El temut mot d’ordre apunta amb fermesa. Serà el mot de la temporada tardor-hivern 2018-2019. Per la manera que alguns entenen fer política, fer-ne és convertir-se, no sé sap en virtut de quins cinc sous, en guardians de les essències i repartir cèdules de lleialtat. El pitjor no és que a un el titllin de traïdor, cosa en si duríssima. El mal radical és la paràlisi de qui té por de ser titllat de traïdor. Es crea un cercle viciós en què els motors són l’abrandament i la por. Hi ha combinacions dolentes a la vida. Aquesta ho és tant que paga la pena recomanar-la als enemics, no als propis.

L’1-O ha posat de manifest la capacitat ciutadana d'aconseguir fites impensables fa molt poc temps. La gestió institucional d’aquest enorme capital no ha estat la més encertada, com ja es va veure després del 3-O. S’han comès errors no forçats, cosa que ha causat frustració. Perquè la clau que explica el malestar que vivim no és cap altra que la frustració. Malgrat les enormes dificultats que patim —presos, exiliats, repressió, guerra bruta, intervenció econòmica latent...—, la frustració popular és palesa i preocupant. Perquè fèiem una catxa, perquè la base no és prou gran, perquè l’Estat encara és massa fort, perquè, un cop més, els que ens miren amb simpatia no fan més que això, mirar-s’ho... La victòria té un sol pare o mare, el fracàs és orfe.

Qui va estar a l’altura, indubtablement, va ser la ciutadania: els que van anar a votar, perquè, votessin el que votessin, se la van jugar. Els que es van quedar a casa, legítimament, només faltaria, no van produir cap mena d’assetjament i, menys encara, de violència. Això cal tenir-ho sempre present. El comportament cívic i pacífic sí que és una virtut cardinal transversal. Alguns excessos no desqualifiquen un comportament popular exemplar. Bretolades a part, pau cívica. I per molts anys, sisplau.

Fora de la ciutadania, la resta, la política institucional, va fallar: no va calcular els riscos, ingènuament es pensava que doblegaria l’Estat i que la República Catalana seria rebuda al so de l’Heroica en la comunitat internacional. Malgrat que es tenia al davant un Estat escanyolit políticament, arraconat internacionalment, amb un cap d’estat lluny de la seva funció constitucional d’arbitratge i moderació, no es va poder, amb la màxima força fins aleshores aconseguida, saltar la tanca.

Un any després, amb 155 de bonus track, és hora d’oblidar la retòrica i de fer política. Fer política no vol dir fer autonomisme com alguns diuen: fer política és servir la ciutadania. Sense oblidar fites, però sense oblidar a qui se serveix. L’eterna tensió entre tàctica i estratègia. I, el més important, sense deixar-se agafar amb els pixats al ventre.

Creure que la república ja existeix o és a tocar, encara més que fa un any, no sembla, per a un observador independent, una bona anàlisi de la realitat. Cosa que no vol dir que, si es ressituen les forces, l’impuls de fa un any hagi d’anar-se’n en orris. És el moment de la política, de la Política, més ben dit. No sembla assenyat repetir errors del passat més pròxim: de la tête contre le mur ja n’hi ha prou.

Redefinir estratègies, sempre orientades vers la fi que més suports concita en la societat catalana, que és la independència, diria que és el que toca. Per tant, si el fi es manté i canvien els tempos i els tons, és una qüestió política, no de traïcions. En aquest moment, amb generositat, de dins i de fora, cal ajuntar forces i tenir ben present l’objectiu: ara i aquí és la fita, no el camí. La fita és l’essencial; el camí, aleatori i, si se’m permet, oportunista.

Però el camí ha d’estar ple a vessar de res publica. I, la veritat, si se’m torna a permetre, la Inquisició, repartint capirots a tort i a dret, és el més antirepublicà que es pot imaginar.Cal no etiquetar per menystenir i expulsar. Cal, si se’m permet per tercer cop, fer més pinya que mai entorn d’un Govern fort. Cal, doncs, acabar de construir aquest Govern sòlid i esperonar-lo perquè actuï. Hauria de ser el seu moment. La ciutadania ja ha fet massa i bé.