És significatiu que la delegació del govern espanyol a la Comunitat de Madrid necessiti rebaixar barroerament la xifra d’assistents a la manifestació d’ahir a Madrid emparant-se en que el càlcul n’ha fet la Policia Nacional, el mateix cos que va atonyinar els votants de l’1 d’Octubre. Més insòlit encara és que en el seu comunicat oficial la delegació afirmi que es tracta d’una “manifestación secesionista”. Cal suposar que d’ara endavant la delegació qualificarà les manifestacions. Feixista si la convoca Vox, neofalangista si la convoca Ciutadans, neofranquista si és del PP o socialista de boquilla si és del PSOE...

La delegació del govern es delata a si mateixa manipulant i mostrant la seva animadversió quan amaga que la convocatòria era de protesta pel judici al procés, pels drets civils i l’autodeterminació i que hi participaven també diversos col·lectius espanyols que no tenien res de secessionistes però, això sí, molt de republicans. D’aquí plora el monstre. Tothom recorda que les repúbliques a Espanya sempre comencen per Catalunya.

La qüestió de fons és que van ser milers de catalans els que van considerar que calia portar la reivindicació a la capital de l’Estat. I ho van fer  responent a la convocatòria d’entitats sobiranistes com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. La qual cosa posa de manifest, una vegada més, que per als catalans, també per als que volen la independència de Catalunya, Espanya és un interlocutor principal. Si alguna cosa va quedar clara ahir a la tarda és que el sobiranisme català no és en absolut antiespanyol ni tampoc indiferent a Espanya i que les reivindicacions catalanes formen part inseparable de la lluita pels drets civils en el conjunt espanyol. Els moments més emotius van ser els que evocaven la solidaritat entre els pobles. Una pancarta molt celebrada deia: “Hem vingut a acomiadar-nos”. És brillant, però només com a acudit.

De fet, aquesta dèria d’implicar-se en els afers espanyols, que pot semblar molt contradictòria, ve de lluny i, per exemple, va ser molt menyspreada per Sabino Arana, pare fundador del nacionalisme basc, que ho considerava un signe de decadència. Xosé Manuel Beiras, històric del nacionalisme gallec, sempre deia que els catalans eren molt diferents als nacionalistes bascos i gallecs, perquè “han interioritzat la política espanyola com un assumpte domèstic, mentre que nosaltres i els bascos concebem la política espanyola amb criteris de política exterior”. I Jordi Solé-Tura va escriure que el catalanisme era un moviment regeneracionista que emergia en els moments de decadència espanyola.

No és subjectiu observar que Espanya travessa un moment de decadència. Les institucions han perdut credibilitat, la corrupció ha esdevingut un element del paisatge, la Constitució s’ha tergiversat per restringir drets i reprimir llibertats i l’economia no funciona. I com sol passar en aquestes circumstàncies bona part dels catalans no es resignen, però els feixistes passen a l’ofensiva. Cert és que en altres moments de la història el catalanisme tenia homòlegs a la resta d’Espanya, generalment l'esquerra i els republicans. Ara, en canvi, tot sembla més complicat. L’esquerra oficial i els sindicats majoritaris semblen tan compromesos amb el règim com els partits conservadors. Ahir, ni tan sols Podemos es va atrevir a secundar la convocatòria. Tanmateix una cosa és la política oficial, i una altra de molt diferent, la gent. Ara vivim temps difícils. A tot arreu estan guanyant els dolents de la història, apadrinats per Donald Trump, però no cal ser pessimista. Qualsevol tempesta canviarà l’escenari. Amb alts i baixos, la història sempre va endavant, el progrés de la humanitat no s’atura. La lluita per les llibertats i els drets civils no s’acaba mai i, per bé o per mal, a Catalunya sempre li ha tocat arremangar-se-hi i exercir el paper d’avantguarda... espanyola.