El front de diàleg de Madrid ha rebut aquesta setmana tres estocades de cal déu, molt reveladores d’un símptoma greu: feblesa. Feblesa a Madrid.

La primera patacada va ser la revocació, a instantàncies del fiscal, de l’arxivament de la causa contra els acompanyants del president Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. El jutjat d’instrucció de l’Audiència Nacional (AN) va arxivar el cas basant-se en essència en el desconeixement de la persecució judicial i internacional contra el mandatari català. Ara l’AN diu que de desconeixement res de res. Per tant, el judici contra aquestes quatre persones no cal descartar-lo.

On rau la feblesa del sanchisme governamental, que no controla ni els fiscals a peu d’obra? És impensable que en un pretès clima d’appeasement el fiscal de l’AN tiri pel dret, insti la revisió d’un arxivament o posi més pressió a una olla que ja en té prou. Recordem que el fiscal no és independent; a tot estirar, és funcionalment autònom.

En el context d’aquesta autonomia fiscal no és sobrer recordar també que, quan es ventilava el recurs sobre la llibertat del conseller Forn, el fiscal va dir que la demanava per imperatiu legal. És a dir, perquè l’anterior fiscal general, per instrucció de l’aleshores president Rajoy, l'hi va demanar, en resposta a més que probables pressions personals de la cancellera Merkel. La sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem es va desentendre de la petició del fiscal i va mantenir la presó a petició de l’acusació popular, un partit ara emergent. Fins i tot es va veure, per part dels defensors del règim més abrandats, com un revés al govern espanyol.

O sigui que sí, es donen instruccions als fiscals i les segueixen. Esclar, depèn de la força de qui mani i com mani. Manar, si no se’n sap o s’aparenta no saber-ne, és pluja sobre el mar.

L’endemà, dijous, hi va haver a Girona la detenció de 16 persones, entre les quals els alcaldes de Celrà i de Verges i un fotoperiodista. Personat l’advocat Salellas a la comissaria, els policies li diuen que “mientras no hable castellano no entrarà en la dependència policial”.

Dos punts cridaners, ací. D’una banda, com va afirmar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no hi havia cap ordre judicial de detenció, la qual cosa és més que irregular perquè es tracta d’unes diligències ja judicialitzades, en què la iniciativa policial és mínima. Qualsevol ingerència en els drets fonamentals —i la detenció en aquest context ho és— requereix  una resolució judicial.

Tanmateix, la pràctica, en clara corruptela legal, va per un altre camí. No pocs jutges d’instrucció, un cop rebuda la inicial denúncia policíaca, s’acontenten amb informes informals, menys o més periòdics, i deixen fer a la policia sense cap ordre concreta més enllà de fer allò que se suposa que fa la policia: investigar delictes.

Per això, el ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, ell mateix jutge —i no gaire ben considerat al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg— va dir, primer, que les detencions s’emmarcaven dins d’una actuació judicial i, després, que es tractava d’una operació supervisada pel jutge competent. Mai s’ha mostrat cap resolució. Tot apunta que la policia va actuar pel seu compte, pressionant més que no ho ha de fer —si volien identificar, segons van dir, no calia detenir ningú i encara menys fer-ho en pla homes de Harrelson— en moments de més que palesa pressió ambiental. Conclusió, el ministre de la policia mana poc sobre la policia i aquesta gaudeix d’una àmplia autonomia; tanta, que d’allò que fa, el ministre se’n assabenta pels mitjans.

Cap reacció oficial, en canvi, ha merescut la no desmentida negativa a deixar entrar a la comissaria un advocat si no parlava castellà. Ras i curs: això és una vulneració del dret de defensa, que podria estar castigada a l’art. 530 del Codi Penal per no haver-se respectat una de les garanties que envolten la detenció; ací, el dret fonamental del detingut que l’assisteixi el lletrat.

També constitueix una vulneració d’un dret cívic: el dret d'emprar la llengua oficial de Catalunya, el català, infracció prevista en l’art. 542 del mateix codi. En tot cas, semblen vulnerats diversos apartats del núm 1. de l’art. 5 de la Llei orgànica de forces i cossos de seguretat. Un comportament que pot caure en les faltes molt greus de la Llei de règim disciplinari de la Policia Nacional, en l’art. 7 c) i d).

Es pot dir que qui ha patit la violació dels seus drets pot denunciar-la. És cert. Però no ho és menys l'existència l’obligació de les autoritats governatives d’obrir el corresponent expedient per aquestes notícies i actuar en conseqüència sense esperar denúncia pública o dels afectats.

La tercera bastonada quasi a l’entrecuix del govern espanyol ha estat la declaració de l’Assemblea d’Extremadura, només amb el vot en contra de Podemos, que demana reivindicar l’esperit de la Transició, la defensa de la unitat d’Espanya i l’ aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. Aquesta grotesca declaració, que santifica la Transició i que no figura quan escric aquest article (migdia del dissabte 19 de gener) a la web del Parlament autonòmic, ha estat deplorada fins i tot pel govern espanyol.

Suposo que, d’alguna manera forçat pel ridícul seguidisme d’alguns barons socialistes, poc o gens sanchistes i aterrits per la possibilitat de perdre la poltrona el pròxim 26 de maig, el president de la Junta d’Extremadura va fer divendres passat una piulada, poc ressaltada, però que mostra la profunditat del forat que ha fet l’independentisme. La piulada és, literalment, per llogar-hi cadires:  

Fernández Vara admet sense embuts que el control del 155 toca fer-lo als tribunals europeus. Implícitament queda clar que els espanyols no ho farien. L’afirmació és tan greu com sinistra. Els tribunals espanyols no controlen una aplicació sense base de l’article 155. Si no la controlen, és legítim deduir que és per manca de voluntat de fer-ho, en comunió amb el govern que l’ha instada i el Senat que l’aprovada. O sigui, que es carrega la separació de poders i la independència judicial. Més clar, l’aigua.

Si aquesta és tota la rectificació o matisació que la Moncloa sanchista pot obligar a fer als seus barons en comandament en plaça, la feblesa a què fa referència el títol de la peça d’avui és esfereïdora.

En aquestes condicions, un hipotètic diàleg esdevé més que problemàtic. No tant, tot i que també, per la manca o no de voluntat d’arribar a acords, com per la (in)capacitat de complir allò acordat. Quan els petardistes els tens a casa, malament.

Però, compte! Que ningú es fregui les mans ni posi el cava en fresc. Sense un oponent mitjanament fort i sòlid, qualsevol diàleg és una quimera. I que, ara com ara, Sánchez no sigui capaç de voler o poder donar un cop de puny a la taula i lligar curt els seus sabotejadors —al preu que sigui— no vol dir cap pas envers una solució que cauria com la fruita madura per incompareixença del contrari.

D’una banda, l’Estat perdura; suposo que hom ja ha après la lliçó. De l'altra, el repàs a les files del independentisme no és per fer volar coets. No ja una fèrria unió, si més no una convergència estratègica potser se l’espera, però no hi és.

A pencar, doncs.