Ahir vam aprendre tots, juristes i llecs, un nou terme processal que ben segur coronarà el frontispici de les biblioteques de lleis amb més solera. “¡Venga!” és el que en diverses ocasions va etzibar el president del tribunal de l’Audiència Nacional que jutja el primer cas Gürtel —Gürtel, I Època—, el magistrat Ángel Hurtado.

Ja va començar amb mal peu. Malgrat que va reiterar que només volia centrar el debat processal en termes tècnico-jurídics, va privilegiar Rajoy, que declarava com a particular, no com a cap el govern espanyol —en tal condició hagués pogut declarar per escrit—. Així, li van posar una taula a l’alçada del tribunal, a penes un metre separat de la presidència. Exemple clar que la llei no és igual per a tots. Aquesta munificència no és la que reben a diari els testimonis en els judicis. És més, solen declarar dempeus, davant el tribunal, sense encarar-se amb els lletrats de les parts —cosa que calia haver evitat de soca-rel— i, per tant, sense poder adreçar-se visualment als seus lletrats, que són els del seu partit, presents en les files de les defenses.

La declaració de Rajoy, com ell mateix, va ser monotemàtica: "no em consta... ni em pot constar res del que em demanen, ja que, com per altra banda és perfectament compressible, no puc estar al cas de tot... no puc conèixer tothom...". Aquesta ha estat la cantarella.

Quan un no paga i s’ho troba tot fet, no es troba el moment de començar a preguntar i afluixar la pròpia butxaca

Tanmateix han quedat clares, a part d’aquesta indolència per fer, per conèixer i per controlar (no sap mai si les ordres que dona s’implementen o no), tres coses. Els pressupostos i els comptes a retre davant el Tribunal de Comptes els presentaven els serveis econòmics del partit al comitè executiu que ho aprovava sense debat. O sigui, poca feina. També ha quedat palès, segons Rajoy, la dicotomia entre aspectes polítics i econòmics al seu partit. Ha oblidat —potser perquè no l'hi van preguntar— que el secretari general, que és polític, controla tot l’aparell del partit, en totes les seves vessants [article 44.2. dels Estatuts del Partir Popular]. O sigui, que ell és el primer responsable de la bona marxa de totes les àrees del partit. Curiós oblit.

I tercera cosa, un petit detall (els petits detalls pertanyen al negociat del dimoni): el viatge a Canàries, amb la seva família, després de perdre les eleccions davant Zapatero, al març del 2004. Viatge familiar, no de partit, pagat però amb fons del partit. O ho veig malament o això és una retribució en espècie. Caldria haver esbrinat fins al final el règim tributari d’aquest viatge.

Perquè, vista la declaració de Rajoy, al PP sobre temes de gestió —des d’obres a la seu (que sí que ha recordat haver-ne vist)— a viatges particulars, passant per tota mena de gent del propi partit i aliens, ell no reparava en res. Segurament, ho considerava la cosa més natural del món. Quan un no paga i s’ho troba tot fet —des de la seu del partit fins a viatges—, no es troba el moment de començar a preguntar i afluixar la pròpia butxaca.

Però és més. El PP té un tracte exquisit amb els seus imputats, com en el cas de Bárcenas: el rep el president del partit, a ell i a la seva dona, li faciliten un despatx, cotxe i secretària i l’acomiaden en diferit (dos anys de mensualitats, sense treballar). Així, li envia missatges, que no volen dir res i no fa res: desopilant.

Un testimoni guanya molta credibilitat no mostrant l’animadversió que pugui tenir amb els membres del tribunal, de la fiscalia i de l’advocacia, tots ells exercint funcions constitucionals d’altíssim nivell

La lectura del judici d’ahir (recuperin l’àudio i el vídeo) donarà encara moltes voltes i no sempre en benefici del declarant. Quedarà per sempre gravat el seu menysteniment —que el president del tribunal amb prou feines ha estat prest per evitar-lo— especialment a la primera acusació popular.

Rajoy és famós per les seves invectives plenes de menyspreu als contraris parlamentaris. Però el jutjat no és un Parlament ni l’advocat que interroga el testimoni és un enemic del testimoni, perquè el testimoni ve a ajudar a la causa. Els advocats i altres assessors que l’han ajudat a preparar la seva declaració a la Moncloa —aquestes despeses de personals i locals a càrrec de qui aniran?— no el van advertir sobre aquest extrem: un testimoni guanya molta credibilitat no mostrant l’animadversió que pugui tenir amb els membres del tribunal, de la fiscalia i de l’advocacia, tots ells exercint funcions constitucionals d’altíssim nivell: cadascú, dins les seves competències, assegura la realització raonable de la Justícia. Cultura jurídica, política i pura intel·ligència emocional no van tenir el seu dia.

També els advocats i assessors de Rajoy (reitero: pagats a càrrec de qui?) han oblidat, pel que sembla, dir al seu client que fer-se l’orni, amb més o menys prepotència, dient a tort i dret que no té constància o no recorda, no serveix de res. Cap enfora, el testimoni fa el ridícul, i cap als jutges, una negativa o una fugida d’estudi pot tenir, dins de tot el conjunt de la prova, un significat ratificatori d’altres fets. Vaja, el tret per la culata.

Queda clar que, malgrat l’autoproclamada ignorància supina de Rajoy, el PP era una màquina de fer coses alienes a la legalitat

Finalment, una observació que ultrapassa els aspectes tècnics d’un procés. El cas Gürtel no és només un macroprocés, és un supermacroprocés. El motiu rau que queda clar que, malgrat l’autoproclamada ignorància supina de Rajoy, el PP era una màquina de fer coses alienes a la legalitat; és més, està, per primera vegada a Espanya i a Europa, imputat criminalment. Certament, aquestes causes són molt difícilment manejables, per això es fragmenten en diferents peces. De Gürtel en portem, només a l’Audiència Nacional, com a mínim tres.

Aquest trossejament trenca el que es diu —perdó pel terme— el principi de continència de la causa, és a dir, que al judici hi hauria de ser tot el relatiu als fets que es jutgen. Ací, el finançament presumptament delictiu d’un partit polític. En fragmentar, lògicament, ja no hi és tot a cada judici. Però com els fets estan íntimament relacionats és summament difícil no saltar d’una causa a una altra. El Tribunal n’era conscient i va permetre preguntes sobre els Papers de Bárcenas, però no massa, davant la pluja de protestes degudament orquestrades de les defenses —ara amigues— del PP i de Bárcenas. La pregunta que salta és elemental: què passarà si el tribunal dels Papers de Bárcenas no accepta que Rajoy i altres dirigents conservadors declarin en aquell judici?

El dilema de funcionament processal queda així plantejat: manejabilitat de les causes o fragmentació d'aquestes amb seriosos riscos d’impunitat, ja que alguns temes fronterers podrien quedar fora de l'escrutini del judici?

En fi, sembla que no, però Rajoy va donar ahir al matí bon material —més del que sembla— que no s’esgota ni avui ni demà. En tot cas, “¡venga!”.