Al final de les manifestacions, a part de les màquines de la neteja, cada cop més hi passen les màquines de la propaganda. Perquè un cop acaben, el que importa de les manis del segle XXI és saber quanta gent hi havia. I, esclar, els convocants inflen i inflen i els rivals dels convocants desinflen i desinflen. I després hi ha les xifres oficials, siguin d'Ajuntament, delegació del govern o policia. I has de llegir-les depenent de qui mana a l'Ajuntament, qui mana a la delegació del govern o de quina policia es tracta.

La mani d'avui a Madrid a favor d'una via violenta i autoritària per resoldre el conflicte polític a Catalunya podrien haver-la fet al Camp Nou. I haurien aconseguit un aforament comparable al d'un partit de tornada de setzens de final de Copa jugat un dia entre setmana del mes de gener contra la Unión Deportiva Fachaleco. Hi havia més armilles de plomes i banderes que persones.  

La propaganda ja està venent i seguirà venent que la mani ha estat un gran èxit, però la realitat és la que és. I em temo que a les seus de dos dels tres partits convocants ha estat una tarda de diumenge amb sobredosi d'infusions de Viagra a veure si a algú li puja l'ànim. I, de passada, reflexió. El PP i Ciudadanos es pregunten per què la seva gent avui no ha sortit al carrer.

Quan tres partits van a totes, amb tots els seus altaveus activats, amb tots els seus autocars i entrepans desplegats, amb tots els seus mitjans de comunicació amics empenyent i reuneixes 50 mil persones, 200 mil segons quantifiques tu mateix, això és punxar. Aquí i a la Xina popular. I no perquè a mi m'agradi o em desagradi la mani o vulgui menystenir-la. No, no, és que és així.

Ah, i parlant dels tres partits, la mani ha servit per tenir, finalment, la imatge dels tres genets de la reconquesta. Per fi existeix la foto de Casado Desatado, Rivera i Abascal junts. Ells i, de propina, les cúpules dels seus partits. Valls, no. Valls hi ha anat però ha decidit no pujar a fer-se la foto en la cosa aquella que ha servit d'escenari. I Arrimadas tampoc. Ella ni tan sols hi era. Oficialment perquè el seu avió ha patit un retard.

L'acte no ha durat ni 25 minuts, però de joc efectiu ni la meitat. La majoria del temps ha estat usat pels tres partits organitzadors per anar del lloc des d'on han seguit els parlaments fins a l'escenari on s'ha produït la ja famosa imatge de família. Una imatge que, vist el que hem vist, em temo que era el que més interessava als convocants i que serà el que potser més hauran de lamentar alguns dels presents. I, sí, parlo d'Albert Rivera.

I parlant dels parlaments i dels parlamentadors que han llegit el manifest. El resultat final ha estat OKDiario 2, AtresMedia 1. María Claver i Carlos Cuesta dels uns i Albert Castillón dels altres. Un posicionament que diu molt per on va el moviment de neonacionalització radical d'Espanya. Ni actors, ni cantants, ni intel·lectuals, ni presentadors, ni esportistes. Les cares visibles han estat tres representants dels mitjans de comunicació. Cosa que explica, no sé si volent o no, si conscientment o inconscient, que som davant d'una guerra en què l'arma és la propaganda.

Una guerra que no té el camp de batalla en la informació en directe, perquè el directe mostra la realitat tal com és i quan passa, i això és molt perillós, no fos cas que la gent veiés coses que no ha de veure, com la veritat. Per això a Espanya la mani només l'han ofert el canal públic 24 horas (RTVE) i La Sexta (a Catalunya, TV3). Mentrestant, 13TV transmetia una missa des de Toledo i la resta de cadenes generalistes feien les seves cosetes.   

La guerra es lliura als programes on es processen i s'empaqueten els fets a gust del fabricant i són consumits per la massa d'espectadors com qui es menja unes crispetes. Si vostè els veu, els sent o els llegeix, exclamarà: “Cinc mil milions de persones a la mani? Quina por, no? Estem perduts, rendim-nos!”. I aquesta haurà estat la xifra "real" d'assistents.