En Xavier García Albiol té un gran olfacte polític. Fa 15 anys va detectar als barris “obrers” de Badalona fruit de la immigració dels anys seixanta del segle passat l'inici d'un nou fenomen social: la por i el recel vers la nova immigració que arribava atreta per la bombolla immobiliària. I va saber usar aquella situació tan hàbilment que va aconseguir ser alcalde del PP en una de les ciutats més “psuqueres” i sociates de Catalunya.

El racista Albiol? No, el gran populista Albiol, que sempre li diu a qui detecta que pot ser el seu votant el que el seu possible votant vol sentir. De fet, quant fa que vostè no sent Albiol parlar d'immigració? Quan va ensumar que aquest discurs ja no li donava vots, va deixar de fer-lo.

Però ara ha flairat una altra possible presa. Ha vist que als EUA, la Gran Bretanya i França s'hi ha produït un fenomen electoral semblant, amb matisos i amb resultats diferents, però amb un mateix origen. I és un fenomen global consistent que milions de treballadors sense qualificar o molt especialitzats de tot el planeta contemplen com els seus llocs de treball els ocupen o els ocuparan en breu les màquines. I se senten abandonats, sense futur. Veuen que no podran adaptar-se a la gran revolució digital del segle XXI i que ningú fa res per ells. I la seva reacció lògica és anar contra “les elits”, així en general, que consideren les culpables de la seva situació. D'aquí el triomf de Trump i el Brèxit i els bons resultats de Le Pen. Aquest populisme que ofereix curar el càncer terminal a persones desesperades a còpia de desbloquejar-li els xacres i fer-li infusions de flors de Bach. Perquè davant de la desesperació, la gent s'agafa a qualsevol cosa.

I Albiol ha decidit que els seus possibles votants que ja no li compren el tema del racisme ara li poden comprar aquest discurs de les elits. Si està funcionant a mig món, per què no aquí, oi? I per aquest motiu, dilluns, just acabar la manifestació de suport a Carme Forcadell i Anna Simó, va dir allò que “les persones concentrades a les portes del TSJC són l'aristocràcia política catalana”. O sigui, ells són les elits que volen mantenir els privilegis i jo sóc com vosaltres...

És el primer cop que llança la canya en aquestes aigües. I si ho ha fet és perquè té clar que ha d'anar per aquí. I el seu olfacte normalment ho encerta. Ell, que últimament ha sabut convertir-se en la imatge del “no” al referèndum, ara intenta fer carambola sumant a la seva causa l'estrat sociològic on conflueix el “no” i el desencantament i la frustració permanent derivats del no-futur que els porta l'era del big data.

Seguirem amb interès l'evolució del trumpisme-lepenisme-brexisme a la catalana...