Quan se'ns va confiar la defensa del president Puigdemont i dels consellers a l'exili, fa gairebé dos anys, vam establir com a objectiu que tot el que es fes fora havia de tenir com a objectiu final que servís per generar un canvi d'escenari dins de l'Estat. En aquesta línia, no només es va traçar una estratègia sinó, també, s'han anat implementant una sèrie de tàctiques que tenen a veure amb les fases i moments de tot aquest procés d'internacionalització.

També, i des d'un començament, es va assumir que no seria una feina senzilla i que tindríem mals, regulars i bons moments. Però, sobretot, és important poder identificar cadascun d'aquells moments i encaixar-los dins del marc general del que s'està fent.

Depenent des de quin costat del conflicte es miri, aquesta hauria estat una bona o mala setmana. Des del nacionalisme espanyol i el puixant neoautonomisme català es viuen aquests dies amb eufòria. I, alguns, en l'independentisme, els viuen amb desànim. Tanmateix, crec que ni uns ni d'altres no estan aconseguint interpretar el que realment està passant.

És clar, així consta en una resolució d'un jutge del Tribunal General de la Unió Europea, que les mesures cautelars que sol·licitem, com a acció accessòria a la demanda en contra del Parlament Europeu per no reconèixer la condició d'eurodiputats del president Puigdemont i Toni Comín, han estat denegades, tal com passa en la gran majoria de les causes que es presenten davant d'aquest tribunal.

És clar, i així ho demostren els fets, que, seguint el nostre consell, i molt a desgrat, ni el president Puigdemont ni Toni Comín no van assistir en persona a la manifestació que aquest dimarts passat es va celebrar a les portes del Parlament Europeu per reivindicar el dret de sufragi actiu de més de 2 milions de ciutadans de la Unió Europea.

És evident, i així ho diu la resolució de la Comissió Europea, que s'han negat a tramitar una iniciativa ciutadana europea (IcE) que pretenia i pretén que s'activin els mecanismes legals previstos al Tractat de la Unió Europea (TUE) per analitzar i superar els riscos sistèmics que afecten l'estat espanyol i que tan clarament han quedat reflectits a partir del conflicte amb Catalunya.

Mai abans una obertura de legislatura del Parlament Europeu no havia estat tan marcada per un problema que, per alguns, només era intern i que s'està demostrant que és un escull per al conjunt de la Unió Europea

Ara doncs, potser, abans de llançar-nos a fer grans festes o caure en infundades depressions, caldria analitzar el context en què tot això es produeix i què és realment rellevant en cada moment.

Que la Comissió Europea, en funcions, hagi decidit rebutjar una IcE no ens ha de sorprendre; es tracta d'una decisió política dins d'un marc d'actuació que era esperable i que, a més, és recurrible. Les IcE són la màxima expressió de participació ciutadana dins de les institucions europees i, per tant, mai no han agradat a la Comissió i molt menys a una com la sortint, però, com estava previst, aquestes decisions són recurribles. S'ha de tenir present una dada fonamental: no ha existit cap IcE que hagi estat admesa, sense més ni més, per la Comissió i sí per part del TJUE.

Que no s'hagin admès les mesures cautelars que sol·licitem és un revés. La qüestió és saber-ho dimensionar per evitar eufòries o depressions, depenent des d'on es miri. La veritat és que són escassos els casos en què s'admeten, però la coherència jurídica obligava a sol·licitar-les tot i saber el risc de denegació. L'important, en tot cas, és que la nostra demanda va ser admesa en escasses quatre hores i això ja és un bon indicador.

Per nosaltres, l'essencial és molt diferent i dins d'una estratègia de molt més llarg recorregut que passa per la internacionalització del conflicte, aquesta setmana, com en poques d'altres, s'han assolit unes fites que eren molt difícilment imaginables fa gairebé dos anys.

Mai abans una obertura de legislatura del Parlament Europeu no havia estat tan marcada per un problema que, per alguns, només era intern i que s'està demostrant que és un escull per al conjunt de la Unió Europea. Milers de catalans eren allà a Estrasburg per recordar-ho als eurodiputats i, també, tres escons buits que són la millor expressió de la restricció dels drets civils i polítics d'una minoria nacional.

Alegrar-se que els representants de més de 2 milions de ciutadans de la Unió no puguin, ara per ara, ser representats al Parlament Europeu reflecteix una pobra visió de com ha de ser un estat democràtic i de dret, així com la Unió Europea que volen. No són pocs els que, d'una part, es diuen demòcrates, fins i tot progressistes, i que, tanmateix, s'alegren d'aquests escons buits... El que no saben és que són situacions incompatibles.

Hem obert un procediment davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, hem aconseguit visibilitzar davant de la Unió Europea els drets democràtics de milions de ciutadans de la Unió, hem aconseguit deixar al descobert una acció parapolicial i impedit el segrest del president Puigdemont i Toni Comín

El sol fet de defugir dels mecanismes de cooperació jurídica existents en l'àmbit europeu per endinsar-se als foscos camins d'un conveni com el de Màlaga, que permet el lliurament administratiu de qualsevol ciutadà espanyol per part de França, és un clar signe dels èxits de tota aquesta estratègia. Espanya ha renunciat al mecanisme de l'Ordre Europea de Detenció i Lliurament per jugar-ho tot a l'aventura de Harry el Brut i els seus sequaços que, aquesta vegada, no ho han aconseguit.

Utilitzar recursos públics, ves a saber quants, per provar de portar a Espanya per la força dos dels exiliats, també ens remunta a una Espanya que alguns diuen que ja està superada, però, clarament, no és així i d'això en tenim evidències de sobra després del viscut aquest dimarts a Estrasburg i Kehl... amb agents de paisà saltant-se fronteres i intentant una aventura més pròpia dels anys vuitanta del segle passat. Aventura que va acabar amb diversos alts càrrecs del govern de Felipe González condemnats per diversos delictes, entre ells el de malversació de cabals públics, el de detenció il·legal i d'altres.

En qualsevol cas, i resumint com ha estat la setmana i com anem, podem dir que hem obert un procediment davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, hem forçat que el Tribunal Suprem n'obri un altre, hem fet els passos necessaris per obrir-ne un tercer en contra de la denegació de la IcE, hem aconseguit visibilitzar davant de la Unió Europea els drets democràtics de milions de ciutadans de la Unió, hem aconseguit deixar al descobert una acció parapolicial i impedit el segrest del president Puigdemont i Toni Comín. Tot això només en una setmana que, no ho negaré, ha estat esgotadora.

No hi ha dubte que aquests dies van poder ser millors i també que tot va poder acabar en un desastre, amb el president Puigdemont i Toni Comín a la presó i privats de tots els seus drets per molts o moltíssims anys, però no ho han aconseguit... Seguim.