Primer de tot cal dir que, personalment, m’agradaria que Miquel Iceta fos president del Senat. Francament, no crec que el PSOE tingui candidats gaire millors. Pels seus mèrits com a polític del Partit Socialista i per la seva indiscutible intel·ligència, es mereix el càrrec. Malauradament, tot això no sembla suficient.

Amb Iceta he tingut sempre una relació cordial. Crec que, malgrat haver militat jo en el socialisme català abans que ell ―coses de l’adolescència: socialisme, autogestió, autodeterminació―, Iceta sempre m’ha parlat amb respecte, però com si fos un adversari. Tot i això, les converses amb l’actual líder del PSC sempre m’han resultat enriquidores, sobretot per la seva profunditat, la seva franquesa i el seu punt d’escepticisme. No és un fanàtic, és un pragmàtic més partidari d’adaptar-se a qualsevol situació que no pas a canviar-la. Amb Rubalcaba sempre es va entendre molt bé. Per descomptat, Iceta no és independentista, però no ho és perquè no convé al PSOE, no perquè tingui l’“ardor guerrero” propi dels més espanyolistes. A Iceta, com ens passa a molts, li agradaria viure en un país normal on no es discuteixi constantment la bandera o l’himne i la política se centri en la governança. Recordo que un dia m’explicava la diferència entre dos tipus de polítics: els que volen governar i els que volen estar al govern per estar, però que això de governar, gestionar i programar el futur del país els avorreix sobiranament.

El conflicte entre Espanya i Catalunya s’allargarà fins que torni la cortesia, però és l’Estat qui té l’únic interruptor per encendre el llum

No sé què passarà finalment, però si el Parlament no l’escull per representar-lo al Senat, serà per diverses raons i algunes força estúpides. També, però, altres de molt profundes. La primera raó és l’error de Pedro Sánchez d’anunciar que volia a Iceta de president del Senat sense tenir en compte el procediment. Segur que si no hagués dit res, Iceta hauria rellevat el president Montilla a la cambra alta amb absoluta normalitat. En fer-se públiques les intencions del president del govern espanyol, la qüestió diguem que s’ha polititzat i fins i tot s’ha partiditzat. Cal una majoria d’independentistes i no independentistes difícil de conjuminar. Serà difícil d’entendre que PP i Ciutadans li barrin el pas a un company de viatge en la seva croada antisobiranista. Des del punt de vista espanyolista, l’esforç de reconversió d’Iceta i el PSC l’haurien de valorar en la seva transcendència que ha estat enorme. Per aquestes mateixes raons, seria difícil d’entendre que li donessin suport els independentistes, però no ens enganyem, aquí també ha jugat la lògica partidista. Esquerra Republicana no es podia permetre en plena campanya electoral votar a favor d’un socialista i deixar que la gent de Puigdemont tornessin a quedar com els independentistes de debò. Els catalans tenim un problema important amb aquesta rivalitat paralitzadora de la iniciativa política que afecta també l’acció del Govern de la Generalitat. Dediquen tants esforços a vigilar-se de reüll que no fan la feina, quan la realitat és que uns sense els altres no són res. Aquestes són les raons estúpides.

La raó profunda que posa en perill l’elecció d’Iceta és la pèrdua de l’anomenada “cortesia parlamentària”. S’ha fet befa d’això quan es tracta del més greu. Hi ha hagut una trencadissa política a Catalunya i a Espanya i no s’hi veu reparació possible. S’exigeix cortesia a partits que tenen els seus líders a la presó o a l’exili i que han estat objecte d’escarni i d’una bel·ligerància inaudita. ERC ho tenia bé per facilitar l’accés d’Iceta al Senat, però la nit anterior l’administració socialista va impedir que Oriol Junqueras pogués participar en un debat electoral i ho van decidir quan es van adonar que si hi anava Junqueras, hi anava també Puigdemont. Hi ha prioritats d’Estat que també passen per sobre de la presidència del Senat. I això no s’ha acabat. Dimarts assistirem a un esperpent amb diputats que prenen possessió anant i venint de la presó, amb contradiccions contínues de la jurisprudència, amb un judici que ha esdevingut l’espectacle de l’arbitrarietat. Hi haurà recursos i més recursos i impugnacions als tribunals espanyols i als tribunals europeus. Pel que es veu, la batalla va per llarg. El rei Felip VI anirà pel món jurant i perjurant que Espanya és una democràcia, un estat de dret només que amb diputats i senadors presos o exiliats que són entrevistats pel Washington Post com a líders de la resistència. El conflicte entre Espanya i Catalunya és un conflicte desigual. Espanya té tot el poder, però caminar amb una pedra a la sabata sovint impedeix avançar. Algú hauria d’explicar als prohoms del deep state espanyol que el conflicte no s’acabarà neutralitzant els líders del moviment majoritari a Catalunya, perquè després d’uns vindran uns altres. Ningú es cansarà fins que torni la cortesia i l’Estat té l’únic interruptor per encendre el llum.