“Qui té boca, s'equivocà”. Frase sàvia que podríem reconvertir en “Qui fa coses, la caga”. I això ens inclou a vostè i a mi. I evidentment, a la justícia. A la d'aquí i a la de la Xina popular.

Sí, perquè la justícia ventila cada dia milers de qüestions molt sensibles que afecten la vida de molta gent, però resulta que és impossible que tot funcioni correctament en el 100% dels casos. El problema són les equivocacions quan la injustícia és evident i, a més, es veia venir que ho era. Amb el problema afegit, sobretot en els casos de presó preventiva d'un innocent, que aquestes equivocacions provoquen unes conseqüències irreparables perquè 1/ és impossible tornar enrere i 2/ i, sobretot, perquè la llei no preveu rescabalar el prejudici amb la mateixa proporció que la causada.

Entre els anys 2000 i 2016, la justícia espanyola va tramitar 9.227 denuncies per errors judicials i només va acceptar-ne 1.501. En aquest període va haver de pagar 50 milions d'euros en indemnitzacions, amb un preu mitjà de 70 euros per jornada d'engarjolament injust. Per tant, en el cas Rosell, els 643 dies de presó preventiva s'enllestiran amb uns 45 mil euros. I, au, passi-ho bé. És la tarifa oficial.

A veure, cap xifra compensa haver estat 643 dies empresonat per la cara. Ni compensa la ruïna de la teva vida personal, familiar i econòmica. Però 45 mil euros és un insult. I que als responsables del despropòsit no els passi res, és una vergonya i una indignitat. Ja que l'error és humà, quan passa cal afrontar-lo. Perquè si no el sistema és impune a la seva pròpia incompetència i, per tant, la ciutadania en desconfia. I si la gent no es creu la justícia, malament anem. I més en casos com aquest. O en el de Tamara Carrasco.

Acusada de terrorisme i rebel·lió, el 10 d'abril del 2018 va ser detinguda per agents armats i encaputxats. Després de diversos interrogatoris, l'Audiència Nacional va retirar els càrrecs, però no les mesures decretades, entre les quals hi ha la de no poder sortir del seu poble, Viladecans. I ara mateix no està acusada, però tampoc és lliure. Viu en una mena de forat negre legal esperant que algun jutjat es faci càrrec del seu cas i decideixi què decideix decidir sobre ella.

I posats a recordar casos on la justícia s'ha cobert de glòria i no ha estat capaç d’autocorregir-se davant l'evidència, el d’Ahmed Tommouhi. Va estar-se quinze (QUINZE!) anys a la presó acusat de quatre violacions que no havia comès. Abderrazak Mounib, detingut amb ell i també innocent, va morir a la presó totalment destrossat anímicament.

Quinze anys a la presó perquè era el cap de turc perfecte per tancar un cas obert. I això a pesar de que diversos dels policies que van participar en la investigació estaven convençuts de la seva innocència perquè no hi havia proves concloents en contra seva. S'assemblava lleugerament al vertader violador i això el va condemnar, a pesar que el 1995 el Tribunal Suprem ja va anul·lar una de les sentències en adonar-se que l’ADN trobat al lloc dels fets no era el seu sinó el d'una altra persona amb antecedents per violació. Però ningú va revisar les altres sentències i encara va estar-se 11 anys més a la presó.

L'any 1999, el fiscal en cap de Catalunya, José María Mena en va demanar que l'indultessin. Ni el govern del PP ni el del PSOE van concedir-li, però ell tampoc l'hauria acceptat perquè, tal i com va dir quan va sortir en llibertat: “No vaig acceptar cap indult perquè això és per als culpables, i sóc innocent”. També dos anys abans s'havia negat a sortir en règim obert i anar a la presó només a dormir perquè, com va dir en una entrevista concedida a Pere Ríos i publicada a El País: “Jo sempre vaig dir que quan sortís era per no tornar mai”. Una entrevista on va explicar que una setmana després d'estar en llibertat encara no havia parlat amb la seva dona i els seus fills que vivien al Marroc perquè “ens posaríem tots a plorar i seria massa dolorós”. Preguntat pels seus fills, Ahmed Tommouhi va afirmar: “No recordo l'edat que tenen. Quan vaig entrar a la presó eren petits. S'han educat orfes amb un pare viu. M'han arruïnat el futur. Per què val la pena viure així?”.

I no va passar res. Ningú va ser responsable de res. Com en el Cas Tamara o en el cas Sandro. Les injustícies evidents i fruit de la desídia i la incompetència mai tenen pare. Ni mare. I mai pasa res. Terrible.