la reforma constitucional, sinó una simple consulta no vinculant sobre monarquia o república d’acord amb l’article 92 de la Constitució. Hi ha col·lectius d’estudiants i fins i tot associacions de veïns que estan organitzant simulacres de referèndum que han espantat l’establishment. Fins i tot el PSOE es va veure obligat a fer circular un argumentari en contra per dissuadir els seus militants que coherents amb el seu ideari votaven i votaven per la República. Una mobilització multitudinària sobre aquesta qüestió no és descartable en els temps que corren i això sí que suposaria un terrabastall per al Règim.