Ara que ve Sant Jordi hi ha un llibre de lectura imprescindible per entendre el que està passant a Espanya. Cal llegir El director, de David Jiménez (Libros del KO). L’exdirector d’El Mundo posa negre sobre blanc la caiguda de la llibertat de premsa i del dret a la informació amb un relat impressionant sobre la claudicació i/o col·laboració dels mitjans i de no pocs periodistes amb el complot del govern del Partit Popular, les institucions de l’Estat i l’oligarquia financera per tapar la corrupció i eternitzar-se en el poder.

Jiménez va assumir la línia editorial tan bel·ligerant contra el procés sobiranista català que ha mantingut sempre el diari fundat per Pedro J. Ramírez, la qual cosa fa més interessant el relat fet des de dins de la trinxera. “El Govern [espanyol] ―escriu Jiménez― havia liderat el més gran atac contra la premsa en democràcia amb una campanya en la qual el ministre [Jorge Fernández Díaz] havia participat activament i que estava dirigida per quatre dones: la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría; la seva cap de gabinet, María González Pico; la secretària d’Estat de Comunicació, Carmen Martínez de Castro, i, fent la guerra pel seu compte, la secretària general del Partit Popular María Dolores de Cospedal”.

Jiménez destapa la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat a través d’un dels diaris ―no va ser l’únic― que van ser més utilitzats per destruir adversaris polítics del govern espanyol, alterar resultats electorals a Catalunya i propagar tota mena d’informacions objectivament falses que fins i tot van arribar a ser avalades pels tribunals. “Tota una generació de suposats periodistes d'investigació havia prosperat comprant un material que sabien avariat, en un joc de favors on la veritat era una molèstia prescindible”, diu Jiménez al seu llibre. La lectura d’El director és necessària per mesurar el grau de decadència de la democràcia espanyola i perquè la gent sàpiga que els periodistes tampoc som de fiar, que de vegades el periodisme esdevé una categoria de la delinqüència, i perquè l’ombra de la sospita ens persegueixi fins que puguem mirar-nos al mirall o, millor, fins que uns i altres puguem mirar-nos als ulls sense ganes de preguntar-nos: no et fa vergonya el que fas?

El director posa negre sobre blanc la decadència de la democràcia espanyola i serveix perquè la gent sàpiga que els periodistes no som de fiar i sovint el periodisme esdevé una categoria de la delinqüència

I dit això, com la vida genera interessos diversos, aquest Sant Jordi em compraré la darrera novel·la de la Gemma Sardà, Mudances (Comanegra), perquè té un estil que m’enganxa i, sobretot, perquè m’enriqueix literàriament amb el seu domini magistral de l’idioma. És un referent, una influencer del català més que no ho sabeu. També em compraré ―i em llegiré― dues novel·les premiades, El fill de l’italià, de Rafel Nadal, (Columna) premi Ramon Llull, i Digues un desig, de Jordi Cabré, (Enciclopèdia) premi Sant Jordi. No els llegiré pel premi, sinó perquè tots dos autors són col·legues i tot el que han escrit fins ara m’ha semblat que parlaven de quelcom molt proper, com si el que passava en els seus llibres coincidís amb vivències o pensaments meus.

No compraré, però llegiré, Mare, de l’Ada Castells (La Campana), perquè l’Ada m’ha promès que me’l portarà dedicat després de Sant Jordi. Són els avantatges de formar part del seu club de fans. I ja m'he llegit Joc d'oficis (Cossetània) de Jaume Collell, perquè el col·lega me'l va fer arribar abans de la Diada. És una interessant i singular descripció de personatges del periodisme, del teatre i de la política que fa pensar per què som on som. Sílvia Soler podria fer el mateix i enviar-me El fibló (Columna) pels vells temps i pels nous.

Per raons òbvies aquest Sant Jordi regalaré alguns llibres dels presos. Dels presos polítics, vull dir. És una recomanació més vital que literària, és clar. Tenen un efecte colpidor més bèstia que la poesia. Recomano especialment els Escrits de presó, de Joaquim Forn (Enciclopèdia). Els contes des de la presó, de l’Oriol Junqueras (Ara), convé tenir-los a la biblioteca de casa perquè els llegeixi una generació rere una altra, fills, nets, besnets i el que vingui. Encara no he llegit el llibre de Jordi Cuixart i Gemma Nierga, Tres dies a la presó (Rosa dels Vents), ni tampoc Esperança i llibertat, de Raül Romeva (Ara), dues bones idees de regal que agrairé.

Aquest Sant Jordi no compraré El risc de la veritat, de Josep Antoni Duran i Lleida (Proa), perquè ja l’he llegit i ja li he fet prou propaganda, que, per cert i per variar, no va estar gaire ben rebuda per l’autor. No coneix la dita que parlin de tu encara que sigui bé. Tinc a la tauleta de nit Catalans i escocesos, del guardonat historiador John H. Elliot (Rosa dels Vents), del qual m’ha interessat més tot el que no fa referència al moment actual, perquè pel que fa al procés aquest erudit premi Príncep d’Astúries fa afirmacions sobre la realitat catalana que jo considero poc documentades i acientífiques i sospito que influïdes per la seva alumna, Cayetana Álvarez de Toledo, a qui l’autor no escatima agraïments per haver-lo introduït als cercles espanyols més selectes. Ja he acabat El orden del día, d’Éric Vuillard (Tusquets), premi Goncourt 2017, que me’l va regalar l’amic Ricardo Mir de Francia, coneixedor de les meves angoixes pel nou ascens del feixisme. Val la pena estar avisats. Tinc pendent, també a la tauleta de nit, La guerra futura, de Lawrence Freedman (Crítica), i encara no Identidad, de Francis Fukuyama (Deusto), perquè els endevinadors del futur amb suport científic sempre aporten idees suggerents. Bona Diada