No es pot parlar gaire de tot això, a la mínima pots tenir la Guàrdia Civil a la porta de casa que ve a fer-te un petó i a dir-te adéu. O podria ser també que, en qualsevol moment, aparegués un ultradretà que em vulgui renovar la cara. L’agressió contra Jordi Borràs no fou un accident aïllat i tots els periodistes hem quedat advertits o ja n’estàvem. Amb tot, cal continuar feinejant, sabent en quin món vivim, i les preguntes sobre els atemptats islamistes de Barcelona i de Cambrils romanen, continuen, cada dia que passa són més inquietants. Posem-hi un exemple. És ben curiós que Portugal, que forma part de l’antiga Al-Àndalus, no hagi tingut atemptats d’aquesta mena; ni tampoc Itàlia, amb tot el que arriba a ser Itàlia i on hi viu el Papa, ni tampoc a cap zona dels Balcans amb població musulmana. Les notícies d’atemptats vinculats amb la religió de Mahoma, malauradament, sovintegen en altres zones del planeta. Ara és Londres, després alguna ciutat francesa, belga o alemanya, o fins i tot dels Estats Units i Canadà, la fúria d’alguns il·luminats, segrestats pel pensament màgic de la religió, de la religió entesa com a única identitat possible, prou que l’hem coneguda. I com més observem aquests atemptats islamistes que es van repetint, menys s’assemblen a l’atemptat del passat 17 d’agost. ETA s’ha acabat però l’amenaça terrorista continua amb una altra bandera, una bandera força sorprenent perquè no s’acaba d’entendre quin sentit té aquest terrorisme religiós intermitent i tan misteriós. Tan eficaç i alhora inconsistent. Ja és ben curiós que, en tot un any, no hagi aparegut cap més sonat dalt d’un vehicle assassí per cap localitat del país, ni cap vailet inadaptat en la, segons alguns, intolerant societat catalana, mirant de fer, pel seu compte, la guerra santa amb un ganivet de cuina a la mà.

L’11 de març de 2004 hi va haver un espantós atemptat a Madrid i fins al 17 d’agost de l’any passat el terror musulmà no havia tornat a actuar a l’Estat Espanyol. Els terroristes, és innegable, eren persones amb orígens en països islàmics, els peons que coneixem són els que se suposa que havien de ser, però continua la incògnita principal, la dels autèntics autors intel·lectuals de la massacre. És estrany però, tot plegat, sembla un terrorisme amb una intencionalitat política més espanyola que cap altra cosa, més de consum intern espanyol, que no pas vinculada amb el jihadisme internacional. Els atemptats de Barcelona i Cambrils van ser immediatament utilitzats per intentar desprestigiar el cos dels Mossos d’Esquadra, per acusar l’independentisme de passivitat i, fins i tot, de connivència amb el terrorisme. No era la primera vegada ni serà la darrera. La manca de col·laboració entre la policia espanyola i la catalana fou determinant per generar suspicàcies, precisament en unes dates prèvies a la salvatjada de les forces de l’ordre espanyol contra els indefensos votants del primer d’octubre. El fet que l’imam que dirigia el grup terrorista fos, alhora, una persona vinculada amb el ministeri de l’Interior, ha desfermat tota mena de teories i de suposicions inacceptables. Inacceptables, no per a les forces policials espanyoles, sinó per als ciutadans que les financen amb els seus impostos, i que volen tenir la certesa i la tranquil·litat de no tenir res a veure amb assassins. Amb assassins a sou, amb mercenaris, que tant poden disparar sobre uns com sobre d’altres, sempre segons el preu. El fet que es mantingui, per part de les autoritats antiterroristes espanyoles, un silenci sepulcral sobre tot aquest misteri, no fa més que generar encara més desconfiança sobre una Policia Nacional i una Guàrdia Civil, sobre uns agents de l’ordre que, el primer d’octubre, es van significar com a enemics de Catalunya i del seu Govern legítimament escollit. Els ciutadans tenim el dret de conèixer la veritat de tot el que tingui a veure amb els atemptats de Barcelona i Cambrils. El silenci oficial de l’Estat Espanyol no fa més que aprofundir més la desconfiança entre administrats i administradors. El silenci oficial no fa més que potenciar tota mena d’insinuacions i de teories conspiratòries que erosionen enormement l’Estat de dret. La veritat sempre és millor que la mentida o el silenci.