Arran d’unes informacions d'El Mundo ―informalment relacionades amb la realitat, tot sigui dit― que tenien a veure amb el presumpte comportament de nou professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca amb ocasió del post 1-O, el diputat Albert Rivera, el 29 d’abril passat, va fer un tuit, tot fent-se'n ressò, on va manifestar la seva indignació així: “Los maestros separatistas que señalaron públicamente a hijos de @guardiacivil en Cataluña. La fiscalía les investiga por delitos de odio, pero el Gobierno de España dice que no les abrirá expediente. Con cobardía nunca se vence al nacionalismo”.

No interessa ara que tot sigui una basta falòrnia; això és el de menys. Tampoc som davant d’un exercici d’anàlisi lingüístic ni d’elegància estilística. Per contextualitzar, val a dir que el govern de l’època està presidit i confirmat per l’aliat polític del diputat Rivera, Rajoy i el Popular, aliat i partit als quals va votar favorablement amb ocasió d’una posterior moció de censura que els va descavalcar del poder.

El 3 de maig següent es va presentar una querella contra el diputat Rivera per delicte d’odi davant el TS, atesa la seva condició de diputat al Congrés. El 8 de novembre passat el TS va dictar una interlocutòria en virtut de la qual es desestimava la petició i s’arxivava.

Fins aquí tot normal. La manifestació del diputat a Corts Rivera, tan òrfena d’enginy com balafiadora d’acritud gratuïta, pot ser criticable des de tots els punts de vista. Pot ser criticada i censurada. Tanmateix, no és delictiva, com bé senyala el TS, en una redacció innecessàriament barroca. Sigui com sigui, el TS reitera la seva doctrina que les manifestacions a enjudiciar, per integrar el delicte d’odi (el tipus penal), “de alguna manera son expresiones que por su gravedad, por herir los sentimientos comunes a la ciudadanía, se integran en la tipicidad (...)”. Claríssim.

Fins i tot, prosseguint amb el fil de la resolució del TS, que l'endemà, el 30 d’abril, apareguessin pintades en les proximitats de l’institut contra els mestres no hagi estat un fet digne de ser tingut en consideració, resulta irrellevant per al present afer. En tot cas, pel TS som davant “un simple comentario de ‘twitter’ haciéndose eco de una noticia periodística”. Ací, el TS no sembla ser fidel a la seva doctrina anterior que va sevir per condemnar tuiters de diversa consideració, amb una clara denominació en comú: la seva condició de dissidents o contestataris.

De tota manera, aquestes tortuositats, per així dir-ho, de la descripció dels fets i les seves implicacions, no afecten la qüestió de fons que vull palesar a continuació.

Els drets fonamentals són instruments contra el poder, contra els poderosos. No són un instrument dels poders, dels poderosos contra els ciutadans

El segon motiu pel qual el TS rebutja la consideració de delicte d’odi referida al tuit del diputat Rivera és la seva llibertat d’expressió. En efecte, “en modo alguno puede ser tachado [el tuit] de delictivo, al constituir una simple manifestación del derecho fundamental del art. 20.1 CE y en consecuencia se justifica por el valor predominante de la libertad de expresión, cuando como en el caso que nos ocupa se trata de un representante político el que ejercita ese derecho y referido a un asunto de importancia y actualidad. Por otra parte el contenido de las frases no revela carácter agresivo alguno en sus expresiones ni se constata en ellas odio al referirse a expresiones muy genéricas no incardinadas en el tipo penal del art. 510.1 a) del Código Penal que cita, que no merecen reproche penal alguno”.

Malgrat la claredat, aquí sí, de la redacció de la resolució, hi ha alguna cosa que grinyola. Alguna cosa que, com esmenta el títol d’aquesta sèrie, fa mala espina.

Aquesta ferum a inadient, a incorrecte, a, fins i tot, abús és indicadora que quelcom no funciona. Aquesta contrarietat rau que es reconeix el dret a la llibertat d’expressió d’un polític, és a dir, d’un membre del sistema, del poder, per atacar ―això, punible o no, és indubtable i era la intenció del reiteradament citat diputat― uns ciutadans, uns particulars.

El que fa molta, però molta, mala espina és que serveixi d’escut davant una sanció penal l’exercici d’un dret, aquí el de la llibertat d’expressió, cosa que és radicalment contrària a la seva funcionalitat i significació polítiques. En efecte, els drets fonamentals neixen com a tanques protectores dels particulars, dels ciutadans, en la seva relació amb el poder. Dit ras i curt: els drets fonamentals són instruments contra el poder, contra els poderosos. No són, no poden ser en un estat de dret, un instrument dels poders, dels poderosos contra els ciutadans, contra els particulars.

Ciutadà i poder no són al mateix pla. Per això l’estat de dret brinda al ciutadà, al particular, unes armes, unes eines, uns instruments amb els quals es podrà defensar i ser immune davant el poder i els poderosos. Si el poder, els poderosos, poden fer servir els instruments dissenyats per protegir la ciutadania dels seus abusos, l’estat de dret ha acabat.

Som davant d’un torcement d’un dret fonamental. A un poderós ―recordi’s que el tuit a més era oficial― se l’empara per servir-se d'un dret pensat perquè es defensin d’ell els que són titulars d’aquest dret. En canvi, són aquests els perjudicats per l’exercici d’un dret ideat per al seu benefici. Tortuós, oi?

Els diputats i altres càrrecs polítics tenen el dret d’expressió per exterioritzar els seus pensaments dins de la seva funció política, en el seu debat polític, però no tenen ni un bri d’arbitri per menystenir els seus representats.

Abans de finalitzar aquesta trilogia cal recordar que els integrants de la Sala que han exculpat el diputat són magistrats del TS que tenen, han tingut o tindran jurisdicció sobre els polítics processats pel procés.

Mala espina de la més dolenta fa capgirar els drets fonamentals per defensar el poder i no als ciutadans. Molta mala espina.