Les baralles sobre símbols tenen molt de discussió sobre el sexe dels àngels. Portar-les als jutjats és un disbarat majúscul. Perquè sobre sentiments no es pot dictar cap mena de sentència. Prohibir un símbol, que no és cap altra cosa que la  representació d’un sentiment, no farà desaparèixer un estat d’ànim. És exactament el que passa amb la síndrome del membre fantasma: es pateix amb la cama tallada igual que si encara formés part del cos.

Prohibir símbols no és més que una reacció autoritària, manifestació clara de feblesa que, lluny d’apaivagar –quina altra funció han de tenir tots els poder socials en temps de crisi?-, nodreix la desafecció quan no directament  l’emmaleïment.

Dit això, produeix fatiga, ridícul i certa vergonya aliena la baralla sobre els llaços grocs que estem vivint; fatiga, ridícul i vergonya aliena incrementades per actuacions més papistes que el papa –vici, aliè, és clar, del qual alguns es creien vacunats. Certament, els edificis públics –i els privats-, que  no són més que pedra, ciment, ferros, guix, fusta, vidre, etc., no gaudeixen de cap mena de dret fonamental. No cal justificar allò que és evident. Les institucions, tampoc. No en tenen perquè els drets fonamentals són un antídot precisament contra les institucions, contra els poders. Són límits als seus abusos. Seria contra natura que les institucions se’n servissin per empaitar els ciutadans –a qui es deuen sense excepcions.

La qüestió, segons ha declarat ja des de fa temps la Junta Electoral Central (JEC) –i els tribunals li han donat la raó-, que no és un tribunal, sinó un òrgan administratiu, està en el fet que, dins del període electoral (des la publicació del decret que convoca els comicis, fins al tancament dels col·legis electorals), les institucions han d’observar una escrupolosa neutralitat.

I és ací quan els dimonis autoritaris surten de la gàbia aquissats pels hooligans graduats a Guantánamo o a la America Samoa University (on es va graduar el gran Saul Goldman). L’objectiu es veu de seguida quin és: no són els llaços (que els patriotes de guàrdia guarden i aboquen davant la Generalitat –deu ser un classe pràctica?-), sinó la inhabilitació del president Torra.

Els passos en són tres. El primer, sacralitzat demagògicament, la neutralitat. El segon, no llegir o no entendre. El tercer abusar del dret, en concret del dret penal.

Comencem pel primer. La neutralitat, creada ad hoc per l’art. 66 LOREG, és un concepte sense contingut, més aviat retòric i plàstic a conveniència, d’aplicació únicament als mitjans, especialment als audiovisuals de titularitat pública. Llevat d’aquesta base legal, discutible i matisable, no apareix més normativament. I, encara més important, no apareix a la Constitució: ni és un valor, ni és un dret, ni tan sols és un principi o guia d’actuació dels poders públics expressament esmentats. Com a eina limitadora no sembla gaire lluïda. Al seu art. 103. 1. parla de l‘objectivitat en l’actuació de la administració. Tanmateix, objectivitat i neutralitat no són la mateixa cosa. La neutralitat és passivitat i l’objectivitat, sigui el que sigui, requereix, en principi, actuació. Els jutges, per la seva banda, i segons l’art. 117. 1 de la CE, sotmesos únicament a l’imperi de la llei, no poden ser mai neutrals, sinó imparcials. No cal confondre termes –o sí.

Fetes aquestes precisions, si la neutralitat fos el que pretén que sigui la JEC, el que fa molt mala espina és que els poders públics només hagin de ser neutrals durant els 50 dies i escaig del període electoral. La resta dels dies podem campar amb total llibertat? On queda la neutralitat la resta de dies? Es podria dir que la neutralitat és un plus a l’objectivitat, a la imparcialitat. Però, si fos així, en què consisteix aquesta mena de plus? Els programes de construcció d’habitatges o reurbanitzacións s’han d’aturar? Els jutges han de fer sentències d’una altra mena? Els mestres han d’ensenyar d’una altra manera? Els professors hem de corregir els exàmens d’una altra manera? Hem d’aprovar més? Menys?

En resum: com pot ser neutral una institució dirigida per persones elegides políticament per fer polítiques no neutrals, sinó orientades a allò que creuen millor en funció de les seves ideologies i interessos? Cosa è neutralità, que diria un rus. Falòrnies... Amb tot el respecte per la majoria de col·legues de l’acadèmia dels quals, com es pot veure, m’aparto. Una altra cosa era la  indecència de fer servir el període electoral per fer-se autobombo amb inauguracions i propaganda institucional. Però els ajuntaments, per exemple, no renuncien a posar una gran part del seu pressupost en el darrer exercici de la legislatura per millorar aspectes de la vida diària dels veïns.

Després del bany de neutralitat, ara dutxa de comprensió lectora. La darrera resolució de la JEC sobre la qüestió dels llaços i les estelades i que podia haver estat redactada més neutralment, ves per on, data del 21 de març passat. És altament il·lustrativa per diversos aspectes. En primer lloc, la JEC no es conforma amb el compliment certament murri, però compliment, és a dir, substituir els símbols prohibits per altres que no contenen ni llaços grocs ni estelades. és més, afirma la dita resolució: “La identidad de los símbolos incorporados a ellos evidencia que el significado de la propaganda es el mismo, sin que pueda concederse relevancia material a la maniobra de cambiar el color de los lazos que, con la misma forma y trazado, se incorporan a los carteles”.

Tanmateix, la foto de la façana de la Generalitat, després de la primera resolució del JEC, no presentava ni cap llaç groc ni cap estelada.

façana de la Generalitat

A tot estirar mostrava una protesta contra la decisió de la JEC. El compliment de la decisió esmentada sembla clar. Hom retira allò prohibit, però hom exterioritza la contrarietat radical, que hom considera injusta: el membre amputat fantasma. Com va piular Joaquín Urías: “Si los nuevos símbolos colocados por la Generalitat no reiteran la reclamación por los presos sino que son una muestra de repulsa contra la JEC, ni se puede ordenar que se retiren sin que ningún partido lo haya pedido, ni mucho menos se puede imputar a nadie por desobediencia”.

màscara teatral barrada

Encara més, la màscara teatral barrada no és d’ara, com va explicar en aquest diari el febrer del 2018 Toni Vall. És obra de Fabià Puigserver amb motiu de la censura i persecució per la jurisdicció militar de La torna, el 1977, obra d’Els Joglars, que va acabar amb presó i exili de diversos membres de la companyia, entre ells, quins temps!, Albert Boadella. O sigui que no té res a veure amb la independència, encara que amb els presos polítics sí i molt. La vida és cruelment sorprenent per a alguns.

Finalment, el més greu és l’abús de dret, de dret penal, com es veu a la part dispositiva –sense fonamentació- de l’esmentada resolució. Literalment diu:

“2º.- Abrir expediente sancionador al Presidente de la Generalitat, por vulneración del artículo 50.2 de la LOREG, conforme a lo establecido en el artículo 153 de dicha disposición legal.

3º.- Remitir testimonio a la Fiscal General del Estado por la responsabilidad penal en que haya podido incurrir el Presidente de la Generalitat de Cataluña, derivada del incumplimiento consciente y reiterado de los Acuerdos de esta Junta de 11 y 18 de marzo de 2019.”

Aquesta manera de procedir suposa engegar un doble camí sancionador, mètode  constitucionalment prohibit. És el famós ne bis in idem, no castigar dos cops per la mateixa infracció. És incompatible, constitucionalment parlant, obrir expedient sancionador governatiu i penal. Encara més, aquests dos punts de la part dispositiva de la resolució del 21 proppassat torpedinen les bases intocables sobre les quals s’assenta el dret penal d’un estat social i democràtic de dret, que és el que, segons la Constitució, és el vigent a Espanya. Aquests dos principis són: el caràcter fragmentari del dret penal i que el dret penal és l’ultima ratio del sistema.

Caràcter fragmentari vol dir que el dret penal no castiga tots els atacs o posades en perill de tots els béns jurídics, sinó els atacs o posades en perill dels béns jurídics més importants. Així, la vida humana està protegida penalment sense fissures d’atacs il·legítims; no així la integritat física –algunes lesions queden fora del dret penal. De protecció total en té la llibertat ambulatòria, però no tots els drets fonamentals. Altres béns menys importants, com el patrimoni, estan fraccionàriament protegits penalment. Unes altres branques del dret s’encarreguen de la seva protecció o reparació.

L’ultima ratio vol dir que el dret penal entra en joc com una línia de defensa dels béns jurídics o, dit d’una altra manera: si hi ha altres instruments igualment efectius i menys lesius que el dret penal, cal acudir-hi obligatòriament, el principi de proporcionalitat ho imposa.

La JEC, per sancionar allò que consideri infraccions de la llei electoral, té diversos mitjans, com té diversos mitjans per executar les seves resolucions. Així, l’art. 153. 1 LOREG preveu una sanció per a les autoritats infractores d’una norma electoral: multa de 300 € a 3.000 €. Com que és una sanció administrativa, el pagament segueix el procediment previst a la llei de procediment administratiu: art. 98. 2 LPA. Però per imposar aquesta sanció cal obrir un procediment sancionador, amb plec de càrrecs, plec de descàrrecs, prova i resolució final. El procediment ordinari. Procediment que ara com ara només s’ha decidit obrir. És, doncs, a les beceroles.

Tanmateix, la remissió al ministeri fiscal es deu al fet que hom veu indicis de delicte en la no execució de les resolucions de la JEC. Aquesta duplicitat de processos sancionadors és inconstitucional. Però, calia reclamar l’auxili de la fiscalia? No, ateses les ja esmentades notes genètiques del dret penal d’un estat social i democràtic de dret:  el seu caràcter fragmentari i la seva condició d’ultima ratio. Perquè? Senzillament perquè la JEC disposa, com a administració pública que és, de potestat d’execució alternativa de les seves disposicions. En efecte, l’art. 120 LOREG declara d’aplicació la llei de procediment administratiu (LPA) en tot allò no previst en la llei electoral. És un sistema ordinari de relació normativa: la llei específica es remet a la general. Així, l’art. 100 LPA estableix, entre d’altres formes d’execució dels actes administratius, l’execució subsidiària, que l’art. 102 de la mateixa norma desenvolupa.

Si es tractava de treure els símbols prohibits, és incompatible que simultàniament s’engeguin dos procediments sancionadors, un de governatiu i un altre de penal. En efecte, si s’ordena l’excusació subsidiària, la remissió al fiscal és constitucionalment sobrera. I no només això: ja hi ha en marxa un procediment administratiu previ. Aquesta triple vía no pot ser admesa per l’ordenament jurídic vigent.

Suposa, ras i curt, un clar abús de dret, de dret penal, i pot ser considerat arbitrari, per desproporcionat, ambdós vicis incompatibles amb al vigent, si més no com a tal proclamat formalment, estat social i democràtic de dret.