Continuem la peça d’ahir. Toca ara repassar l’actuació de l’advocat de l’Estat. Primer que res cal preguntar-se què hi fa l’advocat de l'Estat al procés per l’1-O. Aquest advocat és un peculiar acusador particular, doncs representa una víctima particular: l’Estat com a ens jurídic. Per tant, és molt discutible que pugui exercir, més enllà de la defensa dels propis interessos de l’Estat, accions penals com a acusador popular, és a dir, com a persona física no ofesa pel delicte ―especialitat hispànica absolutament exòtica en el dret comparat. Que ho faci amb més o menys extensió no obsta que es qüestioni la seva actuació.

En el procés per l'1-O, l’Advocacia de l'Estat es va personar en la causa pel delicte de malversació. En canvi, a l'hora de presentar les conclusions provisionals, ho ha fet a més pels delictes de sedició i desobediència. O sigui, que ha ampliat el seu radi d’acció, tot el contrari del que la propaganda oficial proclama quan es vanta d’una reducció de la càrrega penal de l’acusació.

Simplificant les coses, i centrats en la malversació, pot l’advocat de l’Estat querellar-se i acusar per malversació en el procés per l’1-O? Entenc que no. La raó: si s'hagués esdevingut aquest delicte, la perjudicada seria la Generalitat i no l’Estat. Durant el 155, l’Estat podia haver-se querellat des de la Generalitat i no va piular al respecte.

No s'hi val a dir que Estat i Generalitat són el mateix, que la Generalitat és Estat. La mera observació ens mostra el contrari: Estat i Generalitat són ens jurídics diversos, amb personalitats jurídiques pròpies i interessos dispars. L’advocat de l’Estat, com l’advocat de la Generalitat, són, per entendre’ns, advocats d’empresa: una es diu Estat ―govern central si es vol― i l’altra, Generalitat.

Pot l’advocat de l’Estat querellar-se i acusar per malversació en el procés per l’1-O? Entenc que no

No s'hi val a contraargumentar que, en cas de malversació dels pressupostos de la Generalitat, els cabals públics afectats serien els de l’Estat, essencialment via el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica ―que depèn de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). El FLA instrumentalitza línies de crèdit per a les comunitats autònomes i, com en qualsevol crèdit, els diners, quan es lliuren, passen a ser propietat del prestatari, en aquest cas la Generalitat.

És exactament com els diners que rebem d’un banc. Els doblers passen a ser propietat del receptor del préstec i el banc, que n'és el prestador, en perd la propietat i només hi té un dret de crèdit, és a dir, de reclamar al prestatari si no abona en els períodes i formes pactats les devolucions totals o periòdiques. Que el govern central controli les finances de la Generalitat no el fa el seu propietari, com els creditors no són els propietaris de l'empresa en dificultats a la que financen.

Així, els cabals públics tenen un titular ―una concreta administració pública―, que els té a la seva caixa, provinguin d’on provinguin. La transmissió de diners, atès que són cosa moble i fungible (perdó pel tecnicisme), comporta la transmissió de la seva propietat. És de primer de Dret.

Si els fons de la Generalitat es nodreixen de transferències, el resultat és el mateix. I si fossin subvencions estatals, també. Les subvencions, finalistes o no, passen a engrossir la caixa del receptor i generen l’obligació d’executar determinades fites. També passa amb les beques, que són una subvenció: el becari esdevé titular del capital de la beca i té l’obligació d’aplicar-la a les finalitats que preveu la seva concessió. El subsidiant, però, n’ha perdut la propietat.

Per això, la personació de l’advocat de l’Estat com a representant del perjudicat ―l’Estat― és més que discutible. Encara hem de veure més antinòmies supressives!

De manera insòlita, ni el fiscal ni l’advocat de l’Estat no demanen als acusats ni la restitució dels imports malversats ni cap mena de responsabilitat civil per aquest presumpte delicte

Centrem-nos en la malversació pròpiament dita. Problemes molt rellevants de tècnica legislativa apart, tal com diu aquesta acusació ―i també el mateix fiscal―, no s’acredita cap despesa, sinó l’existència ―veurem quines i amb quina legitimitat― de factures o encàrrecs. Curiós que no s’acrediti cap despesa, és a dir, cap disposició efectiva de diners. Curiós que l’anterior ministre d’Hisenda, com és públic i notori, va dir que no es va pagar res del referèndum, cosa que Montoro sabia perfectament, atès que els comptes de la Generalitat estaven intervinguts. No para aquí la cosa: l'acusació presenta un munt de factures posteriors al 27 d’octubre, un cop ja en vigor el 155!

Last but not least, la causa no inclou cap dictamen de la Intervenció General de l’Estat, ans al contrari: existeixen certificacions negatives de les intervencions estatals i catalanes de despeses. El que hi ha a la causa és un recopilatori de factures fet per la Guàrdia Civil, institut policial no capacitat tècnicament per dictaminar en matèria d’altes finances públiques. Aquesta seria la seva primera vegada! En tot cas, les penes no són lleus: es demanen 7 anys per aquests diners no disposats.

Més encara. Si ens trobem davant de diners no aprovats i disposats, resulta xocant que, de manera absolutament insòlita, ni el fiscal ni l’advocat de l’Estat no demanin als acusats la restitució dels corresponents imports ni cap mena de responsabilitat civil (rescabalar el perjudicat) per aquest presumpte delicte. L’import final i real de la distracció final el fien al futur, quelcom insòlit. Així que tenim una malversació en què res s’ha disposat a càrrec dels pressuposts públics. Estrany delicte i estrany principi de legalitat el que regeix a la Fiscalia General de l’Estat i a l’Advocacia General de l’Estat.

L’alteració de l’ordre públic ha de suposar una fallida radical de la convivència ciutadana, no només aldarulls més o menys violents

Sobre la desobediència, tema més complex tècnicament, malgrat la seva relativa irrellevància (no presenta pena de presó) vistes les altres infraccions en joc, n'exposo unes pinzellades. De qui emanen les presumptes ordres desobeïdes és del Tribunal Constitucional (TC). Diguin el que diguin el mateix TC o el TS, el TC no és pròpiament un tribunal de justícia. Com no ho és el Tribunal de Comptes. Dues mostres: el TC no figura dins el Poder Judicial. És un quart poder i està servit per magistrats que no tenen l’estatut de jutge. Per exemple, els seus integrants poden ser membres de partits polítics, cosa que està radicalment prohibida per a jutges i fiscals. No cal, ara per ara, allargassar-nos en aquesta qüestió, de profundes implicacions jurídico-constitucionals no sempre clares i pacífiques.

Ens queda la sedició. Des del 1995, aquesta infracció és una infracció contra l’ordre públic. Ha de ser una alteració de l’ordre públic colossal, molt més enllà d’uns desordres públics, atès que la pena per sedició (art. 545 CP) per als considerats autoritats és de deu a quinze anys de presó. Així doncs, l’alteració de l’ordre públic ha de suposar una fallida radical de la convivència ciutadana, no només aldarulls més o menys violents que les forces de l’ordre poden restaurar per si soles.

No només ha de suposar la sedició una fractura cabdal de la convivència, sinó que els mitjans per dur-la a terme han de ser radicals. Novament ens trobem amb un alçament com a acció rectora i indispensable d’aquest delicte, alçament que ha de ser públic i tumultuari. Sense alçament no hi ha sedició. Com vam veure ahir, l’advocat de l’Estat no troba una acció per qualificar-la de tal. Es centra en aspectes que considera violència o tumult, però, atesa la construcció legal, no pot anar enlloc. Retornem doncs al mateix problema que planteja la rebel·lió: el tumult és l’adjectiu de l’acció; sense acció no hi ha res penalment significatiu. Li poden donar tantes voltes com vulguin, extremant a voluntat un llenguatge exagerat, barroc o fins i tot fal·laç: l'acusació no identifica una sola acció sediciosa.

De ben segur, però, el judici no serà així de fàcil.