Les severes acusacions contra els líders independentistes han obert dos debats molt diferents, tan antagònics que posen en evidència una distància espiritual entre Catalunya i Espanya tan gran que potser acabarà donant la raó als que asseguren que la independència de Catalunya tardarà molt o poc però és quelcom d’inexorable.

A Espanya, els partits polítics, el món jurídic i els mèdia es queixen que l’advocat de l’Estat sigui aparentment més tou que la fiscalia i ha sorgit una defensa pràcticament unànime de tots els estaments reclamant la màxima repressió contra el sobiranisme català. A Catalunya, en canvi, la qüestió és com recuperar la llibertat, els drets civils i la democràcia. Antonio Machado va escriure allò que “una de las dos Españas ha de helarte el corazón”. El problema és que, des de Catalunya estant, no es veu avui cap Espanya que no et deixi glaçat i que no t’esperoni a marxar. Encara que no vulguis.

On és, Machado, l’Espanya que no ha de glaçar el cor dels catalans? L’Espanya que tradicionalment ha glaçat els catalans (i abans, els espanyols demòcrates) és prou coneguda i previsible, així que no es podia esperar una reacció menys agressiva dels líders de la dreta espanyola, tant li fa Pablo Casado com Albert Rivera, o de l’Abc, La Razón i El Mundo. Tanmateix, el primer titular que li va sortir a El País, a qui teòricament li correspon una actitud més machadiana, va ser: “La fiscalía pide 25 años de cárcel para Junqueras y la Abogacía del Estado solicita la mitad” i afegia immediatament les declaracions que va fer Pedro Sánchez quan era a l’oposició en què es mostrava partidari d’acusar de rebel·lió els dirigents sobiranistes. L’editorial de dissabte furgava en la mateixa ferida que els diaris de la caverna.

On és, Machado, l’Espanya que no ha de glaçar el cor dels catalans?

Per la seva banda, l’escrit de la fiscalia ha estat liderat des d’un bon principi per Javier Zaragoza Aguado, que sent com és membre de la Unión Progresista de Fiscales, també es podia esperar d’ell una actitud no tan glaçadora, i en canvi la seva participació ha estat determinant per plantejar el conflicte en l’àmbit judicial d’acord amb la concepció bèl·lica establerta prèviament pel Govern i el cap de l’Estat. La missió és destruir l’enemic.

Zaragoza va ser fiscal en cap de l’Audiència Nacional i ha assumit el cas català per la seva experiència com un dels artífexs de la derrota militar de la banda terrorista ETA. Ha aplicat en aquest cas els mateixos criteris i per poder fer-ho necessitava inventar-se la component de violència que sí que tenia ETA i que no ha tingut en cap cas el moviment sobiranista català. L’acusació veu violència en el legítim dret democràtic a la protesta i la manifestació, que és el que fan les fiscalies de qualsevol dictadura o pseudodemocràcies com ara Turquia, Hongria o Polònia.

Des d’un punt de vista polític, el més aclaridor de l’escrit de la fiscalia és la referència que fa del discurs del Rei del 3 de’octubre. “Su Majestad, el Rey de España, Felipe VI, en el legítimo cumplimiento de su función como jefe del Estado y primer garante del orden constitucional(...) reclamó de los legítimos poderes del Estado el aseguramiento del orden constitucional (...) instando a los poderes del Estado al cumplimiento de sus responsabilidades”. Els fiscals assumeixen, doncs, que no fan altra cosa que obeir el mandat del Rei. Ho fan però atribuint-li més funcions de les que li pertoquen. Segons l’article 60 de la Constitució, el rei d’Espanya està obligat a “guardar i fer guardar la Constitució i les lleis respectant els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes”, però, segons l’article 56, que és previ, ho ha de fer de manera imparcial perquè “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. En el fons, el Rei fa el seu discurs no tant com a cap de l’Estat sinó amb el to propi del comandant suprem de les Forces Armades, coherent amb el plantejament militar del conflicte que fa l’Estat.

El pacte del 78 va assumir la monarquia imposada per Franco a canvi que el Rei renunciés per sempre a intervenir en política. Tanmateix, el monarca és avui qui mana sense estar legitimat per fer-ho

És obvi que els temps han canviat. Durant la dictadura de Franco hi va haver a la clandestinitat una certa connivència entre la resistència d’Espanya i la de Catalunya. En canvi, ara amb l’excepció  de Podemos i alguns juristes de prestigi que s’atreveixen a parlar perquè estan jubilats, a penes no hi ha resistència a la involució. Els socialistes i els seus companys mediàtics han tancat files amb la dreta espanyola i avalen el bombardeig a Barcelona que pertoca cada mig segle. I la batalla és contra Catalunya, contra el conjunt dels catalans pensin com pensin i parlin com parlin, perquè no hi ha hagut la més mínima iniciativa d’oferir res que no sigui repressió i escarment, una estratègia que només pot conduir a eternitzar el conflicte.

El pacte constitucional del 78 que atorgava als catalans l'última paraula per decidir com havia de ser el seu encaix amb Espanya, es va trencar amb la sentència de l’Estatut del 2006 que negava el valor polític de la voluntat dels catalans democràticament expressada en referèndum vinculant. Ara, la intervenció del monarca i la utilització que fa la fiscalia del seu paper confirma la perversió dels principis constitucionals. El pacte del 78 va assumir la monarquia imposada per Franco a canvi que el cap de l’Estat renunciés per sempre a intervenir en política. Tanmateix, el Rei és ara qui mana sense estar legitimat per fer-ho. Aquesta és la regressió democràtica del règim polític espanyol. La dreta espanyola ho ha volgut sempre i el PSOE, que ja s’hi va posar bé amb Alfons XIII quan la dictadura de Primo de Rivera, ho torna a fer ara amb Felip VI. I Pedro Sánchez intenta dissimular amagant el cadàver de Franco, perquè no sigui dit que Espanya no és una democràcia.