Aquesta frase va de primera a la setmana que hem viscut a la sala de plens del TS. Abans, però, d’entrar en la visió dels tres dies de judici, convé fer, com sempre, algunes precisions, a fi i efecte de poder copsar més bé algunes de les coses que hi passen i per què passen com passen.

Als professors i als juristes ens agrada formular teories. Són útils si són instrumentals i no dogmes de fe: els objectes, físics o immaterials, presenten facetes que no tots veiem igual. Però convencionalment, per entendre’ns en formulem, de teories. A veure si ens en sortim.

Aquest procés ha donat a llum dues noves teories. Una, ja la setmana passada, la doctrina Torrent, aquesta aplicada amb baluern. Aquesta doctrina, que fretura de base legal explícita, retalla substancialment el dret de defensa i, per tant, és un punt essencial a revisar, si les coses no canvien, a Estrasburg. La doctrina Torrent consisteix que les parts no poden interrogar els testimonis de les altres parts per res més que sobre el que aquestes els han interrogat, llevat que la part que els examini hagi proposat també el testimoni.

El president Torrent va ser proposat per l’acusació popular. El va interrogar breument sobre aspectes de l’u d’octubre. L’advocada Olga Arderiu, la defensora de Carme Forcadell, la predecessora de Torrent, va intentar formular preguntes sobre altres qüestions. Marchena la va tallar, tot limitant l’examen del testimoni als temes que havia suscitat l’excusació popular.

El dijous va succeir quelcom similar. El fiscal, a sobre amb molt males formes, va voler interrogar el major Trapero sobre unes reunions. El president, tot recordant el seu precedent, el va tallar i ambdós van tenir una inhabitual enganxada. Resulta que el que volia el fiscal era formular unes preguntes sobre la reunió entre el president Puigdemont i alguns membres del Govern amb la cúpula dels Mossos amb Trapero al capdavant.

Com es va demostrar al llarg de l’interrogatori de Trapero, era una pregunta cabdal, màxim després de l’examen al qual el va sotmetre Melero. Aleshores, agafant-se al que preveu l’art. 708 de la llei processal penal, Marchena li fa fer la pregunta. Què havia succeït per introduir aquesta delicadíssima intromissió del jutge en el procés?

En complicar-se la vida sense previsió legal i aliè al principi de veritat material que persegueix l’enjudiciament penal, la sessió semblava coixa. I Marchena va fer la pregunta, que considerarem demà. O sigui: tenim la doctrina Torrent I i la doctrina Torrent II o doctrina presidencial. Amb la segona, el president del tribunal pot preguntar el que ha prohibit preguntar a les parts. Ves que hagués estat fàcil gestionar el judici sense restriccions del dret a un procés públic amb totes les garanties, tal com proclama l’art. 24 de la Constitució i aplicar les normes de sempre.

L’altra precisió es refereix al que podríem denominar la teoria de documents ara no. En virtut seva, els testimonis no són confrontats, depurant el que calgui depurar, amb els documents, siguin en paper o audiovisuals, sinó que seran llegits o reproduïts en la tercera fase del ple, la fase de la prova documental.

Amb aquesta mena de procedir, sense base legal i tan inusual com il·lògica, no es podrà contrastar, per exemple, al 20-S quan i com es fa fer el passadís de voluntaris i així rebatre directament a qui declari que no es podia entrar ni sortir durant tot el dia de la seu de la Conselleria d’Economia. O en lloc d’esmentar als testimonis correspondència administrativa o comercial (factures, rebuts...) i citar-los per dades ―no sempre exactes―, tot forçant la memòria dels deponents al màxim, el que toca, com es fa d’ordinari, és presentar al testimoni el document sobre el qual es vol que declari. Aquesta maniobra converteix els exàmens testificals en un garbuix d’imprecisions, dubtes i contradiccions que allunyen el judici de la veritat material i que poden posar en perill la pròpia seguretat jurídica del declarant.

Per tancar aquest capítol, cal senyalar que vuit dels testimonis citats de la tongada setmanal estaven implicats en altres processos connexos amb el del TS. Només dos, Emili Quevedo i Josep Lluís Trapero, van accedir a ser interrogats. Altres tres van comparèixer i van es van negar a declarar. Per fi, la sala ha acceptat una mesura que sí que accelera i elimina burocràcia: els testimonis investigats en causes penals vinculades amb la que se segueix davant el TS no cal que compareguin físicament; basta un escrit de la seva representació esmentant aquesta circumstància a la secretària de la sala. Ja es va fer amb tres.

Castellví va confirmar  que els Mossos no estaven conformes amb la mena de coordinació que es va dur a terme; estaven, diguem, molestos amb la política governamental i van reiterar la seva obligació de complir la llei

Dit això, farem un repàs de les sessions d’aquesta setmana, tot deixant per a demà, com ja he dit, la declaració del major Trapero.

Vam començar la jornada amb la continuació de la declaració de Castellví, el comissari d’informació dels Mossos, que va concloure el dijous anterior. El cap de setmana li va anar bé. Se li van aclarir les idees i la seva capacitat expositiva va millorar substancialment. De fet, va confirmar amb precisió el que havia dit dijous: els Mossos no estaven conformes amb la mena de coordinació que es va dur a terme; estaven, diguem, molestos amb la política governamental i van reiterar la seva obligació de complir la llei. Al final, va reconèixer ―això és capital― que es van equivocar amb les seves prediccions de riscos de brots de violència. 

Li va seguir el comissari Emili Quevedo, el cap de planificació dels Mossos. Malgrat estar imputat en el procediment del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, ombra que persegueix molts dels testimonis, va fer una deposició sòlida i plena de detalls. Grosso modo, va detallar allò que i com els representants del Ministeri de l’Interior, quan van declarar, havien passat per alt, per no emprar expressions més contundents i, potser, més properes a la realitat.

Com d’ell depèn el desplegament de Mossos que es fa per cada esdeveniment no ordinari, el nombre dels efectius el tenia al cap. Va presentar un primer pla, que la fiscalia va rebutjar i el va ampliar. De fet, va dir, es va doblar el nombre de policies respecte d’una jornada electoral ordinària. Es podia fer el que es podia fer sense deixar al descobert la resta de serveis. És més: va xifrar en 40.000 efectius el desplegament demanat d’encerclar els 2.300 amb un cordó de 100 metres a la rodona. Va referir la nul·la col·laboració amb les forces de seguretat de l’Estat. Per acabar, va emfatitzar molt més encara del que ja havia fet Castellví el descontentament dels Mossos respecte a la jornada de l’u d’octubre impulsada pel Govern, malestar que van manifestar en dues reunions, els dies 26 i 28 de setembre.

Fins arribar al que hiperbòlicament hom ha qualificat de la bomba Trapero, els testimonis restants de la setmana van versar sobre aspectes que apuntaven a la malversació.

Comú a tots els plantejaments de les acusacions, d’una banda, va ser una deficient tria dels testimonis ―o estaven imputats i no van declarar― o no eren els responsables directes dels aspectes administratius de les empreses proveïdores de la Generalitat. Així, Albert Jaime Planas, Francisco Juan Fuentes, Antonio Manuel Santos, d'Unipost, on eren encarregats de producció i no de facturació; o Rosa Maria Sans (recursos humans) o Enric Marí (comercial), els dos d’Artyplan, aliens a tasques administratives o de gerència. Les seves declaracions van ser poc instructives respecte a la causa. Les acusacions no van poder demostrar que els encàrrecs de feines que s’imputen a membres de la Generalitat o no es van fer, o no es van encarregar per la Generalitat i que, en tot cas, no es van lliurar a la Generalitat ni se li va facturar. En algun cas, clamorós, com a Unipost, perquè mai es va rebre l’encàrrec i no se sabia a qui es facturaria la feina; per tant, no es va fer la distribució del material ingressat per un tercer sense identificar.

D’altra banda, no sotmetre els testimonis al contrast amb la documentació sobre la qual eren interrogats, tot aclaparant-los amb xifres, dates i altres dades. Amb aquest marc no es podia treure mai l’aigua clara per part de les acusacions. Tot això sense oblidar les paraules, ratificades, en el ple de l’exministre Montoro, que ni un euro públic es va gastar en el referèndum.

Confrontar un testimoni amb les declaracions en instrucció, sense exhibir-li les d’un altre testimoni, ultrapassa el límit d’un procés amb totes les garanties

Qui va emportar-se la pitjor part, si més no una certa intimidació, va ser Enric Vidal. Com les acusacions no entenien ―més ben dit, no volien entendre― la distinció de les diferents fases en seu administrativa d’una comanda, de la qual el gestor pot ser aliè quant al contingut, i la seva tramitació que conclou amb el pagament correspon a altra secció, les inseguretats del testimoni van ser grans.

Encara que el que va motivar la més gran intimidació va ser la prepotència del fiscal Moreno ―que no va ser tallat com calia― en donar-li ―literalment― una nova oportunitat al testimoni, que ja havia respost negativament amb rotunditat, sobre si s’havia reunit amb una altra testimoni, Rosa Llorach, presidenta de la CCMA, qui va declarar, en instrucció, que sí que es va trobar amb el testimoni. Confrontar un testimoni amb les declaracions en instrucció, sense exhibir-li les d’un altre testimoni, aquest imputat a una altra causa pels mateixos fets, ultrapassa el límit d’un procés amb totes les garanties. Suposa una pressió, culminada pels advertiments de la presidència i per la petició de fiscal de procedir contra ell per fals testimoniatge, que neguen al declarant la necessària calma que la mateixa llei reclama per a aquesta activitat processal.

Una altra testimoni que sap què és l’administració, com es gestiona i com l’ha gestionat ella mateixa va ser Teresa Prohías. Va ser la declaració d’una alta gestora pública (a l’època dels fets, directora general de Serveis de Presidència), amb anys d’experiència, tant com perquè quan veia alguna anomalia, l’examinava, demanava al respecte i, si no era conforme, no la tramitava. Això va quedar palès durant tot el seu interrogatori. Interrogatori que es va centrar en bona mesura a demanar-li per factures de tercers, la CCMA per exemple, que no responien a cap demanda que ella tingués registrada. Així, l’acusació avança poc.

L’últim testimoni al qual passem revista va ser el d’Albert Royo Mariné, ex-secretari general del Diplocat, més correctament, Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, com va aclarir el mateix Royo. La fiscal, un cop més, va mostrar un desconeixement (com l’advocada de l’Estat) de què és ―i era― el Diplocat. Potser una visita al seu web hauria aclarit que es tracta d’un consorci i que no forma part de la Generalitat. Tampoc és el braç ocult de la Conselleria d’Acció Exterior. És un consorci amb força empresarial, cultural, científica i esportiva, dotada econòmicament per la Generalitat, que té només un vot. Vot que, com va declarar Royo, no cal exercir, ja que les decisions es prenen per consens.

Si les acusacions haguessin estudiant què és el Diplocat i haguessin oblidat la propaganda a l'estil de la recentment desmemoriada Sáenz de Santamaría, s’hauria estalviat un temps preciós. Cap acusació va poder demostrar cap despesa d’aquest consorci de diplomàcia pública ―concepte que el declarant va explicar a bastament― en favor o substitució de la Conselleria d’Acció Exterior o encobrint despeses de la Generalitat en pro del referèndum. Fins i tot, algunes despeses que es presentaven corresponents al portaveu d’una mena de plataforma d’ajuts al referèndum van ser contrarrestades amb la manifestació de la seva anul·lació, abans de setembre del 2017 per impossibilitat de generar el servei contractat. Servei que era ser el comunicador d’un grup d’estudi independent i aliè, un cop més, al referèndum.

En tot cas, Albert Royo es va mostrar solvent, seriós i perfectament coneixedor del terreny que trepitjava. Les acusacions, però, no.

Bombes a part, ha estat una setmana, com seran les properes, de molta pedra picada, de mastegar molta pols, feixugues de seguir per al gran públic, però summament clarificadores del que es diu que va passar, però, com sabem, no va passar com diuen que va passar. Demà més.