El resultat de les eleccions generals constata que el moviment independentista català té més partidaris que mai, la qual cosa vol dir que l’ofensiva del deep state espanyol, en connivència amb un sector de l’establishment empresarial i financer català, que tenia com a objectiu reprimir a molts i espantar a tots, ha fracassat estrepitosament. Si alguna cosa ha quedat clara amb aquests comicis, és el contrari del que gairebé tothom pensava: empresonar els independentistes ha generat més vots a favor de les forces independentistes a Catalunya i menys vots als partits més declaradament anticatalans a Espanya.

Així doncs, queda clar que l’erradicació del sobiranisme com pretenien alguns no és una solució factible al conflicte català. Només una entesa entre els partidaris del diàleg d'Espanya i de Catalunya, siguin unionistes o independentistes, podrà encarrilar l’assumpte i situar-lo en un terreny més propici que el combat a tot o res. I com fins ara tots els intents anaven dirigits a la rendició del sobiranisme i han fracassat, ara que comença una nova etapa, convindria alguna intervenció de gent de pau per frenar la bel·ligerància que porten a terme les institucions de l’Estat en connivència amb els partits de la dreta i l’extrema dreta que acaben de perdre les eleccions.

Algú ha de fer entendre l’Estat que cal rebobinar per sortir de l’atzucac i aquesta tasca no la podran fer els representants independentistes. Ho hauran de fer representants unionistes però disposats a defensar els interessos i la dignitat del país.

Ara que comença una nova etapa, convindria alguna intervenció de gent de pau per frenar la bel·ligerància que porten a terme les institucions de l’Estat 

Malauradament, fins ara, el sector de l’anomenada societat civil catalana que es confon interessadament amb l’establishment empresarial i financer no ha fet altra cosa que apuntar-se a l’ofensiva ordenada des de la Zarzuela i des de la Moncloa perseguint la rendició pura i dura del sobiranisme i fomentant la descapitalització amb la fuga d’empreses. Només el Cercle d’Economia va fer algun esforç propositiu per superar el bloqueig i només va rebre retrets del poder polític estatal que l’acusava d’equidistant. Algun dia els llibres d’història explicaran amb noms i cognoms el paper que ha jugat cadascú. Ara caldrà que, com al seu dia va fer Francesc Cambó amb Alfons XIII, algú tingui el coratge de parlar clar davant del monarca, que és qui té l'interruptor de la repressió.

Els empresaris, els industrials, els exportadors, no pas l’oligarquia de l’Ibex 35, són sempre el sector més interessat a apaivagar els ànims. Necessiten un clima de serenitat perquè els negocis flueixin i, sobretot, un Estat que no sigui hostil. Que no dificulti l’activitat econòmica i que no pensi que resoldre el greu problema de Rodalies suposa una amenaça a la sobirania espanyola.

Coincidint amb la inflexió política, s’estan produint canvis significatius en l’àmbit empresarial. La patronal Foment del Treball, ara amb Josep Sánchez-Llibre de president, ha passat de ser un instrument del conflicte a esdevenir un lloc de trobada i de diàleg. El nou president de la patronal catalana no és separatista ni res que se li assembli, però així que va prendre possessió, va seure a la mateixa taula a Pedro Sánchez i Quim Torra. I Foment ja no fomenta ni avala que les empreses se’n vagin. Aplica el sentit comú i intenta que tornin.

També hi haurà, probablement, un abans i un després a la Cambra de Comerç, que celebra aquests dies les eleccions més apassionades de la seva història. Tot un símptoma de les ganes de canvi en un organisme on els grans de l’Ibex han pagat, han manat i han disposat i volen continuar fent-ho fins i tot després d’haver canviat de domicili. Ara, la gent de FemCAT i també Enric Crous abanderen propostes de canvi interessants que potser facilitaran la interlocució, i si els autònoms es mobilitzen, ho petaran.