Mentre en aquest corral ibèric tots anem de corcoll, pendents del que passi avui a la celebració que consagrarà el cisma entre les dues Catalunyes —com les dues Espanyes de Machado, una d'elles ha de glaçar-te el cor— i obrirà oficialment la "fase Maidan" del procés, la resta del món recorda que tal dia com avui, fa 16 anys, es va produir el fet més terrible i més transcendent d'aquest començament de segle.

No sé si aquesta Diada del 2017 canviarà la història de Catalunya —i també la d'Espanya. El que és segur és que aquella altra Diada del 2001 a Nova York va canviar la història del món. Va ser la pitjor entrada possible en el mil·lenni, i des d'aleshores res ja no ha estat igual.

Als que llavors érem adults, les imatges de les Torres Bessones del World Trade Center ensorrant-se al mig d'un infern de foc i mort, o les d'aquells puntets voladors que vèiem a la televisió, que en realitat eren éssers humans que es llançaven al buit per morir estavellats i no abrasats, ens empaitaran tota la vida. Encara ens quedem hipnotitzats i aterrits davant de la pantalla quan arriba l'aniversari i ens ofereixen per enèsima vegada la pel·lícula de l'apocalipsi.

Aquella tarda només vam viure l'horror humà. De fet, pensar en la dimensió d'aquell atac era tan aclaparador que quan el primer avió es va estavellar contra la primera torre molts ens vam aferrar irracionalment a la idea il·lusòria que es tractava d'un accident terrible. Avui, a més, sabem les conseqüències d'aquells atemptats.

Res del que ha passat en aquests 16 anys no és aliè a l'11-S. Aquell dia es va iniciar per a molts una guerra global que encara continua i que ha condicionat i condiciona no només la geoestratègia de les grans potències, sinó la vida quotidiana de tots nosaltres. Perquè la regla d'aquest nou tipus de guerra del terrorisme contra la civilització és que cada persona és un objectiu militar en potència, i que a ningú no li demanen de quin costat està abans de fer-lo volar amb una bomba o atropellar-lo amb un vehicle llançat pel centre d'una ciutat. Una guerra en la qual, a més, els soldats enemics estan tan interessats a matar com a morir, perquè per totes dues coses seran recompensades per Al·là.

Dic que és una guerra de la barbàrie contra la civilització, no una guerra entre civilitzacions i molt menys entre religions, com alguns pretenen. Des d'aquell 11 de setembre, el terrorisme gihadista ha assassinat desenes de milers de persones. I encara que nosaltres només ens commovem quan venen a matar-nos a casa, la veritat és que la gran majoria de les víctimes són àrabs i la gran majoria dels atemptats s'han produït en països islàmics.

Encara que els Estats Units s'han involucrat en tota mena de guerres, no havien rebut mai abans un atac bèl·lic al seu propi territori. Potser perquè el sotrac emocional va ser tan traumàtic, la història d'aquest país es divideix en dos períodes: abans i després de l'11-S. Ni tan sols la participació en les dues guerres mundials del segle XX o la humiliant derrota al Vietnam no van sacsejar d'aquesta manera els fonaments de la societat nord-americana. En aquell temps, a més, l'imperi comunista s'havia ensorrat i l'emergència de la Xina com a superpotència econòmica alternativa feia les primeres passes, la qual cosa convertia els Estats Units en gendarme únic del món i els donava una sensació d'invulnerabilitat que l'atemptat va destrossar brutalment, quan va atacar-lo en el cor mateix.

Des d'aleshores vivim amb a l'ànim glaçat, sobretot des que els assassins ja no venen de països llunyans, sinó que viuen tranquil·lament a la casa del costat, els seus fills comparteixen escola amb els nostres i molts tenen el mateix passaport que nosaltres. Fins que un matí es desperten, munten una matança tan atroç com sigui possible i esperen tranquil·lament ser "abatuts", missió complerta per a totes dues parts.

En realitat, encara que ningú no ho diu, el que ens esglaia —i el que fa anar de corcoll tots els serveis d'informació del món— és imaginar el dia en què es produeixi un 11-S amb armes de destrucció massiva: biològiques, químiques o fins i tot nuclears. Atesa la imbricació d'alguns dels estats més hostils i embogits del planeta amb les terminals del terrorisme internacional, aquesta hecatombe ja fa tard.

Però és important el que ens importa i el que aquí ens importa és aquesta Diada del procés, les estelades, el referèndum que desitgem que ens prohibeixin per continuar abocant combustible a la locomotora i la independència que sabem que no arribarà, però que porta una mica de drama i d'èpica a les nostres vides tedioses.

Ho entenc. Només espero que en algun moment d'aquesta jornada gloriosa algú recordi, encara que només sigui per un instant, que per a la resta de la humanitat la data de l'11 de setembre significa una cosa molt diferent. Ells, què n'han de saber.