El més semblant que tenim a una teocràcia, el més semblant a una casta sacerdotal divinitzada i situada més enllà del bé i del mal, són els jutges del Tribunal Suprem. Són els cadis, els aiatol·làs. La secta dels Il·luminats. Van vestits amb les togues negres dels aprenents de bruixot, llueixen la Raimunda, la condecoració franquista, burlant-se així, públicament, de la llei de Memòria Històrica. Estan per damunt de les lleis perquè ells són la llei encara que no siguin ni puguin ser l’ordre. Són els àrbitres de l’arbitrarietat. Fan el que volen perquè fins i tot la lògica deixa de tenir jurisdicció en l’àmbit en el que ells actuen. Són els jutges del Tribunal Suprem. Els de l’Audiència Nacional també.

Són el poder sense contrapoder. Pontifiquen sobre la llei però només des del punt de vista teòric, perquè alguns són massa importants per fer vistes orals. Només en casos comptats com en el judici farsa contra els presos polítics. Els jutges sagrats són més partidaris de les sentències que de les audiències. Són els oficiants de la màgia negra contra la qual no s’admet cap crítica, són la darrera paraula fins a Estrasburg, la llunyana Vall de Josafat. És una màgia negra que avui ja no mata però que té encara la capacitat de fer sacrificis humans, de robar-li trenta anys de vida a una persona, de destruir un individu, psicològicament i física, a través de la presó. Ho hem vist cada dia durant aquest famós judici al Tribunal Suprem. Arriba el jutge Marchena davant de l’edifici de les Saleses Reials i sembla que hagi aparegut el Summe sacerdot, el Hierofanta, la Santíssima Hòstia, tu. El cap de policia es quadra i li ret un homenatge llefiscós, servil, com només a Espanya es pot ser servil. Els funcionaris, els subalterns, els figurants, són com arnes que papallonegen al voltant de la sagrada llum ‘marchènica’. Ahir, per posar un exemple, es va proclamar que no et deixen sortir de la presó per ser eurodiputat. La manera de ser-ne exigeix, primerament, entrar a la presó. Si mai ho fessis tornaríem a començar. No et deixen sortir de la presó per ser eurodiputat. Tanta jurisprudència, tanta ciència jurídica, per arribar a allà on ja hi érem, a la llei de sempre, a la llei de tota la vida, a la llei del l’embut, a la llei del més fort.

Verbigràcia. Hi ha una normativa, una llei, una pauta, que determina que si tries fer la carrera de fiscal després no pots fer de jutge. I si vols fer de jutge no pots fer de fiscal. Però és una disposició que només afecta els desgraciats, els pobres, la gentussa com ara nosaltres. Per al jutge Marchena, el pare de la nena, i per a la seva filla, la filla de Marchena no hi ha normativa que valgui. De manera que la jutgessa Sofía Marchena, la nena del papa Marchena, coincidint amb el final de la vista oral del Judici contra el Procés, acaba de jurar com a fiscal destinada a Eivissa, on li han donat un lloc perquè pugui anar a prendre les aigües després de la feina. Davant d’aquest abús, l’Associació Atenes, juristes pels drets civils, van demanar explicacions i la resposta oficial ni vostès ni jo la podríem millorar. El Tribunal Suprem es nega a analitzar què ha passat en aquest cas. I es nega a investigar no fos cas que trobés que hi ha hagut un cas greu de nepotisme. L’altíssim Tribunal es nega a investigar perquè considera que l’Associació Atenes, com qualsevol altre ciutadà que paga amb els seus impostos la festa del Tribunal Suprem, no està legitimat per demanar explicacions al Tribunal Suprem. Que investigar si la filla de Marchena ha obtingut o no ha obtingut tracte de favor i s’ha violat la llei no és considerat oportú pel Tribunal Suprem. Dit en català que l’entengui tothom, que no investiguen el cas perquè no els dona la gana. Que tots els ciutadans són iguals davant de la llei i que l’accés a la funció pública s’ha de regir pel principi d’igualtat, tot això, no sembla tenir importància per a la casta judicial.

Ara torneu-nos a dir una altra vegada que els presos polítics s’han saltat la llei. Quina llei?