Quan els ciutadans no entenen la justícia, la justícia té un problema. I compte, entendre-la no vol dir compartir-la, que aquest és un altre tema. Entendre-la vol dir percebre que les decisions que pren són coherents, lògiques i sensates. No hi ha res pitjor per la justícia que enviar el missatge que, ja sigui per culpa d'unes lleis passades de moda o incoherents, ja sigui per culpa de qui les aplica, actua frívolament.

I, lamentablement, una gran part de la ciutadania torna a tenir aquesta sensació. Ara pel cas de María José Carrasco, la dona amb esclerosi múltiple que va morir ajudada del seu marit, Ángel Hernández.

La deixadesa dels polítics fa que a dia d'avui ajudar algú a deixar de patir després d'anys i anys de malaltia incapacitant i sense remei sigui considerat un delicte d'auxili o cooperació al suïcidi. Això va provocar que un cop l’Ángel va reconèixer els fets, passés a disposició d'un jutjat de guàrdia. Va tenir sort i la jutgessa del 36 de Madrid va decidir deixar-lo en llibertat sense mesures cautelars momentànies, però qualsevol altre jutge podria haver optat per engarjolar-lo preventivament. Perquè la llei ho permet.

Com era de preveure, la història no s'ha acabat allà i la cosa ha anat per un pedregar inesperat. Resulta que el jutjat 25, que s'ha fet càrrec del procediment ja que va ser qui va aixecar el cadàver de la María José, ha decidit passar-li la pilota a un altre jutjat. Sap quin? Doncs un de... VIOLÈNCIA CONTRA LA DONA!

I és que el jutge s'ha agafat a la Llei de Violència de Gènere i a la doctrina del Suprem que determinen que “els homicidis comesos contra qui sigui o hagi estat dona de l'autor o hagi tingut una relació d'afectivitat anàloga han de ser investigats per jutjats específics”.

Per tant, ara mateix som en un punt on el cas de l’Ángel és en un jutjat que entén de violència de gènere però acusat de cooperar en un suïcidi, cosa que li pot significar una condemna d'entre 2 i 10 anys de presó. Si té sort, li aplicaran una rebaixa de la condemna per l'eximent d'actuar per “petició expressa i inequívoca” d'una víctima sempre que aquesta patís “una malaltia greu que la conduís necessàriament a la mort o li produís greus patiments permanents i difícils de suportar”.

Tot plegat un despropòsit que m'ha recordat un cop més l'acudit dels dos bascos que van a buscar bolets al bosc i que ja he usat altres cops:

- Aivá la hostia Patxi, acabo de encontrar un Rolex!

- Cagon la trainera de la Sotera Iñaki, si vamos a setas, vamos a setas. Y si vamos a Rolex, vamos a Rolex.

Doncs és exactament això. A que estem anant? Si parlem del dret a morir dignament i a l'eutanàsia activa, què hi fa aquí al mig la violència contra les dones? És que no té cap lògica ni cap sentit. És que no té res a veure una cosa amb l'altra.

I, sobretot, quina doble falta de respecte. Per les dones que són assassinades, i que ho són per una reacció inhumana d'odi i absolutament despullada d'amor. I per la María José i l’Ángel, que junts van dur a terme un acte d'humanitat ple d'amor i de tendresa infinit i etern. Però, en quin cap li pot entrar a algú poder arribar a fer coincidir les dues coses?