Des del 2012, totes les votacions que s'han celebrat a Catalunya —excloc municipals i generals— han estat tenyides d'excepcionalitat i embolicades en una atmosfera irreal, ja fos constituent o destituent —o ambdues coses alhora—.

El que ha succeït en aquests anys, però sobretot el que ha passat des dels atemptats d'agost fins al 21-D, donaria material de sobra per a un thriller polític que deixaria House of Cards o Scandal reduïts a històries anodines; o bé, si els genials Azcona i Berlanga seguissin entre nosaltres, podrien haver-nos delectat amb una barreja de La Escopeta Nacional i Todos a la cárcel (Pepe Sazatornil hauria fet un Puigdemont inoblidable). En tot cas, poc a veure amb la història d'una democràcia parlamentària funcionant amb aquesta tediosa normalitat que és el fonament mateix de la política civilitzada.

Aquesta votació del 21 de desembre també té algunes coses excepcionals. D'una banda, la mateixa convocatòria, feta pel govern espanyol després que qui va poder i va haver de fer-ho patís un atac de pànic i saltés per la finestra, no sense abans calar foc al pis. Per una altra, la circumstància anòmala que alguns dels principals candidats siguin a la presó, escapats o banyegats per la justícia. I per últim, el fet insòlit que són unes eleccions sense programes electorals: falten tot just tres setmanes per votar i ningú no ha pres la molèstia de posar en un paper el que pretén fer amb els problemes de Catalunya si li toca governar. I el que és pitjor, ningú no sembla trobar-ho a faltar.

Renunciar a la unilateralitat equival a renunciar a la independència com a objectiu visible en l'horitzó, perquè no hi ha en la realitat política una ruta bilateral cap a la secessió

Però hi ha coses que aquestes eleccions ja no poden ser, per molt que s'entossudeixin alguns a prolongar l'atmosfera onírica de cada votació com el dia del judici final:

No són unes eleccions sobre la independència. No només perquè després de la DUI pirotècnica del 27 d'octubre aquest decorat de cartró pedra es va ensorrar amb més pena que glòria, sinó perquè fins i tot els més irreductibles independentistes han admès que la unilateralitat no és un camí, sinó un atzucac. I renunciar a la unilateralitat equival a renunciar a la independència com a objectiu visible en l'horitzó, perquè no hi ha en la realitat política una ruta bilateral cap a la secessió. A la pràctica, s'ha acceptat que el futur de Catalunya serà dins d'Espanya, amb totes les singularitats que es vulgui. I el fet de participar en aquestes eleccions convocades per la "potència invasora" és la millor prova d'això.

No són unes eleccions plebiscitàries. No només perquè la ciència política desconeix aquest concepte, sinó perquè no hi ha dos termes antitètics sobre els quals pronunciar-se. No es vota un sí o un no a cap cosa transcendental i irreversible, simplement s'elegeix un Parlament i un Govern en el marc legal —rebutjat en la retòrica, però acceptat a la pràctica— de la Constitució, l'Estatut i la Llei Electoral de tota la vida.

Pel mateix motiu, no són eleccions duals. Per molt que es vulguin presentar com una confrontació bipolar entre dos blocs, la realitat és que aquí es presenten set candidatures, cada una d'elles diferent de les altres. De fet, la competència més real i aguda és la que s'està lliurant dins de cada bloc: els d'ERC es barallen pels vots amb els de Puigdemont i els de la CUP, i els de Ciutadans fan el mateix amb el PP i el PSC (els comuns prou tenen amb posar-se d'acord entre ells i amb les seves marejades bases electorals, que continuen sense saber si els toca buscar criada o posar-se a servir).

Tampoc no són unes eleccions sobre el 155, perquè aquest article té els dies comptats des que es va vincular a la convocatòria electoral. No depèn de qui guanyi o perdi: quan hi hagi un Govern elegit conforme a l'Estatut, el 155 s'acaba i no reapareix tret que algú vulgui repetir la bogeria del 6 de setembre i totes les altres coses.

I per descomptat, no són eleccions sobre els presos polítics (o els polítics presos, que en aquest cas l'ordre dels factors sí que altera el producte) per la senzilla raó que el que succeeixi amb ells no depèn en absolut de la voluntat de les urnes, sinó de la dels jutges. Tan cert és que els problemes polítics els ha de resoldre la política com que dels delictes se n'han d'ocupar els tribunals.

Són unes eleccions constitucionals, autonòmiques i estatutàries, destinades donar a Catalunya el que no ha tingut des de fa almenys dos anys

Què són i per a què serveixen, doncs, aquestes eleccions en la vigília de la loteria?

Per començar, serveixen per certificar el final de l'aventura del 6 i 7 de setembre. Qui governi no podrà —ni crec que ningú no ho pretengui realment— ressuscitar la vigència de les lleis de desconnexió que van marcar la ruptura amb l'ordenació jurídica de la democràcia.

Serveixen per obrir múltiples combinacions de govern i no només dues, com correspon a un Parlament multipartidari en el qual no hi ha majories clares.

Són unes eleccions constitucionals, autonòmiques i estatutàries, destinades donar a Catalunya el que no ha tingut des de fa almenys dos anys: un Parlament que legisli dins de la llei i un govern que es dediqui a governar i no a agitar, i que no pretengui ser alhora poder i antipoder, sistema i antisistema.

Són eleccions legals i fiables. Fa riure que els qui l'1 d'octubre van organitzar l'única tupinada que s'ha viscut en un país de la Unió Europea es posin ara formidables reclamant no sé quina classe de supervisions. Qualsevol que conegui una paraula d'això sap que, amb la legislació vigent, manipular unes eleccions a Espanya és materialment impossible, encara que es volgués.

Per ser legals i fiables, potser serveixen per iniciar un nou procés. Un que torni la serenitat i la confiança dins de Catalunya i cap a Catalunya, que permeti que a poc a poc vagin tornant les empreses que se'n van anar, que paraules com a feixista i colpista desapareguin per sempre del vocabulari polític i que el món torni a veure Catalunya com a model de convivència civilitzada i no de discòrdia i de fractura social.

Això és possible, guanyi qui guanyi el dia 21. Només fa falta que torni el seny i que aquestes eleccions serveixin per al que serveixen les eleccions en les democràcies avançades. Res més, però res menys.