Volia haver acabat l’any no parlant ni de política ni del procés, fins i tot en un moment de balanç, com diu el títol. Volia haver-me centrat, per exemple, en les fal·làcies de les campanyes publicitàries alliçonadores, moralistes o de simples rentats de cara, per part de grans companyies comercials que es presenten com el rien ne va plus de la puresa.

Ens mostren que cuiden la natura protegint arbres de Nadal, denuncien que poc que ens comuniquem entre nosaltres o ens diuen com hem d’encarar la vida; de la mà, per exemple, de l'humor. Al costat d’aquests aparadors nadalencs de bonisme, haurien de presentar el seu estat de comptes, no només l’econòmic, sinó també el social: com tenen cura de veritat del medi ambient, què fan per la conciliació familiar dels seus empleats o si el clima dins de les seves empreses és de tan bon rotllo com ens volen fer veure.

Tot i ser digna de no poc interès aquesta falsia, encara ho és més la ignomínia que comporta passar un altre Nadal i Cap d’Any amb presos polítics acusats de delictes que tots sabem que no han comès. Estan en una presó preventiva que ni tan sols ha estat alleujada en aquests dies i se’ls tracta pitjor que als que ja han estat condemnats.

L’altre dia, quan vaig anar a Lledoners a visitar dos desposseïts il·legítimament dels seus càrrecs, Junqueras i Romeva, vaig passar tots els controls, aquelles portes de les quals no s’obre la que tens al davant fins que no es produeix l’hermetisme de l'espai quan es tanca la que tens al darrere. Vaig passar els controls amb un pres de compliment que tornava del permís nadalenc, Sant Esteve inclòs.

Hom es demana —i crec que és una pregunta legítima— per què és de pitjor tracte un pres preventiu, que encara no ha estat ni jutjat, que carceràriament no és gens conflictiu, que no s’ha comportat mai amb violència respecte a cap persona ni cosa, és de pitjor tracte, reitero, que un pres executòriament condemnat i que ja purga la seva pena. Per què?

Per què és de pitjor tracte un pres preventiu que un pres executòriament condemnat i que ja purga la seva pena?

És cert que la llei no preveu el permís per als preventius, com sí que ho fa per als condemnats. Però si el jutge pot acordar la llibertat prèvia al judici, encara més pot acordar un permís amb les garanties degudes. Doncs res d’això: la resposta judicial que reben els preventius a la seva petició de permisos per a festes familiars tan assenyalades és negativa i arriba després que s'hagi acabat el període per al qual es demanava el permís.

Dir que no aniràs a casa per Nadal el dia 27 de desembre afegeix una crueltat gratuïta, impròpia d’un estat de dret. No s’hi val a dir que la petició es va fer tard. Encara que s’hagués fet cinc minuts abans d’iniciar-se l’hipotètic permís. El Tribunal Suprem té prou mitjans de tota mena per resoldre, en el sentit que sigui, una petició com aquesta en qüestió de minuts.

Un altre Tribunal Constitucional —que ara sembla molt i molt llunyà— va dir allò que la justícia no s’atura a la porta de les presons (STC 127/1996), quan va rememorar una sentència emblemàtica del Tribunal d’Estrasburg, de 1984, el cas Campbell i Fell. Ara la justícia sembla acampada extramurs de les presons, com els cantaires que s’apleguen a l’exterior de diverses penitenciaries catalanes per acompanyar així els presos.

En aquestes condicions, no toca avui analitzar la interlocutòria, lògicament i jurídicament desconjuntada, sobre les peticions de traslladar la jurisdicció del cas per l'1-O a Barcelona, que és on constitucionalment i legalment correspon. No toca: és sobrer davant d'aquesta realitat. No hem d’oblidar, com ja he afirmat diversos cops, que el Tribunal Suprem dona més importància al seu adjectiu que al seu substantiu: per damunt de tot és suprem. En aquest context, cal esperar més notes de crueltat com la denegació extemporània del permís nadalenc: hom hi afegirà sal, vinagre, pebre... i el que calgui, a la ferida.

Així doncs, a l’hora de fer balanç de l’any 2018 —les dates hi obliguen— no pot ser cap altre: la situació és de fallida. Sense pal·liatius.

Salvant el vessant personal, desitjo que la sortida del 2019 sigui molt millor que l’entrada que ens disposem a fer-hi. De tot cor.