Comença la campanya per a les eleccions espanyoles i un dels debats sorgits és què faran els grups independentistes catalans a les institucions espanyoles. Si hi ha quelcom evident és que no es pot pretendre fer política a Espanya enarborant la bandera de la independència de Catalunya. Alguns nostàlgics enyoren ―i tenen les seves raons― els temps passats, quan els vots catalans determinaven majories, però els temps han canviat i sobretot ha canviat, per bé o per mal, el sentit dels vots catalans.

Fer política vol dir participar i implicar-se en la formació de la voluntat general del país, del país Espanya, és clar. Dit d’una altra manera, els qui des de Catalunya vulguin fer política a Espanya han de deixar clar que no són independentistes, que volen que Catalunya continuï formant part d’Espanya i que estan disposats a contribuir amb tota lleialtat al progrés general. No cal fer-ho com Ciutadans o el PP. Poden fer-ho al revés, és a dir, de bon rotllo, defensant que resoldre la tragèdia de Rodalies o accelerant el corredor mediterrani o celebrant uns Jocs Olímpics tota Espanya en sortirà beneficiada. Però res d’independència.

No hi pot haver complicitat política de cap mena entre un partit espanyol i un partit que vol trencar Espanya i molt menys un acord d’estabilitat política. Cap govern de cap país serà estable si ha de dependre dels vots dels qui volen independitzar-se. Per posar l’exemple més extrem, ateses les enquestes publicades, segurament els republicans espanyols trobarien més suport a Catalunya que en cap altre lloc, però òbviament per fer la República espanyola, perquè no seran tan enzes de contribuir a una república catalana perquè els catalans marxin i els deixin tirats amb el seu reietó.

Així doncs, si l’opció és mantenir la lluita per la independència, la presència dels independentistes a les institucions espanyoles només tindrà un caràcter instrumental, per demostrar la seva força democràtica, per fer-se sentir i per afavorir les seves estratègies, però en cap cas per garantir la governabilitat, com s’ha demostrat els darrers mesos. Ni els independentistes podien aprovar els pressupostos de l’Estat ni Pedro Sánchez es podia permetre que Puigdemont i Junqueras li donessin el vistiplau.

Ara, però, ens trobem amb la paradoxa que els polítics catalans que més ganes tenen de fer política a Espanya sembla que tinguin la necessitat de proclamar més alt i més clar el seu independentisme per por que els acusin de botiflers. Fins a cert punt és comprensible que Oriol Junqueras prefereixi que governi el PSOE, però en proclamar públicament i al mateix temps que vol Sánchez a la Moncloa i la independència, els socialistes li hauran maleït els ossos i els diaris de la Caverna tindran el titular fet.

Més sorprenent és que Marta Pascal reivindiqui al mateix temps el seu independentisme i la necessitat de fer política a Espanya. Si, com ha dit, el que vol és aprofitar l’autogovern, no tindrà més remei que renunciar a la independència. Si Pujol, que va arribar a Español del Año generava tanta desconfiança, com pot ser que li cedeixin més poder d’autogovern a una independentista? Malauradament i consti que per determinació espanyola, ara des de Catalunya o es juga a favor d’Espanya o contra Espanya.

I després hi ha l’eix dreta/esquerra. No cal dir que quan Pascal, Campuzano i tants altres afirmen que hi ha una part significativa d’exvotants de Convergència que se senten orfes, només pot ser per dues raons, perquè són més de dretes i perquè no són independentistes. Tota la resta de l’espai diguem-ne catalanista està ocupat.

Marta Pascal ha dit que podria fundar un nou partit, però tant si el fa independentista com si no, es trobarà amb molta competència, perquè el minifundisme polític de Catalunya no té remei. De Convergència i Unió, a banda del PDeCAT i Junts per Catalunya i la Crida per la República, també han sorgit Lliures, el grup de Fernández Teixidó al·lèrgic a la independència, Units per Avançar, que són els d’Unió Democràtica abraçats ara als socialistes després de renunciar a l'autodeterminació, i Convergents, el partit de Germà Gordó, que presenta candidatures al Congrés i al Senat amb l’objectiu d’arribar a ser “el PNB de Catalunya”. Ara, sembla que tots els alcaldes de CiU que es presenten a la reelecció, seran independentistes o no, però tots volen fer campanya municipal retratats al costat d’en Puigdemont. El consideren la carta guanyadora i ho posa de manifest l'editorial d'El País.