Darrerament, l’independentisme ha rebut dues ofertes enverinades. Venint de l’oficialisme unionista, no podien ser d'altra manera. La primera va ser un fals esquer amb els pressupostos. De mica en mica es va anant desmuntant el castell de promeses, pura falòrnia, dels pressupostos. Al final va quedar que allò que donaven a Catalunya, millor dit, a tots els catalans, indepes i no indepes, era el que per llei des de fa temps els pertocava. De regal res.

La qüestió política era recolzar els pressuposts del PSOE o no. Amb certa rapidesa, aplaudida amb la hiperventilació sistèmica i amb alleujament socialista, s’hi va negar el pa i la sal. Dels pressupostos mai més se'n va saber res. Ja vaig dir en aquella ocasió que potser el políticament més assenyat fora permetre la tramitació i discutir partida per partida, amb el risc, ben cert per altra banda, de que la llei comptable no s’aprovés.

Per simplificar van primar la dignitat ofesa i la testosterona. La pregunta que s’havia d’haver plantejat, però, era què sortiria guanyant l’independentisme amb el recolzament al pressupostari Sánchez. Aquesta pregunta no vaig sentir que es formulés, si més no en públic, és a dir, en un debat públic. L’absència de debat públic sempre és un mal símptoma.

No s’ha debatut sobre els guanys i pèrdues, així de cru, de recolzar Iceta o de deixar-lo caure

El fet és que, sense pressupostos, el sanchisme (que no és igual, ara per ara, al socialisme) hagués de convocar eleccions. El fet que aquestes donessin el resultat que han donat, on les parts principals en pugna han guanyat com era imprevisible (em remeto a les enquestes), no desvirtua la qüestió anterior: en què beneficiava l’independentisme iniciar el tràmit parlamentari o no dels pressupostos. Ningú tenia la dada dels resultats, com ningú tenia cap dada un mes abans de la moció de censura que aquesta, no només triomfés, sinó que s’arribés a plantejar. Cal tenir en compte les sorpreses, Pedro Navaja ho sap bé, però és impossible computar-les racionalment. Per això són inesperades. I inesperables.

Aquesta setmana hem viscut un nou serial. El serial Iceta. Sobre el procediment i regulació del nomenament ja vaig dir aquí què n’opinava la setmana passada. No vaig dir el que pensava sobre el desenllaç. Avui tampoc. No cal.

La qüestió del rebuig –legítim constitucionalment– al candidat Iceta a ser votat senador autonòmic s’ha analitzat novament des de fora de la raó política. És a dir: en què millorava o empitjorava la situació política de l’independentisme no ha estat, lamentablement, la qüestió.

En efecte, una cosa és el lògic ressentiment, humà a més no poder, respecte a l’actuació d’Iceta i del PSC (els seus discursos i actituds no verbals al Parlament, les seves assistències a manifestacions amb companyia d’altres líders, el seu recolzament al 155...) i una altra ben diferent és la raó política de dir sí o no a la aprovació parlamentària de la seva candidatura. Aquesta reflexió no s’ha fet. S’ha parlat més de sentiment –respectabilíssims i justificadíssims–, però, reitero, de raons polítiques, no.

No s’ha debatut sobre els guanys i pèrdues, així de cru, de recolzar Iceta o de deixar-lo caure. Molta gent, des les més intimes entranyes, han aplaudit la decisió de rebutjar Iceta. Però això no és una raó política perquè els líders polítics, líders per a qui la bona gent ha transferit temporalment la responsabilitat de la direcció de la res publicae, estiguin satisfets. A parer meu no han fet els deures, que, repeteixo, no és altra cosa que exposar els pros i el contres polítics, optar i explicar-ho.

Optar per la por al què diran no és optar: és obrar sota la por, és a dir, amenaçat. Els líders de veritat, amb coneixement dels fets que la ciutadania del carrer no té, han de fer-los arribar a aquesta ciutadania a la qual es deuen. Si una decisió que semblava presa prèviament no es pot prendre, cal explicar els motius raonables pels quals la decisió en qüestió és inviable, inconvenient o innecessària. Pot ser que el líder no arribi a convèncer la ciutadania. No passa res. Si està convençut dels seus arguments, endavant.

Plegar-se al sentiment –un cop més senyalo, legítim– d’aversió de la ciutadania a un punt concret de la vida política és populisme. Ja no dic si el sentiment és incentivat.

D’aquestes jugades que comento avui –que són, indubtablement, entrar amb una torxa a un dipòsit d’explosius– n'hem vist la proposta i la resolució. Ens ha faltat el debat sobre els avantatges i inconvenients polítics d’optar per una sortida o una altra. Aquesta absència resta, a parer meu, qualitat democràtica al procés polític. I de qualitat democràtica no n'anem especialment sobrats.

Per cert, ningú ha dit que sigui fàcil.