A Rajoy, al seu dia, li va semblar una bona idea això de judicialitzar la política i, segurament, aquesta decisió la va prendre davant la certesa que, d'una part, això fiscalia li ho afinaria i que tenien "controlada la sala segona des de darrere". Tanmateix, el que mai no van pensar és que la situació es descontrolés perquè un grup de bojos travessés el Pirineu i decidís lliurar la batalla en camp neutral i amb un àrbitre imparcial.

Pensar que ho tenien tot controlat no només va ser un error sinó que, a més, reflecteix una visió molt provinciana de l'autèntic entorn en el qual ens movem. Les regles del joc ja no són, exclusivament, aquelles que tan habitualment han sabut retorçar per emmotllar-les als seus interessos sinó que en la solució dels problemes jurídics, que no els polítics, també entren en joc altres regles que, malgrat ser allà i a la vista i paciència de tots, tan desconegudes i odioses els resulten.

Espanya, al llarg de les últimes dècades, ha estat poc atenta a l'entorn jurídic que l'envolta i això, a molts, els està generant seriosos problemes de comprensió sobre com s'acabaran resolent alguns dels principals problemes legals sorgits a partir del disbarat de la judicialització de la política.

El primer xoc amb la realitat jurídica europea el van tenir quan Llarena es va posar nerviós i va retirar, per primera vegada, l'ordre europea de detenció i lliurament que Carmen Lamela, avui magistrada del Suprem, havia cursat en contra del president Puigdemont i els consellers Ponsatí, Comín, Puig i Serret.

Topar de cara amb aquesta realitat s'està transformant en una constant, com va quedar demostrat quan Schleswig-Holstein va establir que els fets que ara torna a jutjar el Tribunal Suprem no només no eren delictius sinó que, a més, representaven un exercici de drets i llibertats que tota democràcia ha de tolerar si vol continuar sent-ho.

També va ser un bany d'humilitat o un nou cop amb la realitat jurídica descobrir que es podia demandar un jutge espanyol a Bèlgica pels seus actes si aquests eren contraris a les normes comunitàries, com va succeir quan es va interposar la vigent demanda en contra del jutge Llarena davant dels tribunals belgues. Llavors se'ns va dir de tot, se'ns va amenaçar de diverses formes i ens van ploure les querelles infundades jurídicament parlant i basades només en l'ardor patri.

El president Puigdemont pot presentar-se a les eleccions europees de maig perquè està en el seu dret

La nova sorpresa, i pròxim xoc amb la realitat, es produeix quan el president Puigdemont va anunciar la seva intenció de presentar-se a les eleccions europees de maig vinent. Les reaccions han estat les mateixes d'abans: no pot fer-ho, això no té recorregut, el detindran quan trepitgi terra espanyol, no és més que un boig, etc. i així van sorgint els relats fins que aconsegueixin comprendre el que realment està passant.

El president Puigdemont, i qualsevol dels polítics exiliats, pot presentar-se a les eleccions europees de maig perquè estan en el seu dret i perquè les regles que regulen tal convocatòria electoral no són les que alguns creuen que s'apliquen. Sens dubte, la Llei orgànica de règim electoral general és una norma bàsica a tenir en consideració, però les normes que conté no es poden interpretar ni aplicar separadament d'aquelles de les quals sorgeix el dret a votar i ser votat per formar part del Parlament Europeu.

La nostra legislació ja no és un conjunt de normes territorialment limitades sinó que formen part d'un conjunt major que regula una sèrie de drets i llibertats que ni poden afinar-se des de fiscalia ni poden controlar-se des de darrere. Aquesta i no una altra és la base del que s'ha fet fins ara i del molt que es farà a partir d'ara: Espanya juga a Europa i, per tant, les regles locals han de ser interpretades en vista de les regles europees.

Marchena podrà intentar condicionar la declaració d'un testimoni de descàrrec indicant-li quines serien les penes per no declarar allò que vol el fiscal, però aquest acte haurà de ser analitzat no des del cor sinó des de la perspectiva del dret establert al Conveni Europeu de Drets Humans. Una cosa semblant succeirà respecte a les constants limitacions del dret de defensa i, sobretot, pel que fa a la criminalització del dret de protesta, de llibertat d'expressió o de reunió i, fins i tot, del dret d'autodeterminació que, sens dubte, no és un delicte.

Llarena podrà cursar o no una tercera euroordre, però haurà de ser analitzada des de la perspectiva de la directiva comunitària reguladora de tal instrument de cooperació en relació amb una altra sèrie de convenis europeus que al seu dia Espanya va firmar i va ratificar i que, per tant, formen part de l'ordenació jurídica espanyola.

Si cursa la tercera ordre europea de detenció, haurà d'acceptar el seu resultat i si no la cursa, també haurà d'acceptar que això comportarà altres resultats jurídics que no li agradaran... És a dir, faci el que faci, estarà vinculat no per allò que ell creu que és el dret a aplicar sinó pel que realment s'ha d'aplicar com a dret.

Intentaran detenir un europarlamentari electe, però no podran argumentar que això és conforme a les normes que regulen la immunitat de tots els parlamentaris europeus

La Junta Electoral Central podrà prohibir l'exhibició de llaços i estelades mentre permet que un partit polític que es presenta a les eleccions es promocioni des de les estrades com a acusació popular, però hauran d'assumir les conseqüències legals que això tindrà en dret de la Unió.

Igualment, podran els seus membres simultaniejar jutjar els polítics catalans al matí i resoldre, a la tarda, les controvèrsies que sorgeixin al mig de la campanya electoral que, imparcialment, han de regular. El que no podran evitar és que això tingui conseqüències i el que implica estar subjectes al Conveni Europeu de Drets Humans.

Podran continuar dient que existeix una "immunitat d'estat" que impedeix jutjar un jutge espanyol fora d'Espanya però, mentrestant, hauran de continuar defensant l'esmentada postura en un tribunal belga i, pitjor encara, més aviat que tard, descobriran que aquesta polèmica ja està resolta per la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Intentaran detenir, fins i tot detindran, un europarlamentari electe, però no podran argumentar que això és conforme a les normes que regula la immunitat de tots els parlamentaris europeus i, molt menys, no podran evitar les conseqüències dels seus propis actes.

Podran dir i fer moltes coses, però mentre no assumeixin que ser membre d'un determinat club, com és la Unió Europea, té les seves servituds, no seran capaços d'entendre que un conflicte polític no es pot solucionar en els tribunals i que, en cas d'intentar-se, les regles del joc ni les pot afinar fiscalia ni les poden controlar des de darrere.

Les coses són una mica més complexes i, no hi ha cap dubte, ho aniran descobrint a poc a poc perquè aquí no estem improvisant i la decisió de jugar el partit en camp neutral i amb àrbitre imparcial ha estat, és i serà la millor de les decisions. Atenció, que ve Europa i jo vaig a buscar crispetes.