Probablement, la manca de pràctica electoral és el que va portar la nit de diumenge Manuela Carmena i Ada Colau a llençar la tovallola i a assumir que no continuarien com a alcaldesses a Madrid i a Barcelona, respectivament. Han hagut de ser els socialistes, que són gats vells, els que les han convençudes que tot està per fer i tot és possible. De pactes municipals se n'han fet de tots colors i els socialistes tenen més experiència que ningú en l’art de pactar amb el diable sempre que calgui, s’encarni el diable en Jesús Gil a Marbella o en Xabier García Albiol a Badalona.

La nit de diumenge Carmena va donar per fet que la majoria que suma el tripartit de les dretes a Madrid l’apartaria de l’alcaldia malgrat haver estat la cap de llista més votada. No sabia que Pedro Sánchez viatjaria a París l’endemà a mirar d’arreglar-ho amb Emmanuel Macron. Els pactes amb Vox a Madrid li poden costar molt cars a Albert Rivera perquè, malgrat que es mori de ganes de fer el mateix que a Andalusia, el seu partit podria quedar-se aïllat a Europa com a amic de l’extrema dreta i això li podria costar a la llarga o a la curta fins i tot el lideratge del seu partit.

El cas de Carmena és molt diferent del de Colau, perquè Carmena ha guanyat les eleccions i, per tant, no necessita que Ciutadans la voti. N’hi ha prou que Ciutadans no pacti amb Vox. Si els regidors de Cs en comptes de votar el candidat del PP, voten la seva candidata, Begoña Villacís, automàticament Manuela Carmena resultarà reelegida alcaldessa. Segur que al si del partit de Rivera no tothom ho veu igual.

Diumenge, Ada Colau va donar per perduda la batalla perquè ja tenia parlat amb Maragall que el que perdés ajudaria el que guanyés. Republicans i comuns van arribar a aquest acord en un restaurant del carrer Calàbria un dia de vaga general sota els auspicis de la Intersindical, però d’allò fa molt de temps i qui no vol no se’n recorda. Per fer-ho oblidar, ràpidament, Miquel Iceta, home experimentat, es va posar en moviment i a Joan Subirats, número dos de Colau, el telèfon li va començar a tremolar sense parar. No sigueu rucs, que això ho tenim guanyat, seria aproximadament el missatge. Subirats va ser militant de Bandera Roja juntament amb altres antifranquistes que van acabar al PSC i parlen el mateix llenguatge.

El pacte del PSC amb els comuns amb el suport de Ciutadans per evitar alcaldies independentistes, obeeix, com ja s’ha escrit, a una raó, a una ordre, podríem dir, de l’Estat. Ho vol el Rei, el president del govern espanyol, Pablo Iglesias i segurament Albert Rivera per quedar bé amb els que el manen, però també és una qüestió de supervivència política dels socialistes catalans, que no es poden permetre quedar fora dels ajuntaments de les quatre capitals catalanes i de les quatre diputacions. Quedarien pràcticament sense visibilitat política al territori, només identificats al Parlament amb la croada antiindependentista i, el que és pitjor, amb molta gent a l’atur. I pel que fa al concurs de Ciutadans, el PSC i Manuel Valls també comptaven a ajudar-se mútuament si els resultats electorals els acompanyaven. L’ex-primer ministre francès ja ha deixat clar que donarà suport a Colau sense condicions. Per molt que es faci pregar Ciutadans, els tres membres que ha col·locat Valls a la seva llista votaran Colau. No poden fer una altra cosa. No poden abstenir-se. Han de votar a favor de Colau perquè la líder de Barcelona en Comú necessita 21 vots per desbancar Margall i amb el PSC només en suma 18. Colau i Valls es posaran d’acord en proclamar alhora i als quatre vents que ells no han pactat res de res. L’operació rebrà moltes crítiques, però Colau tampoc té elecció. O és alcaldessa o què? I per dissimular tot plegat, la conxorxa de Barcelona es presentarà com a part integrant del gran pacte d’esquerres que establiran PSOE i Podemos al conjunt de l’Estat per obrir una nova etapa política a Espanya. I aquí pau i després glòria. És un dir, és clar.