Aquesta setmana s’han produït, tant judicialment com, en especial, extrajudicialment tants esdeveniments que, des d'una òptica jurídica compromesa amb l’estat de dret, són difícilment compatibles. A qui això escriu i signa li resulta molt difícil comprendre seriosament tot el que està passant. L’Estat, tots els seus aparells, sembla decidit a tòrcer el dret fins on sigui necessari per anihilar les aspiracions democràtiques d’una part significativa de la societat catalana, tot negant-se, a més, a obrir cap via alternativa de solució raonable. Des d'aquesta perspectiva s’han de llegir les línies que segueixen.

Em centraré avui en quatre proves ventilades davant el tribunal. La pericial conjunta sobre la presumpta malversació, la també conjunta pericial immobiliària i una pericial non nata sobre l’Enfocats i la moleskine. Finalment, la prova sobre la desobediència civil.

Amb una arrogància fora de lloc i amb unes precisions legals també fora de lloc, tot consentit pel tribunal, van declarar quatre altes funcionàries de la Hisenda espanyola. Segons elles, queda palesa l’evaporació de quasi un milió d’euros en, entre altres temes, el Diplocat ―els observadors internacionals―, anuncis per a TV3 i Catalunya Ràdio, Unipost...

Per què? Doncs perquè elles van fer un control material ―la paraula més repetida en les seves declaracions―. Control material que, a preguntes de les defenses, es va demostrar que es va limitar a verificar la documentació que la intervenció de la Generalitat els va brindar. No van fer cap comparativa de despeses amb exercicis anteriors ni van verificar si realment els serveis, més enllà del que van dir els papers, es van prestar i si es van prestar com deien els papers. Algunes d’aquestes despeses es van continuar pagant sota la vigència del 155, sota el control total del govern espanyol: molt il·legals no devien semblar. Aquest és el concepte de revisió material. Això i la inferència d’anuncis fets molt abans del referèndum i sobre múltiples qüestions, com el registre de catalans a l’estranger, per imputar tota la presumpta despesa al referèndum. No és sobrer recordar que el referèndum no és delicte, amb la qual cosa, la despesa podria ser discutible, però no delictiva.

En què es van basar les pèrits per establir el dany patrimonial a la Hisenda pública, suposem que de la Generalitat? Fàcil: un cop contractat el servei, com que la Generalitat reconeix la despesa, el patrimoni públic ja queda afectat i disminuït. És la teoria del meritat (devengo, en castellà). Poc importa que els serveis s’hagin contractat regularment, anul·lat, desistit o no pagat. Això podrà ser cert en el tema del dret pressupostari o de finances públiques, la verificació del qual correspon al Tribunal o la Sindicatura de Comptes.

En dret penal, en les infraccions patrimonials ―que consisteixen en una disposició il·lícita per part del subjecte actiu del delicte― cal que es produeixi un perjudici efectiu i real, no merament teòric-comptable o potencial. L’estructura dels tipus legals parla expressament de la producció del perjudici, és a dir, d’un resultat en el món exterior jurídico-penalment desaprovat.

Quines conseqüències té la concepció penal? Diverses. Si, per les raons que siguin, no s'ha produït el desplaçament patrimonial ―el pagament, per simplificar― al proveïdor particular o altra administració o ens públic, els cabals públics ―la caixa, per entendre’ns― no s’han vist crebantats.

No és sobrer recordar que el referèndum no és delicte, amb la qual cosa, la despesa podria ser discutible, però no delictiva

El dret penal se centra, en essència, en prevenir i castigar comportaments lesius efectius o que posen seriosament en perill determinats béns jurídics. Si, com diem en teoria jurídica, la malversació és un delicte de resultat per imperatiu legal ―com la majoria de delictes―, si no es produeix el resultat, tingui la intenció que tingui el delinqüent, el delicte no s’ha consumat. Entraria en joc, doncs, una possible temptativa, figura molt més atenuada, en uns dos graus, que el delicte consumat.

En els delictes de resultat, si la pena és idèntica per a qui ha causat realment el dany i per a qui l’ha intentat, estem davant del que diem un efecte criminogen. En efecte, si la pena del delicte consumat i intentat és la mateixa, no motiva el delinqüent a ser contingut en la seva acció i anirà per totes. És més, atesa una execució incompleta del delicte, si el delinqüent desisteix, queda lliure de pena: el perill per al bé jurídic no s’ha plasmat i ho ha fet per voluntat de l'executor, que s’ha retirat a temps d’evitar el dany que planejava.

Amb la teoria comptable de les pèrits, desapareix aquesta diferència i la contracció formal de la despesa seria sempre malversació, la qual cosa, òbviament, la realitat desmenteix.

Però hi ha més. Resulta tan rellevant el resultat en la malversació, que la pena es pot modular en funció de la gravetat del resultat: si resultat és més greu, més pena. Contreure una obligació ―tot suposant que l’obligació hagi estat contreta― no és produir encara cap dany. Una altra cosa és si això ha de ser analitzat des d’altres òptiques no penals. Però els tribunals penals només entenen de fets penals, no de fets irregulars o il·lícits que tenen la seva acomodació en altres branques jurídiques i jurisdiccionals.

Tot i que això és important, que el tribunal hagi permès la pràctica d’aquesta prova ―després de les protestes de les defenses i prèvia deliberació―, pràctica amb cauteles, és un altre torpede greu, prou greu, en la línia de flotació de les garanties del procés degut, arribant a dret fonamental.

Per acabar-ho d’adobar, aquesta és una prova que va ser encarregada des del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, no per l’instructor del procés. Per tant, les defenses no han pogut ni validar-la prèviament ni presentar una contraperícia, com sí que es va fer en el tema immobiliari. El tribunal n'és ben conscient, d’això, i en permetre la prova amb certes reserves, potser s’ha disparat un tret al peu. Veurem.

El dret penal se centra, en essència, en prevenir i castigar comportaments lesius efectius o que posen seriosament en perill determinats béns jurídics

La segona prova que es va sustentar va ser la que hem denominat immobiliària. El que es plantejava era saber quant va costar i quin va ser el perjudici patrimonial per a la Generalitat derivat de la cessió d’espais públics per a la celebració del referèndum de l’1-O. En primer lloc, no es va donar cap xifra. Les diferències entre els dos grups de pèrits, de l’acusació i de la defensa, residien sobre si els immobles públics objecte de perícia tenen valor de mercat malgrat que es trobaven expressament sostrets al mercat.

Deixant de banda altres qüestions metodològiques que els pèrits de les defenses van despullar, sorgeix una pregunta elemental: quan es xifren les despeses de les eleccions, hi queden inclosos les imputables a la utilització de locals públics? Dit més clar: el “lloguer” electoral d’una escola o d’un casal es factura i/o comptabilitza? Diria que no, perquè són ja béns lligats a serveis o funcions públiques.

Grotesca va ser la tercera prova que, de fet, va ser una no provatio interrupta o non nata. Sense tenir ben clar l’objectiu que declaressin dos sotsoficials de la Guàrdia Civil en un estrany binomi de testimonis-pèrits, va començar un joc de despropòsits. Un dels dos sotsoficials ja havia declarat. Ho van advertir les defenses; el tribunal, in albis estava. Protesta, és clar, de les defenses al canto i testimoni expulsat.

Aleshores, l’altre testimoni-pèrit va passar a només testimoni. Però com el torn dels testimonis de la defensa ja havia passat ―en termes tècnics, havia precluït―, no podia declarar i també va haver de marxar. A part d’un embolic sobre els documents sobre els quals s'havia de basar la declaració que no figuraven en la causa o, si més no, el fiscal no els va saber trobar, va renunciar a aquesta prova: cap declaració sobre l’Enfocats ni la moleskine.

Certament, en els judicis, i més en processos tan dilatats en el temps, hi ha incidències. El greu és que es produeix en un judici davant el Tribunal Suprem, que, com ja he dit en alguna altra ocasió, està més atent a l'adjectiu que al substantiu. La seva funció irradiant d’exemple a tota la jurisdicció queda malmesa seriosament.

Però no es tracta d’un lamentable incident, amb la consegüent pèrdua de temps per a tots. Es tracta del fet que la prova cabdal de l’acusació no es pogués analitzar. Ni Enfocats ni moleskine. Dirà el lector: tant de bo per a les defenses. Doncs no. Ambdós documents van ser el carreu sobre el qual es va bastir la imputació i la presó dels que ara continuen en presó i estan asseguts al banc dels acusats.

L’Enfocats i la moleskine, dues peces sense autor, per tant anònimes, no han estat mai reconegudes pels seus presumptes autors ni peritades, ni indiciàriament atribuïbles a cap subjecte concret i identificable. Tanmateix, han estat depreciades per la fiscalia amb una frivolitat inefable. Segurament ja havien arribat al seu objectiu: la presó i el processament de qui no hauria ni de ser a la presó ni haver estat processat. La raó? El delicte imputat és inexistent. Aquest és, al cap i a la fi, la forma de provar les seves pretensions de les acusacions públiques. Poc a veure amb com caldria fer-ho en un estat de dret.

Els professors John Paul Lederach i Jesús Castañar van afirmar que tant el 20-S com l'1-O i el 3-O van ser actes no violents, de desobediència

Finalment, la pericial que van presentar els professors John Paul Lederach i Jesús Castañar, experts en no-violència i cultura de la pau. Van exposar què és la no-violència i la desobediència civil, amb la seva pretensió de protesta pacífica i no danyosa per a tercers, ni tan sols per als repressors. També van identificar com s’havien dut a terme alguns dels mètodes ressenyats per teòrics d’aquests moviments, en especial Gene Sharp, professor de Harvard. Van afirmar que tant el 20-S com l'1-O i el 3-O van ser actes no violents, de desobediència; liderat el primer, durant la seva celebració, pels Jordis. Quant als dos següents, va ser la pròpia població, autoorganitzada, qui va conduir-se pacíficament. Sí, hi va haver incidents, però poquíssims i molt lleus. Van ser deguts, van dir, per falta d’entrenament i alguna manca de disciplina. Però, en general, ho van trobar tot més que correcte.

Amb aquest plantejament decau, encara més, l’acusació de rebel·lió (i per la seva germana petita, la sedició): cap alçament, ni hi ha violència ni la resistència civil estava organitzada des del poder polític, en concret, des de les posicions dels dirigents polítics processats. 

Rodalia

Ahir divendres vam saber que la Mesa del Congrés dels Diputats, finalment, va suspendre, des de la seva presa de possessió, els quatre diputats presos. Encara que la resolució, a hores d’ara, no es troba al web del Congrés, no és difícil pensar que es basarà en l’informe dels lletrats parlamentaris. Amb aquest abús i retorciment del dret s’ha arribat a l’extrem que una mesura, com és la prevista en l’article de l'article 384 bis de la llei processal penal, que només pot adoptar el jutge d’instrucció un cop els processats són a presó i referida als càrrecs que tinguin en aquell moment i no, és clar, als futurs, és aplicada pel Congrés, que ni és jutge instructor ni té cap competència de suspensió, atès que no consta, per voluntat expressa del TS, cap suplicatori per incoar aquest incident de suspensió. A més, sobre la situació dels diputats decideix la Comissió de l’Estatut del Diputat que eleva el seu informe al ple de la cambra (articles 46 a 48 del Reglament del Congrés).

En resum: tenim una mesura il·legal, adoptada al marge de qualsevol procediment legalment previst i per un òrgan incompetent. Tot això en un parell d’hores, entre les 12 i les 14 hores de divendres. Tot això, a més, sense entrar en qui ha votat què i qui s’hi ha oposat.

Ara per ara, abstinc la qualificació òbvia d’aquest daltabaix jurídic, polític i democràtic.