Això diuen les minories que volen imposar els veus valors —que entenen permanents i universals— sobre la resta, tot oblidant que estem en una societat amb molt pocs consensos bàsics i pluralment moral. Un d’aquests consensos bàsics és el no fer mal als altres, ens recorda l’ètica. Així doncs, ja tenim la primera pregunta i resposta: a qui fa mal l’eutanàsia? A ningú. Millor dit, sí. Perjudica si està penalitzada a qui ajuda al postrat. Aquest és el cas, molt temperat legalment i pràcticament a casa nostra.

El drama de l’eutanàsia rau en què una persona que està immersa en greus patiments físics o psíquics, està tan minada en la seva capacitat d’acció que ni tan sols pot suïcidar-se. És més, si tingués capacitat per fer-ho, el seu patiment no fora tan gran ni greu i segurament no voldria treure's la vida.

A més, la posició de l’ésser humà al món ha canviat. En el món occidental, el protagonisme de l'home, tal com va començar a sorgir amb força des del Renaixement en el tombant dels segles XV-XVI (i després també la dona) desplaça Déu com a centre del món. Hem transitat des d’un univers teocèntric a un altre d'antropocèntric o, si voleu, personalista. Cada cop més aquest antropocentrisme esdevé més individualista i el paper de la llibertat personal té un resultat capital.

Això vol dir que l’ésser humà, dona o home, interpel·la directament el món sense intermediaris, que era Déu fins aleshores. La raó és el mitjà d’accés, d’interpretació i transformació del món. Per abastar aquestes fites l’ésser humà, a més, ha de ser lliure. Així podrà formular o adherir-se a les diferents cosmovisions, que ja disten de ser una veritat revelada, permanent i immutable.

Una de les conseqüències de la llibertat és la capacitat de qüestionar-s'ho tot, des de la raó de ser en aquest món a preguntar-nos si no podem ser amos i senyors de les nostres vides. En aquest context laic i racional, l’home és l’amo i senyor de la seva vida. Ja no és l’administrador d’una propietat atorgada pels deus i de la qual, en definitiva, només els deus poden disposar.

Una de les conseqüències de la llibertat és la capacitat de qüestionar-s'ho tot, des de la raó de ser en aquest món a preguntar-nos si no podem ser amos i senyors de les nostres vides

Antigament el dolor i el patiment pel dolor eren fets que mantenien l'ésser humà en la creença de l'existència de Déu. De patir perquè sí, perquè la vida és patiment, en saben molt les dones —que pateixen molt encara avui— i els més desfavorits: els pobres.

Però ni el patiment guareix les malalties —és un avís, però no una medicina— ni alleuja el sofriment moral. Ans al contrari, ens enfonsa. Alhora comença tot: la debacle personal, és a dir: la vida no mereix ser viscuda. Com que disposo de la meva vida, no de la dels altres, cap mal faig i per tant és totalment lícit tant el suïcidi com l’eutanàsia. Sense anar més lluny, els constitucionalistes usurpadors de la Constitució haurien de saber, si llegeixen l’article 1 de la Constitució, que un valor superior de l’ordenament jurídic és la llibertat, tant, que és el primer esmentat. La vida no hi figura. Per reflexionar abans de parlar.

En una societat que no és monolítica, en qui ningú es moralment més que altri, ningú pot imposar pautes en el terreny del lliure desenvolupament personal —gràcies al qual es pot qualificar de lliure—. A qui i com volem estimar, si volem perpetuar l’espècie o no i, si és que sí, amb qui i com, a què volem dedicar la nostra vida, amb qui, com i fins quan la volem compartir. Tot un cúmul de preguntes vitals sobre les quals a ningú, l’Estat inclòs, pot immiscir-se legalment.

En una societat que no és monolítica, en què ningú es moralment més que altri, ningú pot imposar pautes en el terreny del lliure desenvolupament personal

És estrany que els liberals, o ultraliberals fins i tot, en el terreny econòmic siguin estatistes, i totalitaris en els aspectes morals. O no és, ben vist, tan estrany; però això són figues d’un altre paner.

No resulta tan estrany que grups, especialment els grups religiosos, davant la creixent pèrdua d’influència en el món occidental, sobretot a Europa, es resisteixin a perdre un dels últims vestigis de poder efectiu: el poder sobre les consciències dels ciutadans, per ells només fidels, en el sentit literal del terme. Els temps, per exemple, en que l’Església catòlica era l’únic membre del G1 fa segles que van passar a la història. Ara, l’Església és un notable i important grup de pensament i de prescripció moral, però que només representa el que representa. És a dir, als que en són membres. Per això, més enllà dels consensos socials, no pot imposar penes divines ni amenaçar amb aquestes a tota la societat. Això, lògicament, és extensible a totes les confessions que, representant totes les religions monoteistes de l’única religió verdadera, intenten conduir tota la societat pels seus camins.

En definitiva, en una societat multimoral l’eutanàsia ha de deixar de ser un delicte. Com al seu dia ho va deixar de ser el divorci, l’adulteri, o l’avortament lliurement decidit dins un concret marc legal. Són reconeixements jurídics de llibertats, no d’obligacions, que un es vulgui divorciar, ser infidel o avortar. És lliure de fer-ho. Ningú hi pot ser, però, obligat.

En aquest context, mantenir el càstig, encara que estigui en desús i amb penes en tot cas molt atenuades sense ingrés a presó, resulta incasable amb el lliure desenvolupament de la personalitat. Hom ha d’estar disposat a ser sancionat, també penalment, per defensar el que hom creu que són els propis valors. El que és democràticament il·legítim és haver d’anar a la presó perquè uns tercers vegin, segons diuen, afectats els seus valors. Aquests tercers podran sentir-se ofesos, però entre ser víctima real d’un delicte per la lesivitat del comportament de l’autor a considerar-se víctima hi ha una enorme distància: la que hi ha entre imposar als altres els criteris subjectius i salvaguardar la salut i la pau social. En una comunitat plural aquestes es salvaguarden en desterrar les imposicions minoritàries i en despenalitzar els comportaments que, com aquí, no transcendeixen del subjecte en qüestió. Parlo, és clar, en una societat democràtica.

Una recomanació: https://www.eutanasia.cat/index.php/ca/.