Ahir al matí, tal com hem vist per la televisió, Enrique Tenreiro, artista gallec, pintava, sense escarafalls, un colom de la pau en vermell sobre la làpida que, diuen, cobreix les despulles del dictador a la basílica del Valle de los Caídos.

Es tracta de la típica performance, amb certa dosi d’autobombo, que regularment acut a la cita dels esdeveniments, diguem, simpàtics, per molt que els que venen de sèrie mancats de sentit de l'humor no li trobin cap gràcia.

Pel que vaig sentint i llegint als mitjans, les penes que esperen a aquest bon home són pràcticament les de l’infern. Deu ser, en part, perquè alguns creuen que Franco és cap de l’estat i pot gaudir de la protecció juridicopenal de l’actual regnant.

Per començar: una làpida és una cosa, un bé. Fer-lo malbé és, a tot estirar, un delicte de danys, que es castiga a l’article 263 CP amb pena de multa de sis a vint-i-quatre mesos, segons la condició econòmica de la víctima i la quantia del dany. La víctima, òbviament, no és el difunt, sinó els titulars de la làpida. Tant si és la comunitat religiosa que regenta les instal·lacions de Cuelgamuros com si són els descendents del dictador, no se’ls ha causat cap dany econòmic rellevant i els danys marxaran quasi amb seguretat amb un dissolvent de fàcil adquisició a l'adrogueria.

Aquesta és la descripció dels danys greus. Si els danys, el que és més que possible, no importessin 400 €, confrontaria l’autor un delicte de danys menys lleus (l'antiga falta de danys). Aquesta modalitat comporta que la multa seria només d’un a tres mesos. Les multes s’ajusten per imperatiu legal al patrimoni de l’infractor, sent el mínim 2 € diaris i el màxim de 400.

Veuran al final si s’ha produït aquest delicte o no.

Pintar un colom de la pau sobre la làpida funerària d’un dictador, exhibida encara públicament en un estat que es diu social i democràtic de dret, és una clara manifestació de la llibertat d’expressió

Es parlava que es podria agreujar aquesta infracció atès el caràcter públic del lloc on el fet ha ocorregut. Però el codi penal en el transcrit article 263 no parla de lloc públic, sinó, com poden llegir, de béns de domini o ús públic o comunal. La làpida del dictador no és un bé de domini públic, sinó propietat particular per a ús particular. Res a rascar per aquí.

També, en sentit agreujador, s’ha parlat de l’agreujant d’odi, l’agreujant à la mode, contemplat a l’article 22, 4a del CP. Així s’imposa la pena en la seva part més greu si el delicte s’ha comès per motius racistes, antisemites o altra classe de discriminació referent a la ideologia, religió o creences de la víctima, l'ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, orientació o identitat sexual, raons de gènere, la malaltia que pateixi o la seva discapacitat. L’acció punible es refereix a la víctima, però la víctima no és el dictador, els morts difícilment poden ser víctimes de cap delicte (ni tan sols a primers de novembre), sinó, en tot cas, els titulars de la làpida pintada. No hi ha víctima odiada, perquè l’acció delictiva ha de partir d’una discriminació que ací no hi és. És més, com es pot sentir al vídeo abans vinculat, el performer ho fa per la reconciliació dels espanyols. La reconciliació és l’antítesi de l’odi. No cal, doncs, entrar en la casuística, a simple vista ja inaplicable al cas, de supòsits d’odi discriminador de l’agreujant.

Finalment, l’artista podria veure's confrontat a un delicte contra els sentiments religiosos, per alteració d’un acte del culte (l’acció s’ha dut a terme en una església). Tanmateix, no sembla el cas: si hi havia algun ritu en marxa, no hi ha constància de cap interrupció.

L’altra variant, la de profanació de tombes, faig a partir de delictes previstos a l’article 526 CP, tampoc es dona en el present cas. És ben cert que el precepte, en la seva segona part, preveu penes de presó de tres a cinc mesos o multa de sis a 10 mesos per qui danyés làpides. Ara bé, la llei exigeix per imposar aquest càstig que el comportament delictuós es faci amb ànim d’ultratge. No hi ha clarament ultratge per part de qui demana públicament la reconciliació entre tots els espanyols i més en un lloc tan emblemàtic i poc reconciliador com és Cuelgamuros.

Dit això, tornem al principi: el delicte greu o menys greu de danys. A parer meu, tampoc es pot castigar aquesta acció penalment. Qui hagi sentit a parlar de la llibertat d’expressió en una democràcia, ho entendrà de seguida. Pintar un colom de la pau sobre la làpida funerària d’un dictador, exhibida encara públicament en un estat que es diu social i democràtic de dret, és una clara manifestació de la llibertat d’expressió. L’objecte sobre el qual versa l’acció aparentment delictiva i el context de la pintada (un colom de la pau i la voluntat expressa de reconciliació) fonamenten la llibertat d’expressió i, per tant, la impunitat de la conducta del nostre artista provocador; provocador, com són, en un moment o altre, els artistes.

El que he exposat fins ara seria amb el benentès que els fets tinguin lloc en un sistema democràtic de dret. Ja ho veurem.