Acabava l’any 2018 amb un títol gens original: balanç negatiu. En la mateixa línia d’originalitat, es comença l’any amb un propòsit, el realisme. Normalment, els propòsits són aspiracions positives amb les quals hom pretén, si no abastar la felicitat, sí millorar en alguns aspectes de la vida. En política, que és part essencial de la vida, doncs també. Pur realisme.

Aquí el propòsit és per millorar la situació política, però no és pas un caramel de sucre com els de la fira: la realitat, i més en la situació de ja llarga excepcionalitat que viu Catalunya, és més aviat amarga i reconèixer la realitat per desfer errors, superar-los, trobar les vies correctes o, si més no, el menys oneroses possible, no resulta gens fàcil: suposa, en primer lloc, fer autocrítica i, en segon, encertar amb els camins per superar l’statu quo actual.

Primer de tot: no tenim una república, ni real ni simbòlica. Cruel règim fora aquell que, superat el model anterior, tingués imputats (en presó, en l’exili o pendents de judici) els que han treballat de valent per portar la República. De República, malauradament, de moment, res. Pur realisme

Certament, vàrem fer un referèndum. Dic que vàrem fer un referèndum i no que es va organitzar un referèndum perquè l’1-O va ser una gesta ciutadana, aclaparadorament ciutadana. Tanmateix, no va ser un referèndum reconegut per qui ho havia de reconèixer: la comunitat internacional. Ni els observadors internacionals van poder dir-nos més que bones paraules d’admiració sobre el comportament radicalment cívic dels catalans ni la comunitat internacional més propera, l'occidental, és a dir, la Unió Europea i la resta de membres de l’OCDE van reconèixer la legitimitat dels resultats. Pur realisme.

El realisme no pot ser titllat ni de covardia, ni de traïció ni de, el súmmum de la injúria, autonomisme

També s’ha de dir que un referèndum guanyat per un 90% dels votants, que no del cens electoral, fa mala impressió i més sense garanties, per més que es posés de manifest la bona voluntat de la part catalana, així com la repressió i l’obstaculització a tort i a dret del referèndum per la part espanyola. Certament, el no reconeixement dels resultats de l'1-O no és imputable a Catalunya, però la forma com es van expressar és la que és. En les relacions internacionals el que mana tirànicament és la Realpolitik, vehicle dels purs interessos de les potències grans, mitjanes i petites. Pur realisme.

A més, ni en vots populars del referèndum ni en vots electorals regulars, l’independentisme, encara que supera l’unionisme de pany i forrellat, es constitueix en majoria absoluta per declarar unilateralment la independència. Sense una majoria absoluta clara, legitimada, no serà admesa una declaració unilateral d’independència. No per Espanya ―que lògicament no l’admetria de cap de les maneres―, sinó per la comunitat internacional que ens és propera. Pur realisme.

El realisme no pot ser titllat ni de covardia, ni de traïció ni de, el súmmum de la injúria, autonomisme. Mal camí encetarem quan, en lloc de treballar el més plegats possible, recorrem als mals noms del diccionari. I mal exemple pels que imperativament cal atraure a una causa cívica, pacífica i democràtica... i a cara descoberta, és a dir, la via catalana. Pur realisme.

En aquest context, no caldria repetir l’errada de no haver investit president de la Generalitat Jordi Turull amb excuses que ara no cal recordar. En lloc de fabular sobre com seria avui la República Catalana, caldria més aviat pensar què s’hagués esdevingut ―i si s’hagués esdevingut― amb la detenció de Jordi Turull, el 23 de març passat, ja investit president de la Generalitat. Ell, segur, no es trobaria en pitjor situació; tinc per segur que l’independentisme estaria en molta millor posició. En tot cas, començar el repartiment d’epítets malsonants no arreglaria res. De pur realisme fora una reflexió al respecte, per no caure en abismes com aquest. Pur realisme.

Per tant, pactes amb qui ens pugui millorar la situació, sense dubtar-ho. Pur realisme.