La tercera setmana del judici a l'1-O va començar amb dues lliçons d’intel·ligència i dignitat. Es van notar de seguida aquestes dues notes perquè brillaven en la mísera foscor de les acusacions. Cada dia que passa, el judici camina cap a objectius molt allunyats dels proposats pels seus promotors.

A Cuixart, a qui ja no li importa sortir a qualsevol preu de la presó i, per tant, està disposat a despullar les fal·laces acusacions sense reparar en el que costi, li va durar la matusseria del fiscal el que dura un caramel a la porta d’una escola. La insistència de l’acusació en dades errònies, en lectures esbiaixades de tuits descontextualitzats que no es troben al núvol ―nou terme jurídic de la setmana―, era constant i infructuós. L’objectiu de presentar Jordi Cuixart com el cervell d’una rebel·lió va fracassar.

I va fracassar encara més sorollosament amb l’atac frontal de Cuixart com a defensa: va fer una demostració de com la desobediència civil, que és un motor d’alliberament i de progrés democràtic, anant a camp descobert, pot superar la desorientació d’una acusació que no pot treure reserves de les seves imaginàries construccions de sublevació ―per cert, paraula que encara no ha sortit al judici―.

La, en aparença, fràgil Carme Forcadell, malgrat els intents de l'ex-fiscal general d’empetitir-la, tot començant per retallar-li el nom, va fer front a una nova escomesa de fets aliens a la realitat que van culminar en un pim-pam-pum que va tombar la seva acusadora, tot fent palès per què el govern del PP no la va renovar. Madrigal, poc humil, va etzibar a Forcadell que no era llicenciada en Dret. Segurament, per un opositor clàssic, el dret, entès memorísticament com un seguit de normes inconnexes, és el top one del seu món, és l’alfa i omega del seu esquifit univers. Però hi ha vida, jurídica també, més enllà del seu estanc.

El bany de dret parlamentari que es va endur a casa l'ex-fiscal general per una llicenciada en filosofia i lletres va ser digne de menció. Com partia de la base que la Mesa del Parlament, de qualsevol parlament democràtic, podia entrar en el contingut dels projectes i de les proposicions de llei i de les propostes de resolució dels parlamentaris, la qual cosa, òbviament, és jurídicament i democràticament impossible, Madrigal va perdre el seu combat amb Forcadell. I el va perdre doblement: no va centrar l’acusació en el delicte pel qual ve acusada (rebel·lió) i es va centrar en desatencions a discutibles disposicions del Tribunal Constitucional. Va ser un cos a cos inútil per les tesis de l’acusació i va posar de relleu el buit probatori sobre el qual tot el procés està muntat.

Amb Forcadell van acabar l’interrogatori dels imputats i va començar la desfilada de testimonis. Els testimonis, recordem, a diferència dels imputats, han de dir, fins i tot sota pena criminal, la veritat. Per això se’ls pren jurament. Per alguns, segurament perquè creien que jugaven a casa, la comminació penal no va tenir, a mesura que els sentíem, gaire efecte.

Cada dia que passa, el judici camina cap a objectius molt allunyats dels proposats pels seus promotors

Tardà, Mas i Pascal van estar en el seu paper i, la veritat, les acusacions no van saber/poder treure partit de les seves compareixences.

El primer plat fort de la segona jornada va ser la declaració de l'exvicepresidenta del govern espanyol Sáenz de Santamaría. Amb una prepotència inadequada al seu estatus de membre d’un govern escapçat per corrupció, va rebre de valent tres torpedes dels quals trigarà a recuperar-se. Olga Arderiu, al fil de la seva afirmació en el més absurd estil de la Brigada Aranzadi que només té efectes jurídics el que està oficialment publicat, li va preguntar si la declaració d’independència es va publicar i, amb el somriure ja esborrat, va estar, per dir-ho amb una educació que no fa al cas, renuent. Només davant la insistència del president Marchena va haver de reconèixer, capcota, el pitjor, que no ho sabia.

Melero li va preguntar per qui va donar les ordres de parar les càrregues policials cap al migdia del diumenge 1-O: ignorància deliberada ―per increïble― i remissió, no sense esforç, als seus subordinats que la informaven per sobre, tot començant per Millo, exdelegat del govern espanyol a Catalunya i que ens brindarà, ben segur, una altra jornada de glòria. Finalment no va saber sortir-se'n d’una fal·làcia prèvia: quan va ser adoptada la decisió de passaportar els contingents policials a Catalunya? ―mai aclarit si de reforç o de substitutiu dels Mossos―, va dir que el 22 de setembre, malgrat que els vaixells piolins es van contractar molt abans. Navegant en cercle va quedar; surant, més aviat.

De tota manera, per mi la seva millor frase no va ser cap de les displicents afirmacions o bravates de les quals va fer gala. Preguntada sobre l’absència de diàleg, va afirmar que no es pot parlar del que no es pot parlar. És a dir, que no es pot parlar ni d’un canvi de Constitució ni, el que segurament hagués estat més profitós, d’un canvi d'interpretació, ultra-rígida, de la Constitució, sistema, per altra banda, dominant en l’evolució política occidental.

Reaparició de Rajoy, qui va ensopegar a la primera, hàbilment denunciat per Jordi Pina, pel seu coneixement de la declaració de la seva vicepresidenta. Va fer gala del seu circular, tautològic i buit marianisme; ací, cal reconèixer-ho, va estar sembrat. De la no constància a la transferència de la presa de decisions als seus subordinats ―mai identificats, per altra part―, a penes va apuntar un cert desgrat per la violenta actuació policial. De tota manera, el seu punt culminant el va assolir en negar haver parlat directament i personalment amb Urkullu, tot quedant com un mentider amb la declaració d’aquest últim l'endemà, que va exposar fil per randa les converses mantingudes durant mesos (de juny a octubre del 2017 fins a la dramàtica setmana del 27 d’aquell mes de tardor). Quin espectacle de covardia i grisor! Aixoplugar-se en subordinats i no aportar cap llum sobre la crisi institucional més greu des de la Guerra Civil, crisi que se li ha trencat a les mans de forma maldestra, com una gerra de llet en mans d’un artrític. La seva displicència, l’únic clar de la seva declaració, frega la irresponsabilitat més absoluta en abandonar el pont de comandament en els moments de sotsobre. Exemplar líder.

La seva declaració va anar seguida per una, entre còmica i daliniana, declaració de Montoro. Es va jactar, primer de tot, d’haver aplicat un sistema de control financer de la Generalitat, ratificat pel TS ―aspecte sobre el qual es va recrear―, inèdit fins que ell el va posar en marxa: la caixa de pagaments estava a les seves mans i era el Ministeri d’Hisenda el que pagava els proveïdors de l’administració catalana. Amb això, va ratificar, podia afirmar que no es va destinar cap euro públic al referèndum. Tanmateix, va esmentar, com ho va fer al seu dia, però sense especificar i sense que el fiscal insistís en cap especificació, que s’havien observat algunes prevaricacions ―no malversacions―, ja que ell sap veure les intencions, de les quals s’havia donat compte a la Fiscalia i al Tribunal de Comptes. Per últim, afegí que equips del seu ministeri van ajudar la Guàrdia civil en la confecció dels atestats financers.

Tan esperpèntica i contradictòria va resultar la seva declaració que, potser per no espatllar-ho encara més, la seva lletrada, l’advocada de l’Estat, no li va fer al seu excap ni una sola pregunta. Més silenci com a prova.

La jornada va cloure d’una forma ben estranya. Antonio Baños i a continuació Eulàlia Reguant es van negar a declarar a les preguntes de l’acusació popular per, tout court dit, dignitat democràtica. Marchena va intentar salvar el tràngol fent passar per ell les preguntes de l’acusació popular, però Baños no va acceptar i, de sobte, l’aparent col·legialitat del tribunal, amb no gaire bones formes entre els seus membres, es va trencar.

Recés de 4 minuts, i a la tornada, expulsió de Baños i inconcreta comminació amb sanció, primer, de policia d’estrats i, en cas de persistir, de procés penal per desobediència. Amb Reguant, igual, però més breu. El tribunal va resoldre malament el tema. Sense entrar ara en l’objecció de consciència dels dos testimonis, el cert és que, en contra del que diu la llei, les intimacions no van ser clares i inequívoques ni van sortir de la sala amb l’anunci de la sanció concreta. Tenen cinc dies per repensar-ho. Veurem, però portarà cua.

Els testimonis han de dir, fins i tot sota pena criminal, la veritat. Però, per alguns, la comminació penal no va tenir gaire efecte

El dijous el va encetar un sobri i detallista Urkullu que va explicar amb ets i uts la seva mediació, sí mediació: dates, propostes, tensions i, al final, res. Però va destrossar la volguda desmemòria marianista. En el millor dels casos, l’anterior premier va quedar com un cotxero. I punt.

El verb afilat, barroc i desbordant de Rufián va aparèixer després. De tota manera, va ser Albano-Dante Fachin qui, sorneguer, va palesar la tranquil·litat el 20-S davant Economia quan va recordar que, fumador empedreït com és, li va preguntar a un dels guàrdies civils que era a la porta de la conselleria si li molestava el fum de les seves cigarretes. Tranquil·litat, que l'ex-fiscal general va voler trencar amb una altra aparició estel·lar: li va etzibar si va veure un con que va sortir volant d’uns dels vehicles de la Guàrdia Civil. Per llogar-hi cadires.

La traca de la jornada la va llençar Zoido, exministre de l’Interior i organitzador dels dispositius anti 1-O i jutge de professió. Malgrat que semblava patir un desequilibri de la seva memòria, més fluida quan responia a les acusacions que a les defenses ―qüestió, potser, d’estructura lobular del cervell humà― es va presentar tot fent-se el súmmum de la modèstia: ell no va fer res més que donar les directrius i els operatius ―nou terme lèxic gràcies al judici―, professionals com són, van organitzar el que calia. Llàstima, però, de la renuència dels Mossos, no sempre lleials amb la situació.

Cosa aquesta molt cridanera. En efecte, un cop intervinguda la Generalitat pel 155 va nomenar com a cap dels Mossos el segon del destituït Trapero i membre del grup de coordinació policial Estat-Generalitat de l'1-O. Ben curiós. Curiós com que, segons Zoido, el nombre d’efectius de la policia catalana el dia del referèndum, 6.000 va repetir un cop i un altre, quan va ser el doble. Aquesta dada, malgrat haver-se donat lluny de l’operatiu, sí que la recordava. L’estructura lobular, segur.

No va quedar mai clar si els contingents policials espanyols van ser desplaçats per reforçar o per substituir els Mossos. Va ser impossible de saber. Memòria fràgil, potser per no haver estat a sobre de l’operatiu. Tampoc es va poder treure l’aigua clara, malgrat que tenia el document davant, de què primava, d’acord a les instruccions del seu secretari d’Estat de Seguretat, si la salvaguarda personal dels agents i de la integritat dels ciutadans o l’eficàcia policial. La instrucció del seu subordinat ho deixava ben clar: l’eficàcia és el segon objectiu, tot primat als altres dos. No va haver-hi forma que ho llegís, entengués i reproduís correctament. Novament l’estructura lobular del cervell.

Es va parlar d’armes de guerra, demanda dels Mossos que es va denegar. Va oblidar que era una antiga demanda ―no entrem ara a qualificar si eren o no armes de guerra, perquè no es va detallar― d'un altre conseller d’Interior, el conseller Jané, no del que en el moment regia els destins de la conselleria, Forn.

Encara que, ben pensat, què es pot esperar d’un sistema incapaç d’haver trobat les urnes.

La setmana ha donat molt més de si, però el paper s’ha acabat.