En efecte, per fi una proposta articulada, no una piulada, ni un eslògan, ni un titular, ni una ocurrència... una proposta. Agradarà més o menys, però és una proposta seriosa que mereix ser escoltada, analitzada i atesa pels seus destinataris de manera igualment seriosa.

De qui és la proposta? Doncs del president del Parlament, Roger Torrent. En un esmorzar el passat dijous al Fórum Europa de Madrid va fer una proposta sobre la necessitat d’un pacte de claredat per sortir de la crisi institucional que vivim.

La seva intervenció està inspirada en la llei de la claredat canadenca (observi's el bilingüisme federal), de l’any 2000, molt especialment en la Sentència del 1998 del Tribunal Suprem. El país de la fulla d’auró posa damunt la taula una solució consensuada, és a dir, política. Aquesta doctrina, en síntesi, declara que les democràcies es basen en la llei. No pot ser d’altra manera. Tanmateix, reconeix que en determinats supòsits excepcionals, atès que el que cal preservar és la democràcia, quan existeix una dissidència seriosa i constant, el principi democràtic —escoltar la gent i decidir conforme a les seves manifestacions— ha de prevaldre sobre el principi de legalitat. Excepcionalment. Avui tot apunta que la relació Catalunya-Espanya viu aquest moment excepcional, em permeto afegir.

No entraré ara a analitzar en concret el contingut de la proposta perquè paradoxalment no és, a parer meu, en aquest moment el més important, malgrat la furibunda resposta, quasi automàtica, de Borrell, que passa per alt sòlides opinions, com la del malaurat professor Rubio Llorente. Nogensmenys, va ser estranya la contradictòria resposta del normalment assenyat Albert Batet que, juntament al rebuig a retrocedir, segons ell, a pantalles passades, en la mateixa frase es feia esment a eleccions autonòmiques. Autonòmiques!

El que trobo realment rellevant, i rellevant des de fa molts anys, és la intel·ligència de fer una proposta i la valentia de presentar-la en públic

Bé. Deixem de banda les pantalles —la política no va de pantalles, sinó més aviat del teler de Penèlope— i si les propostes catalanes van contra el dret internacional o qualsevol altre dret. No són aquestes figues de cap paner i el soroll no ens ha de distreure.

El que trobo realment rellevant, i rellevant des de fa molts anys, és la intel·ligència de fer una proposta i la valentia de presentar-la en públic. No tant per ser presentada a Madrid —hi havia molts ambaixadors en l’auditori dijous passat—, sinó per saber que aquí portaria cua. Per primer cop, hi ha damunt la taula una proposta no apta per hipoventilats sinó per polítics, per polítics que vulguin fer política i no proclames o piulades per escalfar els ànims de la ciutadania.

En aquest context trobo essencials dos passatges quasi consecutius de la intervenció madrilenya de Torrent. Després d’un anàlisi general i de rebutjar la repressió com a resposta i esperonar el diàleg polític, diu Torrent que aquest diàleg “deberá ser en el marco del necesario proceso de negociación donde, maticemos, discutamos e incluso replanteemos nuestras posiciones, con el objetivo de llegar a acuerdos factibles.

I per quins sets sous això hauria de ser així, ens podem qüestionar? Poques línies més avall el president del Parlament en manifesta amb tota claredat la raó: “En mi opinión, resulta obvio que el independentismo no puede imponer sus tesis sin ser una mayoría cualificada claramente contrastable, pero también es evidente que un estado que se quiera democrático no puede aspirar a retener por la fuerza a una parte significativa de su población”.

Dit d’una altra manera: cal sortir d’aquest empat permanent que ens durà a una melangiosa inoperativitat institucional. I una societat banyada en la impotència de la melangia no és bressol d’un futur ni digne ni pròsper.

Tanmateix, el president no va dir com es podria dur a terme aquest projecte. No ens podem enganyar: la situació repressiva és molt dolenta. Tenim pendent la sentència del 1-O, que serà greument condemnatòria —si no, els processats ja estarien en llibertat—, o les que es van conèixer ahir del TC sobre el 155 i la pluja d’imputacions des de diversos òrgans judicials de Catalunya per fets vinculats a la tardor del 2017. Estant com estem submergits en un dolentíssim i amarg pèlag, com es pot dur a terme aquest projecte?

Per tenir-ne una idea, recomano sentir sencera la interessant entrevista que li va fer Josep Cuní divendres passat al seu programa Aquí Cuní. Curts de temps com anem, el més interessant són els últims cinc minuts, on Torrent, fora del protocol de l’entrevista formal, se sotmet a una mena d’entrevista coral i s’esplaia. Sabedor el president de tot el que passa (i del que no veiem) proclama, d’un costat, la necessitat d’unes institucions fortes amb un lideratge fort i, de l’altre, una resposta a la sentència de l'1-O, que serà un moment crucial, que apel·li al 80% de la ciutadania de Catalunya. I sense aixecar-se de la cadira.

És una proposta. No la despatxem à la Borrell, amb un estirabot. Aturem-nos un moment, recapitulem, analitzem per què i com som on som. Veiem, tot seguit, si el que diu Torrent té sentit i és de profit. Per desqualificar-la hi haurà temps: els herois de l’ortodòxia sempre tenen la pira a punt. Sisplau, que s'esperin una mica.