Fa uns quants dies sento gent dient que la situació política que vivim tindrà greus efectes en la convivència entre persones i que les conseqüències duraran molt de temps. Bé, com sempre passa, això dependrà de les persones.

Hi ha persones amb una tendència irrefrenable a estar emprenyades amb el món. I si no tinguessin com a excusa la situació actual, no pateixi que ja en trobarien una altra. La qüestió és estar emprenyat (o emprenyada) amb el món. Sempre. El de menys és el motiu.

El que si és cert és que, en general, tots plegats, inclosos als que ens fa mandra estar permanentment emprenyats amb el món, estem més “sensibles” a no entendre o a no voler entendre els altres. I la pregunta és: això té solució? Jo crec que sí. I, si m'ho permet, posaré un exemple personal que implica una altra persona que m'ha donat autorització per ser citada.

El passat 17 d'octubre vaig escriure aquest article. Hi explicava i després hi criticava unes opinions manifestades per la periodista Victoria Prego en una tertúlia de la Cadena COPE. I si vaig escriure'l va ser perquè, com explicava en aquella peça, 1/ ella és la presidenta de l'Associació de la Premsa de Madrid (l'equivalent del nostre col·legi de periodistes però a Madrid) i 2/ ella és periodista, una periodista de trajectòria, i no una tertuliana qualsevol que s'ha de guanyar la vida a base de ficar llenya al foc.

El meu to va ser excessiu? Doncs segurament sí. ¿Si ara el tornés a escriure defensaria el mateix d'una manera menys vehement? Doncs potser sí. Però només trenca plats qui en renta.

El cas és que la senyora Victoria Prego em va fer arribar un correu electrònic de queixa on hi manifestava que ella no havia dit el que jo li adjudicava. Jo vaig contestar-li amb la gravació de l'àudio del programa. No vam posar-nos gaire d'acord en si ho havia dit o no. Ella defensava que no i jo que sí. El cas és que en un dels seus correus ella hi va escriure: “Protesto porque en base en todas esas falsedades usted me adjudica, de un modo por completo gratuito, un sentimiento que es del todo ajeno a mi carácter: el odio. Jamás en mis casi 69 años de vida he odiado a nadie y mucho menos he sentido odio político por ninguno de mis compatriotas por más que tengan posiciones contrarias a las míasEso era lo que quería decirle”.

I aquí sí que ja no va haver-hi discussió possible. Podríem haver estat polemitzant uns quants correus més sobre si ella va afirmar una cosa o no, però sobre intencions i percepcions no hi havia res a dir. Perquè eren sentiments exclusivament seus sobre els quals jo no podia fer cap valoració. Jo li havia adjudicat un sentiment que ella em deia no haver tingut mai i jo havia d'acceptar-ho i creure-la. Podria i puc criticar el que ella va dir o dirà, de la mateixa manera que ella o qui sigui pot criticar-me a mi pel que jo he dit o diré. Però si ella em manifesta que la meva percepció va ser incorrecta, que jo estava equivocat, jo haig d'admetre l'esmena.

En un correu posterior vaig manifestar-li que no tenia cap inconvenient en explicar i transmetre als lectors la seva queixa sobre les meves percepcions. La seva resposta va ser que no tenia cap inconvenient, però que tampoc m'ho demanava.

“Me basta con haber expresado mi protesta y que usted la haya recibido ¡y entendido!. Con eso tengo más que de sobra. No tiene usted que sentirse obligado, en absoluto, a abordar el asunto más allá de nuestra correspondencia. Pero puede usted hacer lo que crea oportuno. Por mi parte, doy por finalizada la controversia. Un cordial saludo”.

Han passat sis mesos i he cregut que aquest era un bon dia per explicar aquest cas. Perquè parlant, les persones s'entenen. I es comprenen, que és molt més important. O al menys, ho intenten. Bé, a no ser que es tracti de gent que prefereix estar emprenyada amb el món abans que entendre's, que també n'hi ha. Perquè tots i totes som subjectius i ens guiem per les nostres percepcions. I alguns cops encertem, altres ens equivoquem i altres mai ho sabrem del cert.

Perquè hem d'acceptar i respectar que les persones ens diguin que han actuat d'una manera totalment oposada a la que nosaltres hem percebut. Encara que pensem que teníem tota la raó. Sobretot perquè també ens agradaria que, arribat el cas, les altres persones també ens ho acceptessin i ens ho respectessin a nosaltres.