No caldria haver de dir que en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, el sobiranisme és la part feble i l’estat espanyol la part forta, en una relació de 100 o de 1.000 a 1. Espanya disposa de tots els instruments propis d’un estat, pacífics i violents, civils i militars, jurídics, legals i il·legals per imposar la seva llei, la seva raó i la seva força. Tal com va tot sembla, però, necessari afirmar obvietats. Per exemple, totes aquestes consignes presumptament independentistes del “plantem cara!”, “desafiem l’Estat!” equivalen a portar el conflicte al terreny més propici a l’adversari, perquè, en el cos a cos, el feble sempre té les de perdre.

Això no vol dir que el sobiranisme tingui la derrota assegurada. La humanitat ha progressat al llarg dels segles gràcies que els pobres s’han rebel·lat contra els rics, els burgesos contra els feudals i els obrers contra els burgesos. Ara bé, David va vèncer Goliat no perquè fos més fort, sinó perquè va ser més intel·ligent. I els Estats Units van perdre la guerra del Vietnam perquè la guerrilla del Vietcong i la informació dels desastres de la guerra van resultar més efectius que els bombardejos.

La reflexió ens porta a la batalla dels llaços grocs, que dimecres ha continuat amb la querella de la fiscalia contra el president Torra i la reacció de l’honorable contra la Junta Electoral. Aplicant la màxima policial, és a dir, investigant qui en treu profit, la conclusió és també òbvia. Qui va provocar la darrera batalla contra els llaços? Ho va fer Ciutadans dirigint-se a la Junta Electoral. De fet, ha estat el remake del que van fer a la campanya del 21-D. Per tant, a qui li interessava el conflicte? A Ciutadans i els seus aliats. Qui n’ha tret més profit? Sens dubte el tripartit de la Caverna. Només calia observar l’interès dels mitjans addictes davant la magnitud descomunal del conflicte dels llaços grocs. Lògic. La collonada descol·locava el PSOE, que no podia fer res, permetia a Ciutadans i PP acusar Pedro Sánchez de traïdor a la pàtria i estalviar-se una setmana més d’haver de formular propostes polítiques sobre temes econòmics i socials que sempre porten implícit el risc d’agradar a uns i espantar a molts.

Quin profit en va treure el sobiranisme? Primer, indecisió del Govern català, que si sí, que si no, que el que digui el síndic i després una nova sensació de desgavell i divisió amb uns quants vailets fent-se el milhomes plantant cara ni més ni menys que al president de la Generalitat. El resultat de tot plegat és que no s’ha desobeït, es pagaran les conseqüències com si s’hagués desobeït i la sensació torna a ser d’una batalla perduda. Mira que hauria estat fàcil ridiculitzar la prohibició obsessiva compulsiva del color groc.

Tots els manuals d’estratègia assenyalen que només s’ha de plantejar una batalla quan la victòria és segura i que no s’han de crear expectatives si no és segur que es poden complir. Algú que ha actuat molt més discretament, sense bravates ni consignes i, sobretot, amb paciència i sense pressa, ha aconseguit que 41 senadors francesos signin un manifest de denúncia de la repressió i la vulneració de drets fonamentals per part de l’estat espanyol a Catalunya. Tan o més important que la solidaritat dels senadors, que benvinguda sigui, és la reacció histèrica de les institucions espanyoles, les protestes del ministre Borrell, les pressions diplomàtiques contra els senadors i fins i tot la necessitat del Tribunal Suprem de reivindicar-se per escrit. Amb la qual cosa, s’ha tornat a posar damunt de la taula el debat sobre la qualitat democràtica d’un règim polític com l’espanyol que ha destituït i empresonat uns governants legítims.

Dels manuals de judo més antics sabem que l’oportunitat del contrincant feble no és enfrontar-se sinó aprofitar l’embranzida de l'adversari perquè es desequilibri per la seva pròpia inèrcia.