Nova polèmica sobre humor, llibertat d'expressió, censura i si hi ha d'haver límits. Aquest cop el protagonista és José Antonio Ortega Lara, funcionari de presons que va estar 532 segrestat per ETA i que és un dels cofundadors de VOX.

Resulta que en un monòleg que el còmic Iggy Rubin va fer el passat 2 d'abril al programa La Resistencia de Movistar+ va succeir el que pot veure en aquest vídeo que un usuari de twitter ha penjat al seu compte sense enllaçar a la font original. Si encara no l'ha vist, se'l mira i després li explico què ha passat...

Doncs el que ha succeït és que la companyia ha retirat el vídeo de totes les plataformes perquè “no s'ajusta als principis editorials de Movistar+”. Per aquest motiu li he enllaçat el contingut d'un particular, perquè tots els enllaços on line han quedat petats.

Però, com les polèmiques sempre tendeixen a ser polièdriques, coincideix en el temps un altre acudit de la mateix gent, en aquest cas relacionat amb les morts de nens intentant creuar la mediterrània des del continent africà cap a Europa. I aquest, en canvi, no ha estat retirat.

Lesbos

I ja hi tornem a ser amb un debat que, com el de l'eutanàsia, és cíclic. I ho és perquè mai s'acaba de resoldre. I si les coses no es resolen, tendeixen a perdurar en el temps i cada cop més empitjorades. Ho hem vist també, i ara li canvio de protagonistes però som allà mateix, aquest cap de setmana al camp del Girona. Els seguidors de l'Espanyol que van viatjar-hi per veure-hi el partit de lliga, van enganxar a la zona d'accés a la graderia un fotomuntatge d’Ana Frank amb una samarreta del Barça.

L'humor és i ha de ser la manera enginyosa de ser irreverent i crític, sobretot amb el poder. I només ha de tenir els límits del codi penal, tot i que tal com administren últimament el codi penal els que el controlen, aquest límit és relatiu, interpretable i pots prendre mal només caminant per la vorera del davant d'un tribunal polític. Perquè resulta que en un món on el poder s’ha autosobreprotegit en relació als altres, l'humor molesta, com molesten les preguntes incòmodes. I aquí és quan un poder bunqueritzat aprofita qualsevol cosa per passar comptes amb els molestos “còmics”.

Això no "quita" que sigui convenient que qui es dedica a l'humor, abans de practicar-lo sempre es pregunti “per què?”.¿Té sentit fer acudits més o menys enginyosos sobre algú que va estar segrestat 532 dies en un forat de merda i que possiblement arrossegarà un trauma tota la seva vida?  I sobre pobres nens ofegats? Quin mèrit té riure's d'ells? Què aporta humiliar el dèbil? Què aporta anar a una partir de futbol a fer brometes sobre una víctima dels nazis? 

Gila això ho va definir magistralment: es tracta de riure “amb” i no “de”. I ho deia qui va fer-se famós fotent-se de la guerra després “d'haver estat mal afusellat” als 19 anys. Van passar molt de temps fins que va explicar-ho. Ell formava part d'un grup de joves, alguns menors, que van decidir combatre a la guerra civil amb els republicans. Un dia, sense munició ni menjar, van ser capturats pels “nacionals”, que van decidir afusellar-los. Però va resultar que el piquet d'execució el formaven un grup de “moros tan borratxos”, com ell mateix relatava, que a ell no li va tocar cap bala i va poder salvar la vida fent-se el mort durant hores amagat entre els cossos dels seus amics tirotejats.

Potser Iggy Rubin i els seus companys troben una inspiració en aquesta història. I vagi vostè a saber si les seves pròximes brometes van d'aquells nois afusellats i de la dona que va ser violada davant seu pel grup de botxins instants abans de prémer el gallet. Perquè potser els acudits sobre Ortega Lara o sobre nens ofegats ja no provoquen tanta hilaritat.