L’apel·lació a la unitat del món independentista s’ha convertit en un mantra. Tothom vol la unitat. Per això hi ha més partits, grups, llistes, moviments... nous, que s’afegeixen als preexistents, alguns de curta vida encara, que, al crit d’unitat, volen que tothom s’aixoplugui sota unes sigles. Les seves, és clar. Això sense comptar amb les guerrilles internes que passen, sobretot, per titllar el govern actual de Torra d’autonomista, d’haver traït l’1-O; per tant, se li nega el pa i la sal fins que proclami la República. Les eternes retòriques que amaguen la realitat.

D’altra banda, no és segur que la dirigència independentista sigui plenament conscient del desori en què viu la majoria social a la qual es deu. Copsant ―amb sociologia aproximada de barra de bar― el que diuen els auditoris als quals amablement soc convidat, es podria parlar de certa orfandat política. Fins i tot els que sempre ―des de sempre, arriben a dir― han militat en els partits clàssics, abans dits nacionalistes, es troben desorientats.

Tanmateix l’independentisme no afluixa, continua fort. No veure-ho així, tant per propis com d’estranys, seria un error catedralici. La qüestió rau a determinar com és possible que amb la divisió quasi patològica dels líders i dels que volen ser líders l’independentisme no defalleix.

A parer meu, l’independentisme és un sentiment real, no una mera quimera, cap suflé. L’independentisme, al mateix temps, està copsant que la independència i república no són sinònims, o si més no, no simultanis ni immediats. També copsa que voler amb totes les forces del cor la independència, no vol dir que demà tindrem una república ben lluenta. L’independentisme sap, ara més que mai, que la independència serà un camí llarg, tortuós, ple d’ensurts i de víctimes. Una mostra ben palesa la tenim en el fet que el judici pels fets que giren entorn de l’1-O no ha apaivagat la flama del sobiranisme. L’escarment que des de l’Estat es vol donar en les persones dels processats no tindrà efectes reductius, ans al contrari.

Malgrat les dolentes circumstàncies que ens envolten, amb una pressió mediàtica i política entre obsessiva i infantil sobre la Generalitat, la resta d'institucions catalanes, la pròpia ciutadania, el permanent càstig pressupostari (els castigats són tots els catalans, ja que no hi ha catalans bons), la deriva autoritària, l’escapçament funcional dels líders (funcional perquè, ara per ara, no gosen fer-ho físicament)... tot això i molt més, no fa enrere l’ideari independentista.

Independència sí, però per fer què

A part d’un indubtable coratge polític i moral, la ciutadania està unida, molt més que els seus líders, per una amalgama, ara per ara, infal·lible: perdre el domini de les institucions, suposaria la pèrdua durant dècades de les institucions, escanyolides si es vol, però nostres al cap i a la fi. Aquesta unió ciutadana fa front a una perplexitat paralitzant.

Som davant una lluita eterna entre estratègies diferenciades i contraposades. No entro ara a qualificar les seves respectives bondats ni els seus respectius defectes. Cal recordar, d’una banda, que tenim els que tenen pressa, que en bona mesura creuen que ja s’ha fet el cim de la República. Per altra, tenim els que creuen que la cosa va per llarg i, mentre hom arriba al cim, cal governar amb els instruments de què es disposa. Fins quan la bona gent resistirà? L’esperança d’un món millor ―això n’és el motor essencial― és la proteïna més potent. N’hi haurà prou?

Aquesta guerra de les estratègies n'amaga una altra, latent, i sobre la qual es guarda silenci de forma poc comprensible. En efecte, la independència no és un constructe buit. És aquí on els corrents independentistes, calladament, es bifurquen de nou en incorporar l’anomenat eix social a l’eix del nou estat. Perquè, és clar, independència sí, però per fer què. La dicotomia dreta/esquerra divideix i molt.

Es palesa així la mare dels ous: independència sí; i després? La distinció dreta/esquerra no desapareix tan fàcilment, és més, no desapareix ni ho ha de fer. Cada sistema té el seu propi context històric. Però l’eix social està present en tots, atès que l'endemà de la independència cal governar i governar és aplicar un programa. Aquesta doble visió ha dificultat fins ara una unió prèvia i sòlida, afavoridora de l’emancipació nacional. Tot com a conseqüència de l’absència d’un partit hegemònic.

La qüestió és, doncs, i no sembla gens fàcil, conjuminar l’esforç republicà amb la certesa d’una confrontació política pel model d’estat o social immediatament posterior. Ara bé, en política, com en general tot a la vida, és jerarquitzar objectius. Qui i com jerarquitza?