L’aparell jurídic espanyol emet uns més que preocupants senyals d’alarma, que avisen d’un col·lapse del sistema, per més que pels pilots del sistema la navegació sigui a tot drap. Avui ens ocupem del primer d’aquests senyals.

Fa dues setmanes complides que dos dels presos polítics catalans van encetar una vaga de fam, Jordi Sànchez i Jordi Turull ―a hores d’ara ja a la infermeria de Lledoners―. Quatre dies després, altres dos els van seguir, Josep Rull i Quim Forn. Decisions personalíssimes que és indecent jutjar des de fora, tot tenint en compte el que està en joc: la vida mateixa dels vaguistes.

El motiu, cal recordar-ho, no és un motiu a l’ús, com els emprats per altres presoners polítics a la història, és a dir, forçar les autoritats a la seva alliberació o a adaptar una sèrie de mesures inequívocament polítiques. En aquesta ocasió la raó de la vaga és ben estranya: els quatre dejunadors voluntaris tenen com a objectiu que el TC es pronunciï com més aviat millor, ja que porta ja un considerable retard. Si, com fàcilment hom albira, la sentència fos denegatòria dels recursos d’empara interposats, s’obriria la via per presentar una demanda davant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg contra el Regne d’Espanya per vulneracions de drets fonamentals bàsics.

Resulta forçós convenir que es tracta d’un objectiu prou peculiar per l’insòlit. No hi ha cap petició política, ni tan sols es demana una sentència absolutòria: el que es reclama és la finalització del procés en el seu tram estatal a fi d'intentar la reparació de les lesions del patrimoni jurídic dels recurrents per part d’instàncies internacionals, que formen un sistema de protecció d’aquesta mena de drets bàsics i elementals, sistema del qual el Regne n’és part.

Doncs bé, la resposta del TC ha estat tan curiosa com, a parer meu, cruel, ja que afegeix més sal a la ferida. En efecte, els vaguistes ―i la resta de presoners― clamen per la seva llibertat provisional, cosa que el TS, tant per part de l’instructor de la causa com per part de la seva sala d’apel·lacions, ha denegat sistemàticament.

El Tribunal Constitucional és el guardià últim dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans i de tots els que a Espanya pateixen una restricció d’aquests béns jurídics

Des de fa molts mesos els recursos, admesos també sistemàticament a tràmit, són dipositats en un calaix on no es resolen. Certament, el TC no és un tribunal ordinari. Al marge de la seva discutible consideració de tribunal de justícia en el sentit convencional, és el guardià últim dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans i de tots els que a Espanya pateixen una restricció d’aquests béns jurídics. Per tant, és molt més, en aquest sector, que un tribunal ordinari.

Un tribunal ordinari hauria de resoldre una petició de llibertat en el terme màxim de 30 dies. Per la llei d'enjudiciament criminal, durant la instrucció de causes penals amb pres, tots els dies són hàbils, és a dir, no hi ha dies feriats.

No hi ha res que avali que el TC ha de superar aquests límits, atès el bé jurídic en joc, la llibertat ni més ni menys, que és un dels valors superiors sobre els quals es fonamenta l’estat social i democràtic de dret, que l’art. 1.1 de la Constitució decreta.

De forma insòlita, el TC, en sentir-se interpel·lat per la vaga, intempestivament va fer públic un comunicat, on deia que l’estudi del recurs ―no la seva resolució― estava fixat d’acord al calendari ―desconegut pel públic i els justiciables― del mateix TC. Deia, a més, un parell de coses interessants, rellevant una i molt rellevant l'altra. La rellevant: que els recurrents havien presentat una trentena de recursos.

El que s’ha d’arribar a veure: el TC queixant-se de l’activitat processal dels que senten vulnerats els seus drets fonamentals. Què esperava el TC? Que qui es veu atropellat per la maquinària de l’estat es quedi de braços plegats tot encomanant-se a la justícia divina? Aquesta és una manifestació sobrera i impròpia, un cop, més de qui té la missió constitucional que té.

La qüestió molt rellevant fa referència al rovell de l’ou. Així és, el TC en la seva nota al·ludeix a “la complexitat d’aquest procés en el qual s'integren drets fonamentals i l’anàlisi de qüestions d’estricta naturalesa penal”. En una retorçada redacció el TC ja està prejutjant: a més de la rellevància constitucional ―la raó, teòrica, de l’admissió a tràmit dels recursos― apareixen ara qüestions d’estricta naturalesa penal. És a dir, apareixen qüestions alienes a la jurisdicció del TC. Com en el conte, al llop se li veuen les potetes.

Un últim passatge de la nota de premsa resulta també cridaner. La referència a la complexitat dels casos és simplement ridícula. Dotze magistrats de reconegut prestigi, com imposa la norma constitucional, no són capaços de resoldre en pocs dies la qüestió de la llibertat dels presos, després de mesos de tramitació en l’afer més important de la història juridicopolítica espanyola?

En canvi, van mostrar prou imaginació i celeritat per pronunciar-se sobre la impugnació governamental de la nova candidatura del president Puigdemont a presidir la Generalitat. Abans d’admetre el recurs d’inconstitucionalitat de La Moncloa ―cosa que es deixava per a un moment posterior―, l'endemà de la seva presentació, van dictar unes mesures provisionals, mesures sense cap base legal. La reunió del TC va tenir lloc perquè l’aleshores vicepresidenta Sáenz de Santamaría va tocar retreta i tots els magistrats i magistrades, dòcilment i puntual, es van reunir en cap de setmana per resoldre el que van resoldre i com ho van resoldre. La celeritat basada en la llei de l’embut.

Senyal alarmant, molt alarmant. En veurem dos més.