La requisa, de part dels serveis de seguretat de l’estadi Wanda Metropolitano, de centenars de samarretes, bufandes i xiulets grocs a la final de la Copa del Rei amb el pretext que duien “un missatge polític”, s’inscriu en una llarga tradició d’ús polític del futbol, des que Itàlia durant la dictadura d’Il Duce Benito Mussolini va celebrar el Mundial del 1934, el qual va guanyar la selecció amfitriona al crit d’"I-ta-lia, Du-ce, Du-ce, I-ta-lia".

Els estrets vincles del Reial Madrid amb el règim franquista segueixen vigents el dia d’avui. A la final de la Lliga de Campions del 2014 entre el Reial Madrid i l'Atlètic de Madrid, el primer ministre espanyol Mariano Rajoy va seure a tocar del president del club blanc, com si l’Atleti no fos també un equip espanyol. A l’any següent, quan va guanyar el Barҫa la Champions, ni Rajoy ni el rei Felip VI van ser presents a l’estadi.

Al final de la dècada dels vuitanta, a l’antiga Iugoslàvia l’odi polític i les emocions nacionalistes van desembocar en manifestacions violentes als estadis de futbol, com una espècie de mal auguri que feia albirar la guerra que esclataria uns quants anys després. I el 1992 la comunitat internacional va fer servir el futbol com a símbol i com a mitjà de pressió en excloure la selecció iugoslava del campionat europeu, per al qual s’havia qualificat. Va ser una mesura que va colpejar fort l’opinió pública i que va fer que el poble iugoslau se sentís de debò aïllat.

El 1998, el llavors president de la Federació Internacional de Futbol (FIFA), João Havelange, va declarar que volia organitzar un partit de futbol entre Israel i Palestina en un intent de resoldre el conflicte més espinós del nostre temps. Un parell d’anys més tard, el mateix president de la FIFA volia fer el possible, si no l’impossible, perquè presentessin una única selecció al Mundial del 2002, que es va celebrar a Corea del Sud i al Japó.

És especialment en èpoques de dictadura i de repressió quan el futbol té implicacions polítiques. A tall d’exemple pot servir el campionat mundial de futbol d’Argentina el 1978, enmig d’una brutal dictadura militar. Els estadis de futbol plens servien en aquell moment de fòrum públic per a molta gent, que no trobava altres maneres d’expressar el seu rebuig al règim vigent. Les forces de l’ordre no podien detenir les 50.000 persones i escaig que cridaven a favor de portar Videla, el cap de la junta militar, a l’escamot.

A Espanya, el significat polític del futbol ha estat molt marcat, sobretot des que en la dècada del 1960 el Barça a Catalunya i l’Athletic i la Reial Societat a Euskadi es van convertir en símbols de l’oposició a Franco. En el cas del Barça, la identificació de futbol, modernitat i identitat catalana data de ben abans de la Guerra Civil, al començament de la qual Josep Sunyol —cal no oblidar-ho— va ser assassinat en una emboscada als afores de Madrid el 6 d’agost del 1936. Sunyol, el president màrtir, era una persona coneguda, no sols per ser president del Barça, sinó també per ser un destacat polític d'ERC amb escó a les Corts espanyoles a Madrid.

Els darrers anys la identificació del Barҫa amb el catalanisme es manifesta en els crits d’"I-Inde, Independència" i de "Llibertat, llibertat", i evidentment, els llaҫos grocs són símbols en favor de l’alliberament dels presos polítics catalans a Madrid. El rei Felip VI d’Espanya, que havia defensat la dura repressió dels independentistes catalans durant l’1 d’Octubre, el dia de la Copa del Rei es va posar una corbata amb els colors de l'altre finalista, el Sevilla. Va tenir sort que els serveis de seguretat no van interpretar un missatge polític en aquells colors!

Johannes Nymark és professor titular emèrit d'Espanyol a la Universitat Noruega de Ciències Econòmiques i Empresarials (NHH) de Bergen. És autor del llibre Draumen om Catalonia ('El somni de Catalunya')