Darrerament he demanat a gent de l’òrbita postconvergent si em podien ajudar perquè no acabo d’entendre els criteris estratègics de l’espai que va de la Crida, al PDeCat passant per Junts per Catalunya i se’m feia més difícil fer anàlisi política, per exemple, sobre el paper JxCat als pactes municipals. Demanava, de fet, qui podia aclarir-m’ho, qui és que mana de debò, no des de Waterloo, sinó sobre el terreny. No és que ignori el paper del president Puigdemont com a principal referent, però ell mateix m’ha dit diverses vegades que cadascú ha d’assumir la seva responsabilitat, que el seu front prioritari és òbviament l’àmbit internacional i els seus plets amb l’Estat i que amb la distància física i mental que hi ha entre Waterloo i Lloret de Mar o Santa Coloma de Farners, per posar dos exemples, “millor que treballin els que hi són”.

El més sorprenent és que després de diverses consultes ningú no ha sabut respondre’m qui mana, qui em pot orientar sobre el que són, on són i cap on van. Fins i tot, alguns notables exconvergents m’han demanat que si descobria qui és qui marca la pauta faci el favor de fer-los-ho saber, que també els interessarà de contactar-hi.

És bastant evident que aquest desgavell ha tingut força a veure amb els resultats electorals tan dolents que han tingut aquells que eren el pal de paller. Pràcticament han canviat de nom a cada elecció, han transmès la sensació que les candidatures s’improvisaven, de tal manera que gent corrent que tota la vida havia votat Convergència em paraven pel carrer i em preguntaven qui eren ara els convergents. A això hi ha contribuït un cert complex amb el passat pujolista força absurd fruit de la interiorització del discurs dels adversaris. A més, però, aquesta ànsia de trencar amb el passat ha desdibuixat el projecte polític. Com que els acusen que són de dretes, fan mans i mànigues per semblar d’esquerres, al Parlament i al Govern. Els fitxatges més estel·lars els han anat a buscar a l’esquerra. Jordi Sànchez ve de l’agitació de la Crida a la Solidaritat que pintava de rosa els barcos de guerra nord-americans atracats al port de Barcelona i que quan es va fer gran va aterrar a la Iniciativa per Catalunya de Rafael Ribó. Ferran Mascarell ha estat sempre un referent de la intel·lectualitat d’esquerres i un ideòleg del maragallisme; Antoni Morral va ser alcalde comunista –o ecosocialista– de Cerdanyola... En canvi, han marxat els de dretes de tota la vida. No cal remuntar-se a Duran i Lleida o a Fernández Teixidó... Marta Pascal no semblava gaire d'esquerres.

Després de diverses consultes entre personal de JxCat ningú no ha sabut respondre’m qui mana ni qui em pot aclarir sobre el que són, on són i cap on van

Al Parlament no es fan gaires lleis, però insisteixen en projectes i conceptes inequívocament d’esquerres que reclamen més intervenció pública com ara la renda garantida de ciutadania, l’extensió i universalització dels serveis públics, l’increment de les mesures de protecció social. Han protegit els taxistes davant dels VTC tan com l’alcaldessa Colau i sembla que alguna veu s’ha decantat per la nacionalització o municipalització de l’aigua...

És difícil saber qui són els exconvergents i cap a on van, així que no tenen més remei que organitzar una catarsi. No està convocada encara però sembla que hi haurà una convenció al juliol que servirà per consolidar almenys el nom. Junts per Catalunya, que ara és una coalició, esdevindrà partit, però encara està per resoldre què passa amb el PDeCat, com s’ha de dissoldre dins de JxCat sense que ningú se senti apartat. Després hauran de decidir què fan al Govern. El prestigi de Convergència el marcava el lideratge de l’Executiu de la Generalitat, l’acció de Govern, i ara això no passa. Certament, la situació és més difícil que mai, però també hi contribueix aquest menyspreu de l’autonomisme fins el punt que les dues conselleres amb més projecció hagin preferit anar una de regidora i l’altra de diputada i el president no es cansa de dir que només està de pas. I precisament en aquestes circumstàncies ningú no vol sentir parlar d’eleccions convençuts que les perdrien, amb la qual cosa la situació ens remet a l’orquestra del Titanic.

Tant és així que alguns que estan disposats a assumir el comandament no es volen postular encara perquè és enorme el risc d’enfonsar-se abans que tot s’assereni i comenci una nova etapa que ningú no sap com serà però que tothom desitja. Un d’ells em resumia les tres assignatures pendents que Junts per Catalunya haurà d’aclarir a partir de juliol: “lideratge, partit i projecte”, però advertia també que tot plegat s’havia de fer “d’acord amb els tres presidents”. Per ordre alfabètic són Mas, Puigdemont i Torra. Si observem els darrers 40 anys tots els presidents catalans, espanyols o europeus –tret de Torra, precisament– han hagut de matar el pare, vull dir al seu antecessor, però matar-ne tres... Déu meu!