Que les primàries del PSOE les guanyi Susana Díaz o Pedro Sánchez no només determinarà el futur del PSOE; hi ha moltes coses importants en l'actual situació política que depenen en bona mesura del desenllaç d'aquesta contesa. Una d'elles és l'evolució del conflicte de Catalunya.

Quan el 1982 es va formar el primer govern socialista de la democràcia, calia buscar un interlocutor estable amb la jerarquia eclesiàstica. No era un tema insignificant: en aquella època l'Església Catòlica encara era, després de les Forces Armades, el poder fàctic més influent del país. La decisió va sorprendre gairebé tothom, perquè el designat va ser Alfonso Guerra, que per llavors era el més semblant a Satanàs per a la dreta de missa obligada. Se suposava que saltarien espurnes.

Va resultar el contrari. Molt poc temps després, els bisbes ja només volien reunir-se amb Guerra. Un d'ells ho explicava en privat: "És l'interlocutor ideal. Primer, aquest senyor mana. Segon, no és sospitós de simpaties clericals, així que pot negociar amb nosaltres sense que ningú l'acusi d'entreguisme. Tercer, entén millor que ningú el llenguatge del poder. I el més important: quan arribes a un acord amb ell, això va a missa (mai millor dit). Ofereix certeses, que és el més important en una negociació. Naturalment, no pretenem evangelitzar-lo".

L'evolució més probable del conflicte català en els propers mesos comença a ser bastant predictible. Hi haurà un incendi quan es convoqui el referèndum i s'impedeixi la seva celebració. Després hi haurà eleccions a Catalunya i Oriol Junqueras es convertirà en el pròxim president de la Generalitat. Això obrirà un llarg període (em refereixo a anys) de cronificació del conflicte, caminant sempre sobre la prima línia divisòria entre la negociació i la insurrecció, sense que ningú renunciï a les seves posicions de principi ni s'atreveixi a trencar la corda.

En aquell període, el paper del PSOE serà essencial. Per diverses raons:

  1. Perquè mentre es mantingui l'actual distribució de forces en el Parlament espanyol, el grup socialista està en l'eix de totes les majories possibles.
  2. Perquè el Govern del PP provarà sempre de cobrir-se buscant la complicitat del PSOE; i això tant si toca posar-se dur com si convé fer concessions.
  3. Perquè el PSOE és, dels partits anomenats "unionistes", el més predisposat a avançar cap a solucions intermèdies, i pot exercir influència sobre el PP per treure'l de l'immobilisme.
  4. Last but not least, per la posició estratègica del PSC a Catalunya i en la seva relació amb el PSOE.

Per gestionar bé un llarg període de tensió, el Molt Honorable Oriol Junqueras necessitarà tenir a Ferraz un interlocutor sòlid i fiable, com menys sospitós de simpaties pel nacionalisme, millor

Per gestionar bé un llarg període de tensió-distensió-reacció-i tornada a començar, el Molt Honorable Oriol Junqueras necessitarà tenir a Ferraz un interlocutor sòlid i fiable. I a més, com menys sospitós de simpaties pel nacionalisme, millor.

Si és Díaz qui dirigeix el PSOE, ella tindrà un seient garantit a la "taula petita" de les decisions que es prenguin a Madrid, al costat de Rajoy i a les institucions i poders que tenen alguna cosa a dir sobre com tractar "lo de Cataluña". Al contrari, podeu estar ben segurs que Sánchez mai no tornarà a ser admès en una taula semblant.

Susana Díaz no és sospitosa en absolut de coquetejar amb pactes amb els partits independentistes per descavalcar el PP, ni de vacil·lacions pel que fa a la unitat d'Espanya. Això li dóna un bon marge de maniobra negociadora davant del seu propi partit. Entre altres motius, perquè els barons territorials que governen i els patriarques històrics del PSOE han unit el seu destí polític al d'ella, i des d'aquest diumenge ja no els queda espai de retrocés: o Susana triomfa, o ells moren en el tumult.

Per això mateix, des de la direcció del PSOE algú com Díaz pot avançar pel camí de les reformes constitucionals sense que se li armi un motí intern a cada pas.

Exactament en la situació contrària es trobaria Pedro Sánchez: bunqueritzat a Ferraz i envoltat d'enemics, sense majoria en el grup parlamentari, permanentment sota sospita –especialment en tot allò relacionat amb Catalunya després dels seus foscos tractes amb Podemos i els independentistes per arribar a la Moncloa adulterant el seu propi comitè federal–; lligat de peus i mans per avançar en acords mínimament arriscats; i per descomptat, completament desconnectat del govern.

Això suposant que davant la victòria de Sánchez en les primàries, Rajoy no decidís (com sembla probable) tallar en sec i convocar eleccions generals. El que posaria el president Junqueras davant de la tasca de torejar amb un previsible govern de coalició PP-Ciutadans amb majoria absoluta, enviant el PSOE (i amb ell el PSC) a la irrellevància.

Des de la direcció del PSOE algú com Díaz pot avançar pel camí de les reformes constitucionals sense que se li armi un motí intern a cada pas

Després de l'últim acord sàviament conduït per Javier Fernández (amb l'ajuda inapreciable del tàndem Elena Valenciano-Antonio Balmón), Susana Díaz podrà influir i deixar-se influir pel PSC sense que això generi constants tensions entre ambdós partits o protestes d'altres poders territorials del PSOE.

I com va succeir fa 35 anys entre Guerra i els bisbes, existiria la certesa que el que s'acordés amb la secretària general del PSOE es compliria amb tota seguretat. Amb Soraya Sáenz de Santamaría, Junqueras ha tingut una primera experiència dels avantatges de tenir davant una interlocutora sòlida, dura i flexible alhora i amb autoritat política per dir o dir no sense haver de mirar a la seva esquena. La situació seria semblant amb algú com Susana Díaz.

En resum: si el que es vol és agitar la revolta i el desordre en el curt termini, l'aposta segura és Pedro Sánchez. Un factor de desordre de primera magnitud, tant en el seu partit com a tot l'escenari polític espanyol.

Però si es vol introduir en la relació entre Catalunya i l'Estat un actor que subministri certeses, disposi de marge de maniobra i sigui fiable quant a la solidesa dels seus compromisos, interessa molt més algú com Díaz. Mai no regalarà l'oïda del nacionalisme català i el farà suar la samarreta; però, per al bo i per al dolent, sempre sabran a què atenir-se amb ella.

I què coi, sempre és preferible tractar els assumptes seriosos amb gent seriosa, per molt distanciada que estigui de les nostres posicions. Per aquesta mateixa raó a Madrid, que és un lloc en què això del poder s'entén bé, estan desitjant asseure's d'una vegada amb Junqueras –encara que sigui per matar-se amb ell– i oblidar-se ja dels mamarratxos de Convergència.