Si com vaticinen les enquestes Carles Puigdemont guanya avui les eleccions europees a Catalunya, es confirmarà que no hi haurà solució perdurable al conflicte polític entre Catalunya i Espanya sense el concurs del president de la Generalitat que va ser destituït en aplicació del 155. Si com vaticinen totes les enquestes, el proper Govern municipal de Barcelona requerirà l’acord i el suport d’almenys tres forces polítiques, potser la capital catalana assajarà per primer cop fòrmules de diàleg entre forces polítiques ideològicament incompatibles. Així que, les eleccions europees i municipals, que tradicionalment han estat les que han registrat menys participació, és a dir, menys interès de la gent, determinaran la política dels propers anys.

Després dels comicis d’avui, el procés sobiranista entrarà en una nova fase. Un o més eurodiputats es trobaran  en situació d’exiliats, i un altre, empresonat. La qüestió catalana adquirirà una dimensió europea que obligarà a les institucions de la Unió a intervenir malgrat les poques ganes que tenen. Ara bé, no cal enganyar-se. Europa és un club d’Estats que es defensen mútuament. Després del Brexit i l’ascens de les forces euroescèptiques, una Espanya governada per un Partit Socialista tan europeista com el que més, serà més escoltada que mai, així que és previsible que les instàncies polítiques claudiquin davant les pressions espanyoles. És a dir que les iniciatives sobiranistes tindran més possibilitats de reeixir als tribunals, on podria ser que trobessin jutges íntegres i gelosos de la seva independència com els de Schleswig-Holstein.

La batalla jurídica a Europa iniciada per Carles Puigdemont i els consellers exiliats és la única esperança que li queda al sobiranisme de mantenir viu el conflicte en el terreny del respecte als drets fonamentals

En tot cas, la batalla jurídica a Europa iniciada per Carles Puigdemont i els consellers exiliats és la única esperança que li queda al sobiranisme de mantenir viu el conflicte en el terreny del respecte als drets fonamentals, perquè pel que fa a Espanya, ja s’ha vist amb la barroera suspensió dels diputats electes que, en els moments clau, el bloc del 155 torna a funcionar automàticament i ara amb el suport de Vox.

El PSOE ja no farà marxa enrere. Quan el referèndum de l’1 d’octubre, un PSOE poc avisat i a l’oposició va jurar i perjurar que no donaria suport al 155 i que proposaria la reprovació de Soraya Sáenz de Santamaria per la repressió. Tanmateix, així que va parlar el rei Felip VI el dia 3, el socialistes s’ho van empassar tot, i des de llavors, els socialistes han assumit com a pròpia la raó d’Estat. La seva estratègia cerca la derrota del sobiranisme aplicant la vella tàctica castellana de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. Per això Pedro Sánchez ha posat els dos catalans més simpàtics que ha trobat al front del Congrés i del Senat.

A Barcelona és segur l’acord entre Colau i Collboni en correspondència amb el pacte Sánchez-Iglesias, però faltarà un tercer que podria ser Valls només per barrar l’accés dels independentistes a l’alcaldia

I aquesta estratègia, segons el resultat dels comicis podria tenir la seva punta de llança a l’Ajuntament de Barcelona, perquè el pacte que signaran PSOE i Podemos per al Govern de l’Estat tindrá inexorablement la seva versió barcelonina en un acord entre Ada Colau i Jaume Collboni a favor de la primera. La incògnita és qui serà el tercer aliat, perquè Barcelona en Comú i PSC no sumaran prou i els socialistes vetaran qualsevol acord amb grups independentistes. Més fàcil serà, sobre tot si ERC o JXcat aconseguissin ser la llista més votada, que Manuel Valls doni suport extern a les opcions d’esquerres només per sumar la majoria que barri l’accés dels independentistes a l’alcaldia. Sempre que calgui, el 155 sumarà, i els independentistes es dividiran.