Quan algú fa el que ha fet l'Estat espanyol paral·lel per afrontar el conflicte català, està demostrant fins on està disposat a arribar per mantenir el seu statu quo. I també està mostrant que res l'aturarà, i molt menys la llei.

El llarenisme constitucional ha estat com un viatjant que du el seu producte a la maleta i va mostrant-lo pels pobles. Però en aquest cas perquè tothom sàpiga què els passarà si no són obedients:

- Senyores i senyors, amb tots vostès l'elixir miraculós que fa desaparèixer dissidents i lliurepensadors. Porto l'elixir de l'antic règim, mida màgnum extrem, perquè res canviï i tot continuï igual. Si volen ser i existir com vostès decideixin ser i existir, no dubtin que acabaran tastant aquest elixir i quedaran escarmentats per sempre més. Què, en volen un glopet? Ha, ha, ha!!! Vostès no són res i nosaltres sí! Per això fem el que ens surt de l'escrot!

Alguns ja van avisar fa temps que amb aquestes coses dels estats paral·lels passa com amb la pasta de dents, que un cop fora del tub, és impossible tornar-la a posar a dins. Vaja, que un cop ja ho tens tot organitzat per escarmentar els indepes, la temptació d'anar una miqueta més enllà i escarmentar-ne uns quants més és massa llaminera com per resistir-s'hi. I, tal i com es veia venir i tal i com uns quants ja van avisar, la temptació no només viu a dalt sinó al poble veí.

I darrere dels indepes, va seguir la vulneració de diversos drets socials, el retorçament de l'estat de dret, la banalització de la violència de gènere i la santificació i justificació de tota mena d'abusos contra les dones. Darrere dels indepes, unes quantes persones i idees han vist com els entaforaven un embut a la boca i, com si fossin un ànec, s'han begut la producció sencera d'elixir i després han estat passejats per la plaça pública dels mitjans de comunicació amics sucats en quitrà i empolsinats amb plomes.  

I ara l'onada purificadora ja ha arribat fins els equidistants, aquells que mentre passava tot això col·laboraven activament en l'elaboració de l'elixir o estaven callats observant com el fabricaven. Pensaven que callant i quedant-se quiets, no tindrien cap perill. Creien que les bèsties només els ensumarien i acabarien marxant. Però les bèsties mai en tenen prou i després d'ensumar-los els han esgarrapat amb tanta afició que a dins del immens forat que han deixat les urpes afilades hi cap tota la vergonyant desídia a l'hora d'invertir en infraestructures el pressupost que estava compromès. Imagini's vostè la ferida!

Però el més demolidor pels nouvinguts al club dels traïdors és que formant part de la manada que els ha atacat hi havia individus de la seva espècie. Jubilats i barons amb por a perdre la cadira i que han demostrat que també són estat paral·lel. I l'atac de la bèstia també ha demostrat que, tal i com també van avisar alguns (sí, sí, d'això també van ser avisats) el diàleg és impossible. Perquè la bèstia no parla, ataca. I per mantenir el seu statu quo, si cal, mata. També als de la seva espècie.