Imagini que vostè decideix marxar de vacances amb els seus fills a mig curs escolar i que l'ajuntament de la seva ciutat li imposa una multa “pel menyspreu flagrant de les regles de l'escola”. I imagini que la cosa acaba al Tribunal Suprem. Doncs això ha passat al Regne Unit, concretament a l'illa de Wight. I la batalla continua als tribunals entre pares i Administració. Un cas per reflexionar i debatre, no troba?

Tot va començar l'abril del 2015, quan el matrimoni format per John i Sally Platt va agafar els seus fills, inclosa la nena de sis anys, i se'n van anar una setmana al parc Disney d’Orlando. El pare ho va justificar dient que era l'única època de l'any en què els era possible fer el viatge amb tots els nens, però l'escola li va negar el permís perquè aquests set dies “perjudicaven el desenvolupament de la nena i el de la resta d'alumnes”. El cert és que viatjar quan ho van fer és un 50% més econòmic que en els períodes oficials de vacances escolars. Total, que a la tornada la família va trobar-se amb una multa del Consell de l'illa per valor de 70 euros (60 lliures). Motiu? Desobediència.

Els pares van presentar una demanda i el maig passat el Tribunal de Primera Instància els va donar la raó. Però la municipalitat va recórrer al Suprem, que ha acabat donant la raó a l'escola. Ara la multa puja a 150 euros, als que cal afegir els 14 mil del procés.

La família seguirà litigant perquè considera que la sentència els impedeix “ser l'àrbitre final del que considerem que és correcte pels nostres fills” i que “a partir d'ara resulta que cada absència no autoritzada, inclòs arribar un minut tard, és un delicte criminal”.

La vicepresidenta del Suprem britànic diu que “si uns pares decideixen endur-se els nens quan els vingui de gust, altres també podrien fer-ho” i que “els sistemes educatius esperen que la gent respecti les regles, però quan això no succeeix, es comet una injustícia amb els pares obedients que sí que compleixen el reglament, a pesar dels inconvenients”.

Entenc, per tant, que l'Estat planteja el debat exclusivament des del punt de vista del compliment de les normes: “si jo dic que la canalla no pot faltar a classe, la canalla no falta a classe i qui falti, multa per saltar-se la llei”. Perquè a aquestes edats, per exemple, sovint hi ha absències per malaltia i això no perjudica el desenvolupament educatiu de la resta de nens, com argumentava l'escola i aquesta situació, evidentment, no se sanciona.

I entenc que el pare ho planteja des de la seva llibertat de decidir quan vol fer vacances amb els seus fills, que és just quan pot o quan li surt més econòmic el viatge al lloc que tots els nens somnien visitar. Però, per a la nena i la seva educació, ¿què és més beneficiós: una setmana d'escola o una setmana amb els seus pares i germans veient al senyor Mickey i a la seva encantadora esposa, la senyora Minnie?

Perquè, per sobre de les normes d'obligat compliment dels uns i de la vulneració de les normes establertes dels altres, algú ha pensat en la nena? Què és el millor per a ella? I quan dic això també penso en els 14 mil euros que la broma els ha costat de moment als seus pares, uns diners que podrien haver estat usats per quan la nena tingui edat d'anar a la universitat o, directament, per haver llogat el senyor Mousse en persona per fer-li classes particulars. I unes quantes...